Diumenge 22 de juliol, fot un fred que pela, dins la tenda es nota una fresca gelada, costa vestir-se, costa sortir, pero collons, fot dotze hores que jeus!!, em dic. El fogonet ja ressona, la benzina s'esta apunt d'acabar i despres nomes em queda una bombona de gas començada, per tres dies, durara????? Em prenc l'esmorzar i miro el dia, esta net com cap altre, nomes que la catifa es blanca i la sensacio de fred es superior. Engego amunt,cap a les pendents de sempre, passo els ramats, encara mes que ahir estan arrauilits, els isrealites s'estan despertan quan vorejo les seves tendes, els gossos em borden, i jo tiro amunt,a la busca del sol, que quan atrapo m'abraça profundament.
Arribo al llac fosc, les polles (que deuen ser les que manen aqui) ja es passejen i fan el soroll d'intrusos. El revolto per l'esquerra, la neu s'esta fonen, busco la canal que pujare, la tartera es veu bastant dreta i segur que cansada, pero s'hi ha d'anar. Segueixo una aresta de runa, que em va portan endins, mes endins, la glacera d'un cim de la dreta ja es sota la meva alçada. M'acosto a les tarteres, la neu ja s'ha desfet quasi tota alli i començo la penosa pujada. Com pateixo, bufo i bufo en cada pas, la motxilla em pesa, els peus no reaccionen be, el terra marxa sota meu, es una dura lluita que em fa preguntar-me si aixo val la pena. Pero amunt!!!, miro avall i em dic: "veus, ja queda menys, ja has fet mes i aixi, ara deu metres mes, ara fins aquell bloc". Veig i sento caure pels corredors rocs que la neu aguantava, son molt perillosos i em posen en alerta. Trobo un esperó, el vorejo per sota i segueixo per una canal que es va tancant cada cop mes, cauen i cauen rocs pel seu interior.
Pujo per la seva esquerra, evitan la vertical de les caigudes, pero al final m'hi haig de posar i amb el casc posat, passo uns minuts de nerviosisme, mirant amunt cada moment, pero clar em canso i no puc correr, l'ultim tram es vertical i haig de grimpar i escalar, ho faig per l'esquerre del corredor, on els rocs cauen al meu pas, quina inestabilitat, mare meva!!!!! Faig una travessa exposada i arribo al coll, on la roca es torna, neu, glacera. Em sento molt millor, he superat el problema i no m'agradaria tornar per aqui, pero clar, no se res d'on soc, ni per on tornare. La vista que s'obre en aquest coll es preciosa, la neu blanca als meus peus, es torna de colors i colors de tons rojencs i grocs al sud, molt al sud.
La glacera es estreta, te una amplada d'uns 20 metres i quan m'acosto a la cornisa, uauuuh!!, veig que sota meu, uns 300 metres de paret a l'ombra, dibuixen uns corredors de gel perfectes i venen precedits d'una gran planicie de gel, davant a la dreta l'Ausangate, avui si que es deixa veure, de dalt a baix i mes a la dreta la cresta del Santa Catalina. A la dreta tinc una pala bastant dreta que em portara a un dels cims del Yanajaja, esta verge, intacta, i com no...,m'encanta desvirgar jejejeje!!!!
La meva traça es dibuixa, el meu cansament se sent i el dia es clar i assolellat dona sensacions incontrolables. Tantejo la neu, doncs no vull sorpreses, a mes ahir va nevar i pot haver-hi alguna esquerda tapada, pero no..., pujo i pujo, cada cop mes ansios de fer cim i veure la continuacio, m'agradaria continuar cap a l'est, s'hi veuen dos cims mes i prou bonics. Arribo a l'aresta cimera, amb por perque sembla tallarse per l'altre vessant, pero no, es una aleta de tauro, segura i altiva que talla en dos la pala, com a minim es prou espectacular. Que us puc dir?, res, res, amb un peu a cada costat, no dono mes voltes per que em marejo, els cims de nord a sud, es veuen espectaculars, al nord veig el Maria, esta un xic mes baix, el Yanajaja fa uns 5.700 metres i esta al mig de tots, l'Ausangate es al sud, al nord el Tres Picos, el Colquecruz, els Puca Puntas i mes enlla es veu el Callangate, m'assento entre els dos mons, menjo i bec tranquil al cel no hi ha ni un nuvol.
