dilluns, 13 d’agost de 2007


Divendres, 3 d'agost, estic nervios, pero despres de sopar em ve la dolça son, la foscor es fa present a la glacera i de sobte em desvetllo, grans moviments a la tenda em sobresalten. Es vent, en fortes rafagues. Desde aquella estona no se si dormo mes, no se quina hora era, pero desde aquell moment, els nervis i els fantasmes del 2005 tornaven a rondar dins el meu cap, pensava en el Pep i la Laura, aqui ens varem quedar, a llavors la muntanya ens va donar una bona lliço. Pero no volia creurem-ho, no podia ser que la muntanya no em dones una oportunitat, estava tant aprop de nou, em sentia tant preparat. Les hores passen, i quan em disposo a ser fort i mirar el rellotge, veig que son les tres i quart, merda!!, i els alemanys no s'han despertat tampoc, el vent els haura fet esperar.....quan de sobte escolto... "Raul, vamos a desayunar nosotros", era el crit de sortida, volia dir que tiravem amunt, almenys a intentar-ho. Desde aquell moment vaig volar en totes les meves accions, vestir-me, escalfar aigua, preparar la motxilla, menjar alguna galeta i sobretot mentalitzar-me del que venia a partir d'ara i a sobre amb dues hores de retard. Ja amb els grampons posats surto a fora, els nois ja s'estan preparant tambe, fa vent, pero menys violent del que semblava dins la tenda, nomes he tingut un problema amb el vent quan he hagut de cagar, be... estalviare els detalls.




Començem a pujar pels turons glacials que amaguen alguna esquerda, desencordats en Karl al davant, jo al mig i el Ralph tancant la cordada. El ritme es alt i aviat ja som al pont delicat on ahir havia arribat. Ens encordem i començem a creuar, un a un, el pont ni inmutar-se. Pujem una pendent i de nou un altre pont delicat, el passem mes atents encara, els frontals ja es començen a barregar amb les primeres llums del dia, fot un fred que pela i ara s'han acabat de despertar les meves tristes mans, quin mal!!. Som petits figurants per un mon inmens de gel, torres, triangles...les formes que la natura dona al gel son espectaculars i bocabadats passem les diferentes zones. Fem dos ressalts mes de gel i passem ara sota el gran serac. Parem un moment, ja es de dia, els tres estem be o aixo sembla al menys, bebem un xic de te i ens adonem de la grandiositat de la muntanya. Creuem la canaleta, on s'hi veuen caure projectils de gel. A sobre nostre el mitic pany glaçat de "El Escudo", amb un gel explosiu en la foscor. Ara anem mes lents, el Ralph ho passa malament i parem molt, abans no arribem al teoric camp 2, alla la cordada fa un altre tomb, estan esgotats. Em diuen que marxi sol amunt, que ells em retrassen, jo dubto un xic, pero penso..., si volies venir sol, ara tens el moment de creuret-ho.
I despres de beure un xic de granitzat, surto disparat coll amunt, sense mirar enrere, amb tota la ment i el cos pensant en el que ve d' ara endavant. El coll es ample i la via segueix per l'altre banda, es una volta on haig de creuar unes grans esquerdes, una d' elles molt bestia, al davant unes figures es dibuixen, es una cordada de dos que puja.


Van molt lents i pel dret els adelanto, ens saludem i torno a concentrar-me en la via. Esta marcat, pero en alguns llocs la ventisca ha tapat les traçes, a mes ara m'enfonso i perdo molta energia. Aqui hi ha fortes rafagues i haig de parar en algun moment i esperar que pari. Trobo un altre esquerda, ara el cami puja dret amunt, es un gran resalt, hi ha un pont quasi vertical, aixeco la vista i veig una estaca a una vintena de metres, travesso el pont i amb els dos piolets m'enganxo com una paparra a la pared, pujo be, em canso molt, pero sento la seguretat dels ferros com penetran el gel, m'acosto fins l'estaca esbufegant com un boig. M'asseguro, descanso un xic i continuo pujant. Em creu-ho amb dos guies i un client, aquest em saludem i em diuen,"tres horas!!!!", collons..., aixo vol dir que es ben llarg i quasi ni em giro per despedir-me, atravesso una pendent delicada i surto en un gran pendent, a dalt els seracs i la neu inunda la traça, tardo estona en travessar la pendent, paro i paro, doncs intento anar rapid, hi ha grans blocs de gel que anuncien alguna pluja traidora de tant en tant. Arribo a un gran serac, el vorejo i surto en una canal, flanquejat per una esquerda gegant que s'alça fins vint metres. Estic esgotat,descanso i miro la pendent, segueix sent molt dreta, pero m'hi acosto com un alucinat.


El vent ha parat un xic, ara no es veuen nuvols per sobre, nomes a l'est, tots els cims estan amagats sota grans exercits de nuvols que queden paralitzats al passar sobre els seus cims. Pujo pel resalt, es prou dret i m'ajudo dels dos piolets, ja estic a 6.400 metres i cada cop de piolet son uns quants esbufecs, pero gaudeixo un munt la sensacio d' esgarrapar pam a pam a la muntanya, a dalt s'hi veu una planicie i no se que m'esperara mes amunt. Surto per dalt i em trobo una gran i llarga pendent, nomes atravessada per un esquerda, a la dreta seracs que semblen a punt de desmoronar-se, pero que mai cauen. El cim potser esta alla dalt, al fil de l'horitzo, on la pendent sembla acabar-se, pero despres d'arrossegar-me com un gos per alla dalt, em trobo una altre pendent, igual de llarga, igual de penosa. Estic debil, tinc els peus glaçats i els sento molt compactes, pero aqui dalt no em treure res. M'assento, caic a terra com un soldat abatut, pero m'aixeco de nou, continuo i ara emergeix alguna gran força que surt dins meu i que em tira pendent amunt, hem sorprenc a mi mateix ja que el cansament fisic i psicologic m'ha atacat molt fort.Estic sol aqui dalt, nomes els cims mes alts i els nuvols hem poden veure, jo quasi no puc veurel's a ells. Per perdre menys temps m'arrepenjo als dos piolets, tot i que la pendent no es ara molt dura tot i aixis alguna vegada quedo exaust, enfonsat a la neu. En un atac de lluita, deixo la motxilla a la neu, m'enduc la senyera i continuo, les rafagues van tapant la motxilla de neu, pero no m'inporta, nomes miro amunt on s'acaba l'enesima pendent. Merda!!, continua de nou i torno a enfortir cos i ment, mentres fixo el meu punt alla dalt, on el gel deixa pas al cel. Pujo, babejo, tinc mocs glaçats a la cara, hem sento el bigoti punxir als llavis, estic donant tot i mes de mi, perque se que la muntanya em donara avui la meva oportunitat, haig de ser dur, lluitar!!, cap pensament mes colpeja el meu cap. I per fi, despres de moltes caigudes a la neu, arribo al fil, aqui marxa una planicie, ja tranquila i els meus debils ulls divisen que la muntanya cau al sud, s'ha acabat, SOC AL CIM!!!
Em tiro al terra, respirant fort, pero content, exaltat m'aixeco i intento veure relament on soc, ostia nen!!, ets al Huascaran Sud, al cim, a dalt de tot del Peru, a la major muntanya tropical del mon i sembla que tot sol, pero no..., estic amb tots vosaltres, amb la gent que estimo, amb el Pep i la Laura, amb el Guille........... A poc a poc vaig posant en ordre el meu mutilat cervell i camino pel cim, un gran pla, veig tant lluny i clar desde aqui, nomes els nuvols gelosos es posen al mig dels cims, llacs, muntanyes, nevados...., territori, molt territori on regna el Huascaran i ara complagut me'l deixa uns minuts pel meu gaudiment.
Fa vent, aqui molt mes, tinc freds els dits, pero faig les fotos que puc, l'energia sembla que torna, pero he donat molt fins aqui i ara la baixada sera dura. Uns deu minuts dura la meva estada al cim, el sol cau molt fort i el vent al cim m'expulsa com un parrac.Ultima mirada enrrera, m'emociona estar tant amunt, el que costa la bojeria de la llibertat, el sentir-se viu i volar amb els somnis, el creure en coses tan simples i boniques. Surto avall pitant, deixo que els peus s'enfonsin en la neu tova aixi cansa menys, estic un xic esgotat, pero aqui em deixo anar, doncs no hi ha perill. Amb el Huascaran Nord just al davant, tambe una gran muntanya, nomes adelantada per la seva germana gran. Trobo la motxilla, m'assento al seu costat, l'espolso, bec un xic i avall que fa baixada.En poca estona arribo a l'esquerda i el gran ressalt, el comenco a desgrimpar amb molta cura i uns llampants cascos em sorprenen paret avall. Son la parella que ha sortit de camp1, l'argentina i el colombià, ja fa estona que volten, ells han sortit a la una molt abans que jo. Els saludo, amb la meva veu trencada i cansada i els dic el que encara els queda, ells marxen amunt a pas lent i segur. Sota seu el Karl, collons, no us esperava!!!! Van lents tambe, el Ralph molt mes i al final, despres de conversar entre ells, decideixen baixar, son quasi la una del migdia i els queda bastant pel cim.
La baixada es lenta, no tant pel cansament, sino pels paisatges i les fotos que tirem. Arribem al camp2, dos catalans sabien de mi, em saluden i em feliciten. Continuem avall, lents, cansats, pero cautelosos i encordats. Comencem a baixar la canaleta, els nuvols ja creuen per tot el cel, el sol ja perd força i el fred torna a esgarrapar, el gel es inmens i em fa sentir diminut, pero dins meu guardo el millor record de la muntanya, el seu cim. Rapelem uns resalts de gel i ja estem creuant l'ultim pont, la tranquilitat torna i em relaxo mentres baixo les ultimes pendents. Arribem al camp1 i decidim baixar fins al refugi, alla dormirem milor i a mes soparem com reis, avui em mereixo que m'ho facin, jejejeje!! I baixem la glacera i la morrena, i per fi a les sis de la tarda arribem, esgotats, cremats, desfigurats, carregats de inolvidables records, fins al empedrat del seu terra. Tres cerveses, un bon sopar i em diuen que dormi dins, que no em cobraran, que macos, no els ho discuteixo, ja no hem queden forçes jejeje, i caic rendit sobre una llitera, amb doble matalas.... Ha estat un somni? he pujat al cim? sembla que el temps es pari i jo m'interno en els meus pensaments, la finestra del refugi fa la resta!!!

Salut i força i gracies a tots per estar al meu costat!!!