Vilcanota, on els somnis es fan realitat IV

Diumenge 22 de juliol, fot un fred que pela, dins la tenda es nota una fresca gelada, costa vestir-se, costa sortir, pero collons, fot dotze hores que jeus!!, em dic. El fogonet ja ressona, la benzina s'esta apunt d'acabar i despres nomes em queda una bombona de gas començada, per tres dies, durara????? Em prenc l'esmorzar i miro el dia, esta net com cap altre, nomes que la catifa es blanca i la sensacio de fred es superior. Engego amunt,cap a les pendents de sempre, passo els ramats, encara mes que ahir estan arrauilits, els isrealites s'estan despertan quan vorejo les seves tendes, els gossos em borden, i jo tiro amunt,a la busca del sol, que quan atrapo m'abraça profundament.

Arribo al llac fosc, les polles (que deuen ser les que manen aqui) ja es passejen i fan el soroll d'intrusos. El revolto per l'esquerra, la neu s'esta fonen, busco la canal que pujare, la tartera es veu bastant dreta i segur que cansada, pero s'hi ha d'anar. Segueixo una aresta de runa, que em va portan endins, mes endins, la glacera d'un cim de la dreta ja es sota la meva alçada. M'acosto a les tarteres, la neu ja s'ha desfet quasi tota alli i començo la penosa pujada. Com pateixo, bufo i bufo en cada pas, la motxilla em pesa, els peus no reaccionen be, el terra marxa sota meu, es una dura lluita que em fa preguntar-me si aixo val la pena. Pero amunt!!!, miro avall i em dic: "veus, ja queda menys, ja has fet mes i aixi, ara deu metres mes, ara fins aquell bloc". Veig i sento caure pels corredors rocs que la neu aguantava, son molt perillosos i em posen en alerta. Trobo un esperó, el vorejo per sota i segueixo per una canal que es va tancant cada cop mes, cauen i cauen rocs pel seu interior.

Pujo per la seva esquerra, evitan la vertical de les caigudes, pero al final m'hi haig de posar i amb el casc posat, passo uns minuts de nerviosisme, mirant amunt cada moment, pero clar em canso i no puc correr, l'ultim tram es vertical i haig de grimpar i escalar, ho faig per l'esquerre del corredor, on els rocs cauen al meu pas, quina inestabilitat, mare meva!!!!! Faig una travessa exposada i arribo al coll, on la roca es torna, neu, glacera. Em sento molt millor, he superat el problema i no m'agradaria tornar per aqui, pero clar, no se res d'on soc, ni per on tornare. La vista que s'obre en aquest coll es preciosa, la neu blanca als meus peus, es torna de colors i colors de tons rojencs i grocs al sud, molt al sud.

La glacera es estreta, te una amplada d'uns 20 metres i quan m'acosto a la cornisa, uauuuh!!, veig que sota meu, uns 300 metres de paret a l'ombra, dibuixen uns corredors de gel perfectes i venen precedits d'una gran planicie de gel, davant a la dreta l'Ausangate, avui si que es deixa veure, de dalt a baix i mes a la dreta la cresta del Santa Catalina. A la dreta tinc una pala bastant dreta que em portara a un dels cims del Yanajaja, esta verge, intacta, i com no...,m'encanta desvirgar jejejeje!!!!

La meva traça es dibuixa, el meu cansament se sent i el dia es clar i assolellat dona sensacions incontrolables. Tantejo la neu, doncs no vull sorpreses, a mes ahir va nevar i pot haver-hi alguna esquerda tapada, pero no..., pujo i pujo, cada cop mes ansios de fer cim i veure la continuacio, m'agradaria continuar cap a l'est, s'hi veuen dos cims mes i prou bonics. Arribo a l'aresta cimera, amb por perque sembla tallarse per l'altre vessant, pero no, es una aleta de tauro, segura i altiva que talla en dos la pala, com a minim es prou espectacular. Que us puc dir?, res, res, amb un peu a cada costat, no dono mes voltes per que em marejo, els cims de nord a sud, es veuen espectaculars, al nord veig el Maria, esta un xic mes baix, el Yanajaja fa uns 5.700 metres i esta al mig de tots, l'Ausangate es al sud, al nord el Tres Picos, el Colquecruz, els Puca Puntas i mes enlla es veu el Callangate, m'assento entre els dos mons, menjo i bec tranquil al cel no hi ha ni un nuvol.

Faig fotos a tort hi ha dret i nomes l'estat de la neu, que fa pans sota els meus crampons em fa sortir d'alli ,no sense tenir una lluita interior, doncs per mi, m'hi quedaria tota la vida aqui. Segueixo la traça, doncs l'aresta cap a l'oest es torna bastant perillosa, almenys en solitari i marxo aresta enrere, cap a l'est, hi ha llocs on el gel no es mes de cinc metres d'ample i les vistes cap al sud, cauen al buit fins a la gran planicie de baix. M'enfonso molt, cada moment m'haig de picar sota els peus, deixo una traça gegant, com si fossim uns quants aqui, passant.

No veig la sortida per enlloc, doncs la cresta rocosa s'oposa a que marxi d'aqui,i vaig marxant enlla, mes enlla. Fins que de sobte, s'acaba i la glacera cau vertical avall, vessant sud i la cresta es torna una V, en parets verticals i descompostes, pero noi, Raul, estas de sort, t'ha tocat la grossa, just al bifurcar-se,marxa una canal , molt mes tranquila que per la que he pujat. Bec un xic i contemplo les vistes desde aquest mirador privilegiat abans de baixar em trec els ferros i em llenço canal avall, primer amb compte, doncs faig caure alguna peça de tamany superior, pero mes tard una tartera perfecte m'engoleix, i gaudeixo d'una baixada "speed".

Arribo just a sobre el llac fosc, a la seva esquerra i baixo per una morrena, una aresta de terra i rocs que em porta directament als turons de sobre el camp. Alla m'hi trobo el Juan, pasturant les alpaques, mes enlla les ovelles. Te uns ulls tan grossos que no li caben a la cara i una cara de bon noi que es massa, xerrem una estona, be..., jo pregunto i ell respon i despres de refrescar-me al torrent baixo muntanya avall. Al veurem, el Juan ha posat una cara de sorpresa i de no compendre que collons en trec d'aixo, jejejeje!!! Passo la tarda a la tenda, menjo i bec, vaig a passejar, pero direccio sud, cami del trek. Trobo uns arrieros que simpatics comparteixen una estona amb mi, ells si que pregunten i volen saber que collons faig, i qui soc.........

Dilluns 23 de juliol, aquest dia em disposo a acostar-me als Puca Puntas, alli em trobo el Adrianho, un guia de Tinke, conegut pel Pep i la Laura quan varem venir tots tres ara fa dos anys. Esta amb el Brad Jonshon, un guia Ianqui, amb dos clients, el Mario, un cuiner i el pare del Adrianho, del mateix nom, a mes de l'arriero i un acompanyant. M'acullen i junts passem el dia, abans pero vaig a fer un porteig, doncs m'han dit que ahir van obrir un xic de traça al Puca Puntas que esta mes al nord, separat de la cresta. Ells tambe hi volen pujar l'endema, serem tres, l'Adrianho, el Bill i jo, separats.

Dimarts 24 de Juliol, em fa rabia ser breu, pero si no em quedare enrere amb els escrits, pero potser soc la primera ascencio al Warak Punta (Punta Blanca, en quechua), cim batejat per mi, un cim d'uns 5.800 metres, al davant dels Colquecruz, ascencio glacial, glacera molt trencada, pas intermig en roca i acabament final en rampes de neu i esquerda gegant prop del cim, i com no... desde el cim les vistes van ser increibles i res, per mi va ser molt bestia saber que ningu hi havia pujat mai encara, tot i aixi, va ser una altre cim del Vilcanota, un mes dels que em van fer sentir lliure i feliç d'arribar a baix i compartir amb els companys l'exit de tots, ells dos tambe van fer cim, dues hores despres de mi. La nit va ser de festa, vinet i sopar, a mi s'em va acabar el gas i em van convidar i despres xerrada amb els Peruans, els Iankees ja dormien tots, jejejeej!!

Dimecres 25 de Juliol, sortim amb el Mario, el meu arriero que arriba la nit passada, a les dues arribem a Tinke i a les sis, per culpa de les obres marxo cap al Cusco, on hi arribo a les dotze, sa i estalvi.

Acostant-me al Ausangate, de nou en solitari.

Hola familia, com esteu??? Jo ja molt millor, he estat uns dies bastant fotut, amb tos, calfreds i dolor al pit, pero poc a poc i amb remeis casolans i fruita ja m'he recuperat bastant, suposo que he agafat un xic de bronquitis, per aixo anire amb compte a l'alçada els propers dies Be, doncs he estat uns dies al Cusco, pero no visitant museus, ni passejant per la ciutat, sino que estirat en un llitet i amb una televisio al davant. Al pis de la Liz, la noia que vaig coneixer fa dos anys, es un piset de tres noies, una francesa i dues peruanes i m'han cuidat molt be, per aixo ben recuperat, ara tinc moltes ganes de ficar-me a la zona del Ausangate, una serralada un xic mes al nord.

Aquests dies al Cusco el temps no es que hagi esta molt be, pero es el que hi ha, aquest any es un any de "Niño" i aixo fa que hi hagi canvis meteorologics extranys, pero be a tot el mon es igualAl Cusco he visitat en Xavi, el noi Catala, que te un restaurant. Ara ha canviat de zona, es mes proper a la plaça d'Armes, realment va ser bonic tornar-se a trobar, vaig sopar alli i varem recordar moments i tambe ens varem explicar les noves.

He estat uns dies tancat a casona, pero tambe he sortit a buscar informacio i comprar el menjar per endurme'l a la meva propera excursio andina. Ahir, la Liz em va portar al "Hogar"on havia treballat, una casa d'acollida de nens. Es a Urubamba, al "valle sagrado", un lloc precios i mes calid que el Cusco, amb bones vistes sobre les muntanyes nevades i altres elevacion de formes i colors diferents. Alla varem passejar pel poble, em va explicar que potser tornaria a viure en aquesta ciutat, doncs teun projecte d'ONG i sera proper a la ciutat. Em va sorpendre la quantitat de nens que hi ha, pero es que el clima es calid, hi ha molts fruiters, inclus hi havia ametllers que estaven florin, no vegis quina il.lusio al veure la flor rosada i dolça d'aquest bonic arbre. Varem anar a la casa, amb un tricicle motoritzat, son massa!!, sembla que siguin inestables, pero collons!!, com s'aguanten,jejejeje.

A la casa hi ha uns quinze nens, durant la setmana viuen a la casa, pero el barri del costat es on hi tenen a les seves families, unes families amb pocs recursos, amb molts fills o nomes amb pare o mare, i ha la casa acullen els mes desafavorits. Son nens ja molt educats, eixerits i molt macos, pero esclar amb problemes i amb el que ocasiona haver viscut apartat de la ciutat i d'escoles. El centre el va obrir una dona italiana, la Ama, hi ha cinc o sis voluntaris, que es van canviant cada mes, ara per cert, hi havia tres noies catalanes, jejejeje, quins collons.

Els nens van a escola pel mati i per la tarda tornen al centre, menjen i despres fan activitats varies. Una de les mes destacades es un taller de teatre i despres van per les ciutats a fer les obres, inclus al Cusco actuen, son ben eixerits. I be, doncs va estar molt be, una cara bonica del voluntariat internacional, joves amb ganes d'ajudar i fer riure a tota aquella colla de mocosos i vius nens. I avui ja marxo cap a Tinky, un poble que fa dos anys em va ocasionar un cop psicologic bestial, pero que espero ara sigui mes tranquil, ja conec algu pel poble i tambe se cap on haig d'anar, pero fa dos anys varem arribar de nit, era festa major i tots anaven fins al cul, cantaven la musica dels Andes i per Deu semblava que m'havia drogat amb LSD!!.

Estare sol, pero encara no se on anire, doncs vull fer algun ascens extrany en cims mes al nord i ja veure com llogar arriero, si m'hi porten, a veure on hem porten, tot esta obert....... Tot i aixi, hi ha turisme en aquella zona, espero veure algun gringo de tant en tant, estare per alli uns set dies i despres ja tornare cap el Cusco, en direccio a Huaraz i mes tard m'espera el Huascaran Sud, el mes alt del Peru. Be, familia, amics i coneguts.........cuideuse molt, jo estare de nou on m'agrada al mig del tot i del no res. Us estima el rusky I, salut i força!

Canvi de pais, Peru al descobert...

Bona tarda o nit, o dia.... tot depen d'on collons estem.......

Be, jo ja estic al Cusco, pero no ha estat tant facil arribar-hi i mes dificil sortir-ne, doncs els mestres protesten i tallaran dos dies les carreteres, es massa!!.

El Cusco esta precios, tal com me l'imaginava, ciutat historica que guarda secrets i energies que pocs poden sentir. Plena d'esglesies fetes pels incapaços (espanyols..), plena de murs Inques centenaris, de pedres enormes tallades i posades com mai cap constructor sabra posar, els Inques, quina cultura.

El Cusco tambe es ple de gringos, pero ple de veritat, fa por, inclus a vegades una mica de fastic o rabia, pero be.., que soc jo???????? Gent amunt i avall, cameres que no paren de funcionar, nens i nenes demanant sense mesura, gent venent per tots racons, artesans, comunitats que venen amb llames i com no..., una pobresa i miseria amb menys intensitat que a La Paz, pero de igual duresa.......... Les nits al Cusco, tots els que hi hem estat sabem que no s'obliden, doncs aixo segueix igual, aixo si amb mes oferta, mes pubs i discos, “aqui te regalamos un roncito!!!!”, “aqui te damos una bebida gratis!!!!!”. He notat que en dos anys hi ha el doble d'establiments d' oci i hosteleria, ja siguin hotels, alltjaments, hostals, bugaderies, internets, agencies, restaurants......., el canvi es grandios i l'oferta infinita, aqui,et fan de tot!!!!!.

Be.., jo vaig sortir de La Paz ahir, el cel era gris encara tancat, com trist de la meva marxa, pero ja li vaig dir que tornaria. Fem el cami fins a Desaguadero, frontera amb Peru, desde el bus es veu com la neu ha caigut amb ganes, desde el Alto i seguin tota la cordillera Real amb la vista, un imagina el be que sera aquesta neu. A Desaguadero es massa..., ens trobem una cua al mig del carrer per passar, tot son transports i s'han fotut al mig sense vergonya, es van carregant i marxen a La Paz, pero es que no ens deixen passar, arriba la poli i la cosa s'arregla, jo ja he conegut tres argentins i una noia Francesa, la Lilu una companya preciosa i jove jejejejeje!!! Passem la frontera sense problemes, nomes que no m'assemblo gens al Rusky del passaport i sempre hi ha bromes, ens informen de piquets a l'altre banda de la frontera, pero amb el cor fort ens introduim al Peru.

El Titicaca ens acompanya a la dreta, a l'esquerra, altipla, conrreus, turons, comunitats, bestiar........la dura vida a mes de 4.000 metres. Arribem a Puno, despres de creuar un poble on els focs dels pneumatics encara fumejaven a la carretera i tot un carril inundat de rocs i blocs que tiraven els manifestants, un furgo blindat em diu que aqui hi ha hagut gatzara. Sortim de Puno, el Titicaca es despedeix, conec a una parella Catalana de St.Cristina d'Aro, els van perdre les maletes al aeroport, i els explico tambe els meus problemes amb les aerolinies i riem resignats. Començo a connectar amb la Lilu, s'assenta al meu costat, abans hi tenia el Catriel, un noi argenti amb el que compartia mates i converses d'escalada. Ja ben fosc, a les nou arribem a el Cusco, despres d'un viatje de 13 hores, estic cansat i la Lilu tambe, la Liz la noia que conec del Cusco ja deu haver marxat, li vaig dir que arribaria a les set i son les nou. Al final, ens ajuntem amb la Lilu, anem a un hostal, esta bastant be, ho deixem tot i a sopar, quina gana!!, tot el dia sense menjar res.

El Cusco esta precios, em fa sentir com a casa, quines sensacions mes extranyes em fan sentir aquests llocs, tant llunyans pero tant propers dins d'un. Les parets, la gent, l'olor, els colors, els taxis, tot esta igual, pero la nostalgia m'ho fa veure mes bonic. I be, amb la Lilu al final la liem, primer sopem amb gana, despres a fer una copeta, escoltar folklore i ja a la plaça d'Armes, (on tothom m'ofereix drogues) ens fiquem en dos discos, acabem contentonts, ballant i rien com gringos que som. No molt tard anem a l'hostal i la son ens enbolcalla, quin dia........ L'endema em vaig desvetllant, ja desde d'hora es clar, pero m'enrecordo que a el Cusco ja havia tingut aquesta sensacio fa dos anys. Em llevo, em dutxo i anem a esmorçar, sorpresa!!!!! ja hi ha tots els manifestants, els professors amb els seus cartells, pancartes i els megafons de rigor (que a mi em fan molta gracia), canten els lemes i consignes contra el president, el govern i tot deu...... Caos de colors, pero aixo si, somriures i pau, com els admiro, protesten inclus en files, sense desordre, son la ostia!!. Esmorzem i anem a trobar la Liz, despres de donar voltes per San Blas, trobem casa seva, esta constipada, pero esta com sempre, molt maca i sobretot feliç. Em deixara quedar a casa seu els dies que estigui a el Cusco, espero que m'enseñi on treballa amb la ONG i quins plans de futur te, realment idees bastant bones per les comunitats......

Be i ara anire a veure en Xavi (el del pa amb tomaca) tambe el Walter (7angelitos) i buscar informacio per anar al nord del Ausangate uns dies,set o vuit, alla hi vull fer un trek i si es pot alguna ascencio encara millor, esta tot per descobrir encara a aquesta zona tant remota. Be, de moment al Peru tot be, vaga fins dema passat, amistats, colors i sensacions diferents, molt per viure, molt per veure.....

Cuideuse tots molt, us anire informant, un petonas a tots/es!!!

Salut i força!!!

De nou en moviment.., el Cusco, alla voy!!

Hola amics, familia, gent del mal viure i gent que viu be........

Soc el Rusky, si, si, aquell que volta pels puestos. Mireu que les coses es mouran, dema marxo ja cap al Peru, pero la cosa no es tan facil, he hagut de tornar a retocar els planings. Al final i sota amenaçes, han aprovat el projecte de IMAX, el problema es que l'han aprovat per mitjans d'agost i acabara al setembre. El que he pensat es marxar cap al Peru ara i aprofitar el mes que tinc lliure alla, intentar fer Huasacaran el cim mes alt de Peru i un parell de coses mes i acabat aixo agafar bus i tornar a baixar fins La Paz. Intentare que almenys el cost dels viatjes al Peru m'els pagui l'agencia (com que no cobro res, que menys que aixo..) i despres passar uns 40 dies per Bolivia, on el temps sera mes inestable, fara bastant vent, pero be..., es el que hi ha.

Estic be, ja una mica em sento bolivià, em sento Paceño, pero al mateix temps, se que tambe aviat em sentire Perua i intentare gaudir del pais, de la gent i sobretot de la seva natura com mai. Potser a el Cusco fare un trek de deu dies a prop d'Ausangate, la muntanya que fa dos anys varem pujar amb els nois de Malgrat, tinc curiositat per una zona mes al nord, bastant verge i amb moltes possiblitats, ja es veurà... Se que hi ha bloquejos a les carreteres, pero espero tenir sort i passar cap a el Cusco sense gaires problemes.

Aqui a La Paz i deixo moltes coses..., una casa, un amic de collons, el qual ja li dic "cariñu", molts i molts amics de totes les regions, deixo una cultura i una gent molt dura, tambe uns paisatges de somnis, tan en muntanya com en el desert, la selva i les yungas, aqui hi ha de tot, de tot, pero es de veritat el que es viu. Be, nomes saludar-vos, desitjar-vos un bon mes de Juliol, on a Catalunya la caloreta ja deu estar fent estralls i res..., cuideuse, us estima el Rusky.

Aaah, el temps a La Paz aquest cap de setmana ha estat fent estralls, de sobte el dissabte es va llevar ben gris, a la tarda es va fotre a ploure i tot el diumenge tambe, clar a La Paz era pluja, pero a prop, a El Alto i al altiplano tot aixo es neu, els cims ben nevats i l'Illimani es veu ben enfarinat de les seves faldes i els turons propers a La Paz, estan ben blancs, els transports baixen del Alto amb 20 centimetres de neu als sostres, es bonic, a mi em recorda el nadal en ple juliol, jejejeje!!!

Petons i emocions!! _________________________________________________________________

Dia de barranquisme al Sud-Yungas

Dilluns 2 de juliol, collons com corren els dies. Estem al Mongo's(local de gringos i ties bones a La Paz), amb el Didac, el Pere, el Dante, en Dani i l'Oscar Vilarasau, que es d'Artes i es el noi que s'ha estat uns vuit mesos a Guatemala en una comunitat camperola, alla construia cases, diposits d'aigua i be..., tot el que calgues. Ara passa per la Paz i ens hem trobat tots al Mongo's. Birres i histories de viatjers recorren la taula, mentre la musica cubana escalfa el ambient. En Dante i el Pere volen anar a fer la W. del Huayna Potosi, una cobejada paret de 900 metres, tot neu i gel, pero dura, llarga i molt exposada, doncs la volen fer en ensamble, jo en tinc moltes ganes, pero al final desisteixo, doncs potser els puc putejar, ells han escalat sempre junts i saben moure's rapids i segurs, a mes jo estic encara inflat amb els dies de l'Illampu.
Passa un dia i al seguent amb el Didac ja hem decidit el que fer, farem barranquisme, en una zona per descobrir encara, un barranc ben tancat, salts, rapels i un caudal d'aigua prou important, es el segon cop que em ficare dins d'un lloc aixi i els nervis ja corren pel meu cos. Ens llevem d'hora, pero les mandres ens alenteixen quasi una hora i a les vuit i mitja ja estem al carrer, motxilles, cordes i ganes d'anar-hi, el dia s'ha llevat ben net, el sol ja comenca a escalfar els carrers de La Paz.
Amb diferents mobilitats arribem a l'estacio de busos que van a Chulumani i alli al mig del carrer el venedor de tickets ens apunta els seients. Comprem alguna coseta de menjar i voltem mentre s'omple el bus, per sorpresa ens trobem el Guillermo, un yanke de 60 anys que varem coneixer al Huayna, un tio molt simpatic, catxondo a mes d'un escalador de la vella escola, conversem sobre els dies que han passat, mentre uns polis revisen els busos, aquests mai fan res, aixo si, ens retrassen uns minuts mes..., pero a les deu i mitja el bus arrenca i sortim
direccio a la cumbre i d'alla cap a la Rinconada, baixant al control antidrogas d'Unduavi i ja ens internem a la ruta de Chulumani, un cami com el "de la Muerte", pero mes ample, jejeje.


Perdem alçada per moments, el fred i el glaç, passa a ser verdor i vegetacio densa amb riuets que baixen llepant els rocs. De sobte en Didac em prepara, es aqui i ens despedim del Guillermo, sortim del bus, on hi ha una cascada de 60 metres just al davant, el Velo de la Novia, li diuen. Alla dos restaurants de la mateixa familia jeuen al costat del cami i mes amunt un cultiu fins ara desconegut per mi a Bolivia, cultiu de plantes i flors ornamentals, estan en pendents verticals, com la coca i donen un color verd clar on descansen. Alla ens posem els neoprens i collons..., com costa, estic mitja hora per posarme'l, en Didac se'n riu mentre es vesteix amb molta mes delicadesa que jo.
Deixem roba seca al restaurant i pujem amunt, per un sender enmig de plantes i boscos densos. Pujem i pujem, bastant amunt, pero el sender ens desvia del torrent, aixi que decidim fer un rapel al mig del bosc vertical, per poder entrar dins el llit de riu, dins el barranc. Patinades i caigudes ens distreuen fins el rapel, que cau desplomat al final d'una gola. Aqui ens posem arnes i treiem cordes, el soroll de l'aigua caient de cascada en cascada es fort, em sento atrapat pel riu, ara ja no sortim, sino es per baix, jejejeje.



Les pedres patinen molt, pero dins el riu no tant. Ens acostem a la primera cascada i collons quin tou d'aigua, passem la corda i baixa ell primer, pel mig de la cascada i surt a la gola de baix, amb la cara xopa. M'hi fico jo, la mare!!, el reverso no tira molt be, m'encallo bastant, l'aigua em cau fort al cap, m'acollono i patino, bufff!!, despres em sembla que m'hagi de morir, esbufegant i tivant surto com puc de la direccio de l'aigua, i el Didac riu com boig de la meva primera baixada, jo mig acollonit, penso per mi..,noi, on t'has ficat???? Als cinc metres una altre cascada, ja baixo mes tranquil, pero igual la roca patina i s'ha de controlar be el rapel, es massa, el soroll de l'aigua, el lloc on estem ficats, on el sol mai arriba, tot es molsa i parets verticals, una ratonera. Baixo, caic a la gola, que fredaaaaa!!, collons l'aigua aquesta, la mare de deu!!, en Didac somriu, pero esta atent a tot, controla les cascades, em diu com haig de baixar i sortir de les goles. La cosa ja va millor, tot i aixi no deixo de fixar-me en les cares del Didac quan baixa, ell amb la cara ja em dibuixa com sera la seguent baixada. El fred em fa tremolar, tinc els dits mig glaçats, aixo si..., quan baixo estic ben atent, ara per la dreta de la cascada i a baix sortir del rapel i seguir la corda que tiba ell, es dur, pero es una experiencia que em descarrega molta adrenalina. Hi ha algun salt, pero no ens atrevim encara a saltar, millor coneixer el lloc primer. El Didac monta uns bolts, una reunio per rapelar, queden tres cascades i cada cascada es un mon, em començo a sentir peix a l'aigua.


El soroll del caudal i la força en que baixa em diu que aqui no soc ningu, nomes un tronc que el riu baixa avall, amb mes cautela, pero un simple tronc. Ben molls, gelats i anem rapelant, sota la freda aigua, atravessant les goles que en algunes hi ha remolins que et tornen dins, es massa, hi ha goles on no toquem ni de broma al terra. Al fons del barranc, el sol pica a les parets, pero estem lluny d'aixo encara. La sortida es tranquila,despres de rapelar l'ultima cascada, una remullada general i uns somriures de tranquilitat, de satisfaccio, i jo com animal tremolo de l'adrenalina, es massa.... A l'ultima cascada ens

han vist camions i busos que van avall, desde un pont, hi ha una vista preciosa i es curios veure les cares de la gent d'aqui, al veure a dos gringos, baixant per un riu i pensant:"no tienen nada mejor que hacer aqui los gringos?". Arribem molls com anecs al restaurant, les mirades es multipliquen i algu inclus ens pregunta. Ara a vestir-se calent i esperar el bus de pujada, que diuen que n'hian molts. Menjem i reposem, fumem un cigarret mentre contemplem la grandiositat del Velo de la Novia. Parlem de la baixada i no passa cap bus, passa l'estona i es fa fosc, son ja les set i entrem a casa de l'Adrian, que te el restaurant i terrenys on cultiva plantes i flors. Ens passem estona dins el local, parlant amb amics i gent d'alla, l'Ana, el Raul, el Fernando.......... tot esperant algun transport que ens puji.

Per fi, despres d'alguns amagos, a les vuit i mitja un camio es para i s'ofereix a portar-nos, tambe a l'Adrian, l'Ana i la seva mercaderia, deu fardos plens de flors. Al camio, estirats hi van unes dotze persones i dos nens i alla, sobre sacs gegants de fulla de coca ens tombem tots, buscant el millor seient. El camio es posa en marxa i collons, quina fresca, ells,estan tots tumbats amb mantes, salvat-se del vent gelat. El cami es nota dins la caixa, ara per un canto, ara l'altre, musica Aimara sona per un altaveu, posat expresament pels polissons. Pujem i pujem, el fred cada cop es mes dur d'aguantar. A mi em deixen una petita manta i em tombo com un animal entre els cossos d'ells i aixi, a poc a poc, pujem, pujem de 2.300 fins a 4.700 metres d' alçada. El cel desde el camio es veu precios, he vist ja tres estels fugassos i la Cruz del Sur que em segueix, tambe Venus i tot el que es pugui veure.....pero el fred es insoportable, dins la caixa ningu diu res, ningu es mou, tot son cossos quiets, intentan crear calor i no perdre'l. Em sento molt privilegiat de viure una historia aixi, aixo es el que fan moltes persones per anar a la Paz i sovint, jo nomes he tastat una petita mossegada. Arribem a Fatima, freds, glaçats, pero vius i donem les gracies als amics i busquem un taxi que ens atravesi d'una banda de la ciutat a l'altre, jejejeje. Arribem ens escalfem, xerrem, fumem i caiem rendits sobre el sofa, la nit fa el restant. Bona nit i tapat.

Salut i forsa, el Rusky us desitja per sempre!

Emocions solitaries al est del Illampu IV

Dijous 28 juny. Em llevo d'hora, fosc, hi ha un mussol que canta proper, no el veig pero el sento. El dia es fred, pero no s'ha glaçat la tenda avui, faig l'esmorzar i hem disposo a reunir-ho tot per empaquetar-ho de nou, soc un corrremon. Faig la motxilla, el sol ja espatega a les parets de granit, uaauhu, quins colors!!!, mai marxaria d'aqui, pero al mateix temps una part de mi sempre estarà perduda en aquestes valls, es el premi. Em carrego el mort i començo a baixar, es dur, fred, pero aviat el sol s'encarrega de fer-me la guitza. Em trec roba, pero collons...., despres tot pesa mes, quin dilema!!. Faig alguna parada, gravo un xic la baixada, bec i gaudeixo del nou dia, calent i iluminat, al fons la Pampa encara jeu amb boira. El cami me'l conec be, ahir vaig baixar i per aixo jugo al joc de......a vale ara fins al torrent....i ara fins alla on hi havia l'ampolla de plastic i aixi vaig perdent metres, aixios fins que arribo a la Pampa on el bestiar ja pastura. Travesso la Pampa, semblo un aparegut, arribo al poble, desfet pel pes, per la calor, tot i aixi al poble la boira encara hi juga, entra a la vall i surt, es molt juganera. Al poble no hi ha homes ni nois, tot son nens o dones. M'acosto en una botiga, alla molts nens i mamites estan reunits, compro iogurt, mentre parlo amb els nens. Aviat ja m'inciten a jugar a futbol, em descalço els botots i au cap al camp... Les mamites entre elles parlen Aimara, no les entenc, pero pels somriures parlen de mi. Els mes petits em tenen por, pero els altres els encanta veurem, xerrar, tocar-me i sobretot que jugui a futbol. Anem al camp, jo i el Julio, contra el Luis, el Javier i el Juan Carlos, ens juguem el beure i amb el Julio i despres l'ajuda del Ramiro els apallissem sense pietat, mes tard estem ajaguts a la gespa degustant un beure ben guanyat, mes nens venen i per mi es massa, he estat sol, tants i tants dies i ara de sobte, tanda vida al meu voltant, hi ha moments que no puc aceptar-ho.

Despres volto, busco mobilitat per anar a Sorata, pero no hi va ningu, ja han sortit i em resigno a passar un dia mes per aqui, be..., tambe sera una altre aventura. A la tarda vaig al pont, alla els nens juguen amb baldufes a jocs molt senzills, pero molt divertits, arriba mes gent, em saluden, em comencen a coneixer, el gringo Barbudo. Amb els nens hi parlo bastant, em pregunten per la meva familia, si m'estimen, si els estimo, en que treballo, si tinc dona, fills......jo els demano on son els homes, aaaah, “a la mina todos, trabajan alli, todos!!”. Van a las sis i tornen a les cinc de la tarda, tot el dia a dins, ara ho entenc.
A la tarda una corrua de camionetes va arribant, portant homes, nois, i alguna mamita tambe, es van dispersant pel poble, cadascu a casa seu. Jo ja estic al camp de futbol, per plantar la tenda i dormir, ja la boira es densa, el fred alt i em sento sol, pero un cotxe passa, dins hi ha el Bruno, em diu que vagi a casa seva a pasar la nit a sopar, xerrar.... El desti te aixo, es canvia de sobte, quan tot era gris, s'obre i ja em veus anant a casa de Bruno, em presenta la seva dona, la Marta i la filleta de 3 anys, la Monica, es un bombo i no para de parlar en Aimara amb mi, no la puc entendre-la, pero m'encanta. Viuen en barraques, families juntes, germans, cosins, be..., tots son familia en aquest poble,jejejeje. La cuina es una barraca i les habitacions en una altre, flipo del que veig, del que menjo, del que ensumo, de tot, menjen a la cuina assentats en tamburets, el terra es de terra i brut, la cuina de fogons, armaris oberts amb menjar, foscor pero intensitat, vida i menjar, com menjen, aqui no passen gana i jo m'atipo com porc de coses de la terra. Anem al llit, dormin els quatre junts (be,j o sol i ells tres en un altre llit) en Bruno no para de fer-me preguntes, de feina, del pais, de la meva vida, de tot, de tot, fins que mes tard aixeca el cap i apaga l'espelma que ens il·luminava en l'habitació, jo sota de sis mantes, amb un matalàs de fonoll, em sento un mes del poble. La nit passa rapida, l'esquena i les nalgues pensen el contrari.

Divendres 29 de juny Em desperto i la Marta ja a anat a fer l'esmorzar, a fora la boira corre pels carrers, el pare i la filla jeuen una estona mes, despres ens aixequem tots, cap a esmorzar. Te amb panets de pa bonisims que hem fan flipar, el te bullint es un reconstituient. Avui, em diu el Bruno, hi ha reunio de comunitat, es reuneixen els homes i les dones de la mina, debaten sobre coses del poble o de la feina, pero es amb Aimara, i jo no entendria res. Vaig a veure Don Eusebio, es el que m'ha de portar per la tarda amb camioneta, el saludo, ell va a la mina, pero torna a les cinc de la tarda, despres marxarem, em diu..., listo, pues?.
Torno a casa, el Bruno em crida, collons, ja a menjar?? I quin plat, son les deu del mati i estic menjant pollastre amb arros, verdura i papes bullides, aquesta gent son boigs. Despres de l'apat el dia s'aclara, el sol surt, la calor comença a recorrer el poble, nens i nenes corren, els gossos volten i ensumen tot, hi ha burros pasturant per les feixes que hi ha a sobre el poblat, els homes es van congregant a l'escola, surten de tot arreu i poc a poc van fent grups i al final s'ajunten tots en unes escales a sota el caliu del sol. Jo, desde les feixes ho controlo tot, els nens i els grans, tambe els animals. Em visita la Monica, amb el seu cosi, xerrem (ells aimara, jo en el que puc), passegem pel poble, tambe ajudo a uns nens que traginen herba amb un carreto, vaig a comprar a la botiga, torno a casa, reposo sota el sol, quina sensació, ja em sento com de Cocoyo, la gent em coneix, els nens mes, pero la duresa del poble es molt present, el fred a cada moment, la boira també intervé, la brutícia, be..., la brutícia es general, tot ho llençan al terra, tot!!. Be les bosses s'escombraries les tiren al riu, al corrent glacial que travessa el poble, aqui diuen que si ja no ho veuen mes, no els importa cap on vagi el riu, son la ostia!!, al veure aixo em moria, pero no puc fer res, dir-los res?, si soc un collons de gringo.... A la una es para la reunió per dinar, au mes menjar!!, desde la cuina es veuen arribar uns arrieros amb mules, turistes, em diu el Bruno i jo, com un mes del poble, a veure passar els gringos, jejeje. Son cinc i son Francesos, de sobte em sorprèn la cara coneguda d'un d'ells, collons!!, el Messili, l'Alain, el saludo, primer no s'enrecorda de mi, pero despres ja si, - ei Raul, Catalan, como te va??? . Bien, y vos???, i estem un xic parlan, em diu que passi per la tenda, que li ensenyi les fotos, pendrem un te i xerrarem de tot.

Al camp de futbol monten el campament, alla hi ha els nens i juguem un gran partit, sota la boira i la fresca de mitja tarda a 3.700 metres. Vaig a casa del Bruno, em despedeixo de les dones de casa, doncs ell esta a la reunio, recullo el equip i vaig a pendre el te amb el Alain, despres ja cap a Sorata amb el cotxe o aixo espero. Entro a la tenda amb ell, ell i el Julio, un guia que coneix el Didac, li ensenyo les fotos, em parla dels cims, em diu quines vies va fer i li agraden algunes fotos, em demana per deixarli, i tant Messili, i tant!!. Son les cinc, haig de marxar, en vaig amb bones sensacions, saludo a tot el mon, travesso el poble carregat i vaig a casa de Don Eusebio, ell arriba, i com no..., "no saldre esta tarde, saldre por la saldre por la noche, a las tres", collons..!!!, be, no et posis nervios, tranquil Rusky, i li dic..., doncs ja vinc...
Amb tu igual, ell content em diu vale, vente a dormir en mi casa!!, perfecte. Vaig a dir-li al Messili i em convida a sopar i mentres sopen els cinc francesos, jo ell, la Marisol i el Julio estem a la tenda-cuina xerrant i preparant el menjar, sopem conversant de tot, muntanya, politica, de la vida. Em demana que truqui a la seva dona que esta embarazada i pateix, ell te 61 anys i ella 36 anys, quina maquina, jejeje!! El vespre acaba be, amb Chartreouse i em despedeixo d'ells mentres travesso el poble enmig de la boira i el fred, la foscor i els gossos bordant, Cocoyo, quina comunitat!!.

Arribo a Cal Eusebio, i em destaquen en una habitacio de trastos, tot i aixi el llit de fonoll hi es, i entre bombones de buta, juguets trencats, bidons de gasoil, mobles vells i un gat que jeu a la finestra, tot aixo en volta la meva ultima nit a Cocoyo, bona nit i fins a les tres.

30 de juny,dissabte, dormo com un angelet fins que el soroll del motor em desperta, entren a l'habitacio, carreguen bombones buides, buenos dias Eusebio!!. Que be he dormit, que be dormia, pero amunt, plumo en ma i amb el equip ja carregat, ens disposem a sortir. Flipo que de sobte dues mamites pujen al darrere, despres una parella jove, despres a baix al riu tres dones, un home i dos nens..., que passa??, i jo que pensava viatjar sol. Tots van darrere, a la caixa, que es oberta, menys jo i un home que anem davant. El cami es llarg i la nit clara amb la lluna sortim del poble, amunt, muntanya amunt, passem per la mina, travesssem el primer coll, tot be, fresca pero be, baixem a Ancohuma, animals corren pel cami en la negra nit, el pito del cotxe no deixa de funcionar, mes cotxes van a Sorata, ens anem passant, el cami es dur, el fred a fora es grandios. Es veuen els cims blancs mentre pujem un nou coll,"miercoles", sento que diu el conductor. Parem i para la musica, uhmmm mala senyal. Surto i amb el frontal veig una roda punxada, merda!!. Despres m'enrecordo que en venir, un cotxe volia la nostra roda de recamvi, pero no varem poguer treure-la del seu lloc. Ara a les cinc de la nit, per molt que ens hi esforçem no podem, no gira el cargol i no es pot treure, les dones son dins, callades, tot es Aimara, no entenc res i menys quan riuen, ja em veig fins a les tantes aqui, sota la gelida nit, cims glacials ens enlluernen, la lluna plena encara mes. de sobte..., miracle!!!, un cotxe puja, espero que tingui roda de recamvi i ens vagi be. Mentre puja corbes i tarda estona, reso per aixo, ells resignats ja no proven de treure la roda. El cotxe arriba, para davant i surten homes, son de Cocoyo tambe, parlen, riuen, la roda es perfecte, ens va be i el Eusebio ja treu la punxada, posem la bona, rodejem l'Eusebio entre bromes i somriures dels presents. Al moment ja sortim, rere seu i anem fent, coll rere coll, tos i musica Aimara ressona en la cabina. El dia es fa present, molts colors impregnen les parets de minerals d'aquesta zona dels Andes, baixem amb el sol i el dia cap a Sorata, ens trobem gent treballant a les cunetes, gent caminant, animals voltant i per fi la ciutat, per fi????????? si, si, per fi, jejejeje!!

A Sorata en minuts compro pasatge cap a la Paz, esmorço i agafo el bus, estic desfet de tot, l'adrenalina, la nit curta, tot omple molt. Menjo unes empanades a Achacachi i m'adormo un xic abans d'arribar a la gran ciutat, on la vida transcorre depressa, cotxes, fum, gent, contaminacio....... La Paz.

On ets Cocoyo...?, ja et trobo a faltar, on ets Illampu?, on sou tots?????. A la ciutat us recordare amb mes passio, amb mes ganas de tornar, la vida que he trobat a les vostres faldes ha estat dura, pero gratificant, gracies Bolivia.

Salut i força!!!

Emocions solitaries a l'oest del Illampu III

Dilluns 25 de juny, a la tenda s'hi veu claror, ja es de dia, pero un sorollet a la lona em fa esberar, em sembla que neva,si a fora tot es boira, el dia avui ha començat molt dolent, dins el sac s'hi esta molt be. M'hi tombo i passa una hora, la cosa ha millorat ja son les vuit i mitja, la boira corre per la pampa, jo començo a moure'm, menjo un xic i trec tot l'equip, avui anire a una vall mes al sud on em va semblar veure una tenda taronja. La meva tenda esta xopa costa que s'eixugui, tot l'altre material ja esta a punt, mentre el sol lluita per un forat en el cel boirós, ja em disposo a travessar la pampa, ho faig per l'esquerra, primer un cami, pero despres un merder, zones humides amb aigua amagada em fan equivocar mes d'un cop, moll i pesat, reposo de tant en tant, amb la vista intento traçar una bona ruta, pero acabo liat entre molses i plantes aquàtiques, aaah i la motxilla que hem mata!!. Pujo per un turo, riu amunt diviso un lloc net proper al riu amb alguna esplanada i en bon lloc per atacar algun cim, alla m'hi instal·lo, sera el camp 3, el dels tres torrents. Trec la tenda, es encara molla, però la munto i aviat s'asseca, el dia continua gris i tapat, pero la muntanya em crida i decideixo fer un porteig de material, el cim que intentare de fer es un nevado que hi ha direccio oest, pujare fins la glacera i alli deixare els ferros. Tot i aixi la boira es densa i vaig cec, nomes per alguna altre foto puc saber per on camino, pero tot i aixi em sento tranquil i segueixo pujant per una morrena, que m'indica ja propera la glacera, hi ha una gran zona de runa, molta roca estrellada al terra i en un d'aquests blocs decideixo posar a sota el material, el marco amb una fita i reposo, mentres gaudeixo de la vista d'una cresta de granit propera, ja fa estona que em crida, m'hi acostaré.... L'entrada de la glacera no es molt dura, pero hi ha uns seracs amenaçadors, tot i aixi em sembla que tindria temps per amagar-me rere algun bloc, doncs n'hi ha dins la glacera.

Em giro i m'acosto a la cresta, ull Rusky!!, no portes res, ni cordino, ni gats, ni ferros, ni casc, pero que collons, acostems-hi que fa bona cara. En una canaleta que puja directe em fico, grimpo i escalo algun pas i despres busco unes plaques amb fisures precioses, aquestes em porten directe en un collet i d'alla començo a grimpar direccio oest, buscant la punta de la cresta, l'haig de vorejar per la dreta i despres per l'esquerre, amb una pujada divertida s'arriba a la punta, lloc on els blocs semblen peces de domino. Al cim hi reposo, penso en amics, molts amics que estan ara aqui amb mi, la boira pero em torna a posar a lloc i decideixo moure'm, doncs sembla que cau alguna voliaina. La cresta comença picada, pero es pot evitar per algun costat, hi ha passos de cavall i algun bloc que te poca gravetat. Tot i aixis es fa be, per moments sembla que estigui al mig del Pirineu, la roca, la boira, el sentiment..., pero quan la boira se'n va, es veuen les grans glaceres, crestes, llacs i recordo on soc, a Bolivia!!.

Passo un collet, es puja per l'esquerre entre blocs gegants i s'accedeix de nou a la cresta, que ja no deixo fins als seus inicis, ja mes ample i mes caiguda, reposo en un bloc mentre escric, contemplo la Punta Gavarresa i avall, a la petita tenda.

Quina mandra baixar, em quedaria sempre en un lloc aixi, amb vistes privilegiades, pero som animals de vall i hem de baixar. Baixo mes per la dreta d'on he pujat i el cami em sembla millor per dema pujar, doncs espero la lluna, pero si no, no hi ha cami i aqui res de res. Arribo a la tenda, la boira aqui es minsa, inclus el sol em saluda per moments, em rento un xic, faig alguna foto boja, menjo i veig com la tarda ja entra a la vall, repasso menjar i l'ascensió de dema, segur que sera intens, no tinc res d'informació, ni se el temps com funcionarà demà, pero alguna cosa provarem. Vaig a passejar, la fresca ja es intensa, la llum mes opaca, camino i camino sense nord, de pedra en pedra, de pla en pla, pensant, somian, estic com en un estat general de benestar. Torno a la tenda, menjo una xocolata i em poso a llegir, poso el despertador a les 4:15 del mati, sera d'hora, tard????? be, ja es veurà.

Dimarts 26 de juny, fa estona que estic despert tot esperant el so del despertador, pero em sorprèn una nit molt fosca, neta de nuvols pero fosca de llum. Trec el cap a fora i no veig res, ni cap on anar, ni res, mare de deu, quin merder!!. Em fico al sac, rumio, rumio, que fer? aixi em va passant l'estona, esperant que el crepuscle doni senyals de vida, pero res, al final després de mandrejar bona estona, prop de les sis surto a fora i no es veu res, ric sol del merder on em puc ficar, pero amb l'ombra d'una aresta de roca em vaig guiant, mentre travesso una zona humida, pero gelada on despres comença una tartera de blocs i rocs, alli hi pateixo mes , pero amb calma li vaig guanyant metres.
Començo a fer la morrena, al fons el blanc del gel vol despertar, darrere meu l'albada esta petant el cordo umbilical de la lluna, colors rosats espeteguen pel cel. Cansat però amb forcés arribo al lloc del material, m'assento, bec i menjo mentre gaudeixo de la lluita de colors celestials i de la lluita de la nit amb el dia. Ja amb els grampons posats, amb la mirada amunt i amb la benedicció dels Apus, decideixo entrar al gel, esta dur al principi, te petits penitents, pero aviat em trobo amb sorpreses. Travesso la linea de seracs penjats que hi ha un xic a la dreta, pujo la rampa i ja estic calçat dalt del cavall, la massa de gel s'em fa enorme, grans esquerdes em marquen el cami i aixi, a pas lent, observant, intuint, vaig ascendint la glacera. Es plena de penitents, n'hi ha que son mes grans i dificulten bastant el progres, pero la pendent no es molt forta i vaig fent be. El dia ja esta iluminat, el sol ja corre pel cel, pero uns nuvols prims i allargassats fan que el dia sembli inacabat. Jo un xic tens, vaig pujant i observant la glacera, ara per aqui, ara per alla. Passo un cim i segueixo mes a l'oest, una gran rimaia travessa la pendent de neu, pero un gran pont de neu cau i dona la possibilitat segura de creuar. Deixo el basto clavat i pujo amb els piolets, ara sembla que el cim sigui proper, pero una gran planura et porta al fons, allà una pendent al cim i del cim, bufff, tot, d'alla es veu tot!!. Veig el Titicaca proper, l'Ancohuma el pujo amb la vista, l'Illampu m'esta felicitant i jo..., jo a l'aresta, amb la boca oberta i amb la ment mes oberta. Fa vent, bufa un xic, pero el que veig faria aguantar un huracà, menjo tranquil uns fruits secs, mentre reconto cims, miro glaceres i arestes al sud i al nord........ Passo uns minuts bonics, tranquil,assentat a l'aresta, tant sols mirant, tan sols sentin, qui pogues saltar d'un cim a l'altre, tocar amb els peus cada aresta, l'imaginacio, l'imaginacio ho fa i es intens. Despres de la sessio de fotos, em decideixo a baixar, el dia es veu be, pero qui sap si la boira correra molt, m'acomiado dels Apus, el cim del Janko Piti, de 5878 metres mentres començo un descens tranquil, alhora que segur, observant cada pas, cada coll, cada forat en el gel, cada vista inolvidable per sempre mes, soc l'únic humà que volta per aquestes valls i per mi rebre tant em deixa col.lapsat. Travesso la rimaia, baixo la pendent forta i entro a la falda de la glacera, ara ja mes tranquil, son les deu i es d'hora, pero el cansament psiquic es nota molt, vorejo grans esquerdes, mentre sento sorolls dins el mil·lenari gel, m'escapo dels grans penitents i ja soc prop de la rampa final, que em porta directe fora de la glacera a terra ferma, be, tampoc tant ferma. Caic rendit sobre un bloc, respiro fort, em trec roba, el material, bec molt, bec sense control, menjo el que queda i descanso, ohh que be!!, el sol m'abriga i em fa sentir be, passo vint minuts estirat, davant el front glacial, el dia es precios, calent i prou net. Segueixo baixant pel mig del torrent glacial, que no te aigua, pero que es ben visible, es veu epoques en que ha corregut. Traço diferentes variants i per fi ja estic a la pendent, ja nomes uns cents de metres lluny del camp. La tenda brilla un xic, pero la sorra que hi a alla la empolsina i la deixa ben bruta. Baixo per un torrent, aprofito i carrego d'aigua, al fons l'Illampu m'enlluerna la vista. Baixo al camp, caic rendit, el paisatge que m'envolta fa de somni i jo m'adormo un xic fora del sac.

Mes tard, aprofito per rentar-me a la fresca aigua i estic tota la tarda mandrejant, menjant i passejant pels voltants, on hem trobo amb un ramat de llames curioses, entre elles es foten garrotades i quan em veuen, totes quietes van aixecant i ajupin les orelles, amb una cara comica els hi parlo, pero no acabem d'entendre'ns. Volto per una paret de granit, allà jec, contemplo la trencada glacera, el sol va anat a l'oest, els cims estan amagant el seu preuat calor, jo baixo fins la tenda, cansat i amb gana menjo un xic mes i em fico dins el sac, encara es clar i la boira ja comença a pujar, la fresca i la foscor estan a les portes de la pampa, llegint i pensant m'interno en un son, el son de la felicitat, avui he pujat el Janko Piti de 5.878 metres.

Dimecres 27, Em llevo amb l'albada, el dia es veu net, solitari com estic aviat em poso en marxa aviat mentre menjo el poc que em queda, doncs vaig deixar un dipòsit mes avall, allà si que n'hi ha de menjar, jejeje. El sol cau explosiu sobre la paret del Kasiri, els colors canvien per segons, tot i aixi al camp de neu li falten hores per que aquest arribi. Em disposo a desmuntar el camp, avui baixo fins al primer lloc, aqui menjaré i decidiré que fer. Comenco a treure-ho tot, a fora faig la gran estesa i comenco a fer una inmensa motxilla, la gran carrega que em porta a tot arreu, be, que jo la porto i collons, com pesa!!. M'acomiado del lloc, el sol encara no ha arribat, els torrents glacials ploren poc, doncs pel mati el desglaç es minim. Atrapo el sol mes avall, saltant la humida plana, alla decideixo voltar per l'altre banda de la Pampa i collons, ho passo malament, doncs el camí es irregular, la motxilla molt pesada i el sol ja comença a cremar dins meu, tinc la pell de la cara ben seca, sense crema ni pintallavis he pujat aquest cop, pero entre la merda que hi porto i la costum, ja m'assemblo a un de la comunitat. Grimpo, desgrimpo, trobo sender, el perdo, em trobo l'àliga que sempre escandalitza la vall, tambe un ramat de llames, on dues que s'acosten(serien les portaveus) es posen nervioses i m'amaguen atacs, pero jo,amb el basto aixecat i el meu Aimara incipient, els faig saber que soc el pastor.

Poc a poc vaig deixant el paradis, em giro melancòlic, amb totes les aventures passades en aquesta pampa, trist començo a vorejar un petit llac i a baixar per les pendents i tarteres que hem portaran al Camp de la Laguna Seca. Suo bastant i el pes em cansa, pero observo i reconec cada lloc, cada sender, les meves petges en la pols, soc el perdut de l'Illampu. Arribo al meu camp base i busco entre els blocs gegants, trobo les bosses, tot be, menjo papas frites, olives, fruita, buff quin banquet!!!, com necessitava una dosis extra d'energia. Assentat sota el gran sol, rumio on fer camp i decideixo ja fer-lo en baixant, prop de Challpampa, pujare a portejar els ferros i dema m'acostare a l'Illampu, fare la glacera i si puc alguna coseta mes. Omplo aigua, engrandeixo el equip que potser pesa vuit quilos mes i començo a baixar, el problema es travessar el riu, ara ja te mes caudal i amb aquest pes, res de saltar.... Uns anecs curiosos que estan al riu em sorprenen, els havia vist a El Chalten (Patagonia), i veig que aqui tambe n'hi ha, es capbussen al riu i per molta corrent que hi hagi, van amunt o avall, fan el que volen i a mes son preciosos, la ploma i el color es inoblidable. Per fi travesso el riu en una zona on s'eixampla, es poc fondo, amb les botes no m'entra aigua, em giro i em despedeixo de la zona, fins uns dies, fins sempre.......... Pujo un petit turo, cansat, suat i amb ganes de deixar el pes, reconec una zona mig plana, hi veig un torrent i prop es pot pujar cap a la glacera del Illampu, alli sera el camp. Quan hi arribo veig que no es tan pla, pero be, aqui estare a gust. Monto la tenda, trec el menjar, el poso a l'ombra mentres instal.lo l'habitacio. Deseguida surto amb la motxileta i els ferros, els pujaré amunt. Grimpo entre blocs, pujo per pendents d'herba relliscosa, pero arribo al fil de la morrena, es gegant, ja m'ho conec, pujo i pujo, pero alguna cosa dins meu em fa pensar i si vas a trucar al poble???? i si els amics encara estan vora d'aqui????? si truques poder ho sabras, el Dani ho sap!!!!, i el cansament de la pujada, s'agreuja pels pensaments de baixada, ja amunt, em paro, m'assento cara a la vall i despres de parlar amb mi, decideixo baixar, aixi de cop, sense pensar-ho començo a baixar, tarteres, zones de vegetació, blocs gegants, corredors herbosos i relliscosos i ja em trobo de cami al poble. Com un boig baixo i baixo, inclus corro, doncs son les dues gairebe, i a les sis i mitja no tindre res de llum. Amago el material, menys pes i començo a baixar pel cami de les llames, es dur, pero es que pujant encara ho sera mes, una força interior no em fa pensar en lo dur de la pujada i avall, avall, de cul, volant, com fos, vaig cantant per dins, pensant amb solucions i per fi s'esvaeix la boira i rere la boira, la gran Pampa que porta a Cocoyo, alla cavalls, vaques, llames, tots pasturant, jo com un fantasma surto dels cims, entro a la Pampa, la travesso sota l'atenta mirada dels animals i de la gent que volta. Arribo on hi ha la cabina, la mamita em diu que hi ha linea, suerte!!, em dona la clau, truco al Dani. I com no.., em respon i em diu que ells van canviar a l'ultim moment de vessant, problemes logistics els van fer triar Laguna Glacira, que es exactament a l'altre banda del massis, davant meu, pero amb les muralles celestials del Illampu i l'Ancohuma. Ric per no plorar, pero la historia ha anat be, he descobert una zona bastant verge, m'he trobat de nou amb mi (i ha estat divertit), he patit, hi he gaudit com un boig de la natura que la Pachamama em tenia amagada. Parlo amb la mamita, compro foc i sal, tot imprescindible i li dic que demà baixaré per marxar ja cap a Sorata, ella te ganes de xerrar, demana i demana, pero a mi se m'acaba el temps, haig de pujar amunt rapidament i em despedeixo"al tiro". Una cursa boja comença, tinc les cames cansades, pero poc a poc creuo la Pampa, comenco l'ascens, buff!!, que dur, que llarg, que massa. No paro, la boira ja em declara la guerra, mes amunt s'obre una mica, jo entre suor i pressa, gaudeixo amb la vista de cascades que van bastant plenes d'aigua que cau amb rabia vall avall amb força pels torrents verticals. Arribo on he deixat els ferros, els carrego, la llum ja es tenue, la nit ha arribat, pero jo en un ascens boig, arribo al camp, on el riu em saluda i em demana per que he tardat tant.

Mentres faig el sopar es fa fosc, al moment, encenc fonoll i faig pa torrat que batejo amb un xoriço de “muerte”. Despres pasta i la nit, la nit i la lluna ja fa estona que es deleixen del meu sopar, una mica per la Pachamama i entro al llit, on les irregularitats del terreny amotllen el meu cos a ell, bona nit, bona nit amics de la vall.