Faig fotos a tort hi ha dret i nomes l'estat de la neu, que fa pans sota els meus crampons em fa sortir d'alli ,no sense tenir una lluita interior, doncs per mi, m'hi quedaria tota la vida aqui. Segueixo la traça, doncs l'aresta cap a l'oest es torna bastant perillosa, almenys en solitari i marxo aresta enrere, cap a l'est, hi ha llocs on el gel no es mes de cinc metres d'ample i les vistes cap al sud, cauen al buit fins a la gran planicie de baix. M'enfonso molt, cada moment m'haig de picar sota els peus, deixo una traça gegant, com si fossim uns quants aqui, passant.
No veig la sortida per enlloc, doncs la cresta rocosa s'oposa a que marxi d'aqui,i vaig marxant enlla, mes enlla. Fins que de sobte, s'acaba i la glacera cau vertical avall, vessant sud i la cresta es torna una V, en parets verticals i descompostes, pero noi, Raul, estas de sort, t'ha tocat la grossa, just al bifurcar-se,marxa una canal , molt mes tranquila que per la que he pujat. Bec un xic i contemplo les vistes desde aquest mirador privilegiat abans de baixar em trec els ferros i em llenço canal avall, primer amb compte, doncs faig caure alguna peça de tamany superior, pero mes tard una tartera perfecte m'engoleix, i gaudeixo d'una baixada "speed".
Arribo just a sobre el llac fosc, a la seva esquerra i baixo per una morrena, una aresta de terra i rocs que em porta directament als turons de sobre el camp. Alla m'hi trobo el Juan, pasturant les alpaques, mes enlla les ovelles. Te uns ulls tan grossos que no li caben a la cara i una cara de bon noi que es massa, xerrem una estona, be..., jo pregunto i ell respon i despres de refrescar-me al torrent baixo muntanya avall. Al veurem, el Juan ha posat una cara de sorpresa i de no compendre que collons en trec d'aixo, jejejeje!!! Passo la tarda a la tenda, menjo i bec, vaig a passejar, pero direccio sud, cami del trek. Trobo uns arrieros que simpatics comparteixen una estona amb mi, ells si que pregunten i volen saber que collons faig, i qui soc.........
Dilluns 23 de juliol, aquest dia em disposo a acostar-me als Puca Puntas, alli em trobo el Adrianho, un guia de Tinke, conegut pel Pep i la Laura quan varem venir tots tres ara fa dos anys. Esta amb el Brad Jonshon, un guia Ianqui, amb dos clients, el Mario, un cuiner i el pare del Adrianho, del mateix nom, a mes de l'arriero i un acompanyant. M'acullen i junts passem el dia, abans pero vaig a fer un porteig, doncs m'han dit que ahir van obrir un xic de traça al Puca Puntas que esta mes al nord, separat de la cresta. Ells tambe hi volen pujar l'endema, serem tres, l'Adrianho, el Bill i jo, separats.
Dimarts 24 de Juliol, em fa rabia ser breu, pero si no em quedare enrere amb els escrits, pero potser soc la primera ascencio al Warak Punta (Punta Blanca, en quechua), cim batejat per mi, un cim d'uns 5.800 metres, al davant dels Colquecruz, ascencio glacial, glacera molt trencada, pas intermig en roca i acabament final en rampes de neu i esquerda gegant prop del cim, i com no... desde el cim les vistes van ser increibles i res, per mi va ser molt bestia saber que ningu hi havia pujat mai encara, tot i aixi, va ser una altre cim del Vilcanota, un mes dels que em van fer sentir lliure i feliç d'arribar a baix i compartir amb els companys l'exit de tots, ells dos tambe van fer cim, dues hores despres de mi. La nit va ser de festa, vinet i sopar, a mi s'em va acabar el gas i em van convidar i despres xerrada amb els Peruans, els Iankees ja dormien tots, jejejeej!!
Dimecres 25 de Juliol, sortim amb el Mario, el meu arriero que arriba la nit passada, a les dues arribem a Tinke i a les sis, per culpa de les obres marxo cap al Cusco, on hi arribo a les dotze, sa i estalvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada