dijous, 2 d’agost de 2007

Vilcanota, on els somnis es fan realitat III





Divendres 20 de Juliol, Em desperto i ja va clarejant, un fred sospitos corre per dins la tenda, a fora sembla tot normal, pero uns sorolls de passes delaten que el terra es nevat. Obro rapid la cremallera i sorpresa, tot esta ben blanc, la tenda esta envoltada per uns 10 cm de neu, els voltants estan vestits amb mantells que brillen per tot arreu. Fa un fred gelid, pero el mate que bec em torna en si, avui marxen els veins alemans, jo em sembla que anire a fer una cresta ample, que enllaça dos cims, un de glaciar i l'altre proper al camp base prou punxegut i bonic.
Esmorzo un xic i em despedeixo de les feres alemanes, tots fan metre vuitanta i picu. Marxo amb les esportives, sense res mes que pals, menjar i beure per unes hores, el cim glacial te la particularitat que una banda es de roca, el pujare per aqui. Surto i el sol ja va baixant a les pendents que diviso davant meu, atravesso el rierol, avui marxo direccio sud-est, remunto les morrenes de l'altre costat del cim que vaig pujar ahir i començo una penosa i remullada pujada per unes tarteres tapades de neu, que m'humitejen els peus, clar paperines, tu ves anant amb bambes!! Despres de patinar uns quants cops arribo a la bonica aresta, que em regala la imatge d'un petit circ trencat, amb dos petits glaciars als extrems. Em ve la caguera i em desafogo, començo a seguir la bonica aresta que es ben nevada i per no haver de remuntar turons, traço el cami per la vessant interior, les patinades no falten, pero em sento segur. Poc a poc m'acosto a la zona mes dura, un corredor no vertical, pero que cal agafar amb compte, inclus em poso a grimpar per la roca, doncs per dins no m'agrada gens, ja mes amunt surto proper a una glacera, que resegueixo per la seva esquerra. Pujo un llom i ja soc a l'aresta final, d'aqui em sorpren la bonica vista del llac gegant i cims..., molts cims, una expressio de sorpresa i alegria es dibuixa a la meva cara. Ara a l'esquerra hi ha uns residuus de glacera i a la dreta unes tarteres tapades per la neu on diviso unes vicunyes, que amb els seus crits em posen en guardia. L'ultim tram es mes dur, lloses i mes lloses de pissarra, trencadissa, esllavissades, pero res de perillos, una fita em dona l'informacio necessaria, estic a prop del cim i per fi unes grans fites s'alçen al tranquil i planer cim. Per la dreta es glacera i cau uns tres-cents metres, pero a la zona del cim es plana i nomes dibuixa algunes esquerdes quan sembla que perd l'equilibri, la glacera es a la vessant sud-oest i a l' est, s'obre un paisatge verge, de llacs i cims, que estic segur que ben pocs han trepitjat i que quan algu com jo divisa, es converteix en un amor secret, que algun dia voldre gaudir entre les meves mans.



M'estic una llarga estona al cim, el dia es bastant net i el sol calentissim, em preparo per les fotos i en faig una de les meves i collons...!!, estic tant be que em passo uns deu minuts amb boles, voltant per l'aresta i sentint-me lliure com un angel. El marxar em provoca malestar, pero vull seguir la cresta, tornar enrere i pujar el cim que precedeix tota la llarga cresta. Al anar baixant el sol ha esta desfent molta neu, i les meves traçes han quedat en l'oblit, al circ hi ha un grup de cavalls pasturant, aprofitant que el dia ha fet descobrir una herba verda i molla. Tinc la cresta del Tres Picos a la dreta, les seves arestes i les seves glaceres, les parets verticals, surcades per grans seracs amenaçadors i poc a poc arribo al cim que hi ha sobre el campament, a sota ja no hi ha les tendes dels alemans, nomes una despullada planicie i torrents d'aigua que s'escolen entre pedres. Arribo al cim, es bonic i te forma punxeguda, el creua un curios collet, te forma de titola i el batejo com la Punta de les Cigales, en honor als altres sonats del poble, els de St.Pere. Assentat i mirant al meu voltant, el cap es posa en marxa, volia marxar dema, pero les ganes de descobrir mes i pujar llocs salvatges es va escolant dins meu, segur que es d'hora em dic..., puc desmuntar i anar a Jampa, una zona de cabanes de pastors, propera al tour d'Ausangate, pero amb cims que des d'aqui em fan molt bona espina. M'ho miro, m'ho penso i quan em dono compte ja estic baixant una gran i llarga tartera, a tot drap, es preciosa, esquio com boig, d'aqui a alla, mes de quatre-cents metres pendent avall, bastant verticals en menys de set minuts, carai com he gaudit baixant!!, pero tambe com m' he cansat. Arribo al camp atravessant un ramat de llamas que em miren estupefactes, arribo al solitari camp base i em faig uns soberbis entrepans de beicon. Sota un sol de mil dimonis em disposo a desparar els trastos i aixi ho faig. En pocs minuts tot esta escampat en tres metres a la rodona, com si fos el mercat de La Paz, intento creure i veure que no pesara, que pesara molt menys, pero noi..., quin remei, aqui hi tens uns quants quilos encara. Em carrego les dues motxilles, la petita davant i l'altre al darrere. I comenco a travessar la pampa avall, sense perdre molts metres de desnivell, ja he traçat la ruta amb la vista desde els cims. Travesso uns ramats d'alpaques i d'ovelles. Vorejo el riu que baixa dels grans cims i en un moment donat, vora uns caracteristics blocs, comenco a pujar en travessia, evito anar de cop i vaig ascendint, fins a un gran pla que separa les dues valls. Alla suat, desesperat pel pes, malmes de les espatlles, em llenço esbufegant al terra. Descanso uns minuts, pero em poso en marxa deseguida i ja arribo a la cresta de la pendent, davant meu s'obre l'altre vall i paisatges prou coneguts retornen a la meva ment. Veig on varem dormir fa dos anys i alli m'hem vaig, he de baixar uns 200 metres de desnivell i atravessar una pampa humida. A la pampa em trobo amb Uallatas, ovelles i alpaques que em saluden i em donen la benvinguda als seus prats. Arribo prop de les cabanes, veig moviment, pero ningu s'acosta ni diu res. Llenço els trastos i amb la vista em gravo tot el que veig. Comenco a muntar el camp, prop del riu a uns dos metres i de tant en tant veig una mamita que treu el cap per la porta de la cabana, uns gossos negres em venen a veure, primer amb lleis i despres buscant quelcom que caigui i sigui bo. Despres de tenir la casa construida, em disposo a saludar els meus nous veins, he vist algun nen i m'enporto en senyal de pau i d'amistat uns caramels, aixo mai falla!!!! M'acosto a la barraca on viuen que es mes de tres cops la meva tenda, la mamita es fora i esta filant la llana de les besties, la saludo, em torna la salutacio pero en quechua, crida el seu fill, es en Juan, aquest em saluda i li explico que estare tres dies de vei seu, li dono els caramels i em dona les gracies, el Juan te 17 anys i viu alla, ell fa de pastor, a mes es un noi rialler amb una gran dentadura, un cap rodo com un pa de quilo i uns ulls que semblen taronges, ben grans i expresius, tot ell va ben brut, potul i amb les sandalies que els delaten uns peus curtits i resistents, com si fosin potes de llama. Torno a la tenda, des de l'altre vall he divisat un bonic llac i un cim que vull pujar dema, faig una motxilla de material i content, comenco a pujar la pendent que hi ha just davant meu, a l'oest on ramats d'ovelles i alpaques comparteixen els brots insignificants que intenten neixer del no res. Em miren tots, jo tambe m'els miro i aixi el desnivell es fa menys dur, al capdamunt de la pendent em sorprenen dos pastors mes, un vell i un nen, son els veins de mes avall, parlen amb veu forta, en quechua i suposo que es riuen de mi i de la meva poca feina. Despres de la pendent hi ha uns lloms petits que em deixen al llac, on una parella de uallates comparteix els banys amb anecs i polles d'aigua gegants, jejejeje!!!!
Mes enlla del llac ja comencen les morrenes que porten a les glaceres, n'hi ha dues, jo dema anire a fer el cim de la dreta, que es diu Maria Huamantilla,de 5500 metres. Amago tot el material aprop d'un collet que em llençara a la vall glacial del cim, ho poso dins un sac i reposo mentres gaudeixo del paisatge pendent avall. Estic feliç, tranquil i fort amb ganes de coneixer el que em depara el futur mes inmediat, amb moltes ganes de viure noves emocions a les alçades. Cantant baixo cap al llac, les polles s'esberen!!! Mentre ja m'acosto a la pendent final, escolto uns xiulets, son del Juan,que te un ramat de llames desperdigat bastant amunt i el va a buscar abans no es fagi fosc. Quan arribo a Jampa, el sol fa estona que ha marxat, la fresca es considerable i els animals es van acostant prop de les cabanes, davant en unes planes, lo mes bo es que son dos ramats diferents, pero dormen quasi junts, es increible com les besties mateixes diferencien on han d'anar i de qui son esclaves. Mentre estic sopant, arriba el Juan ben content, ja es fa fosc quan la mamita surt a fora i comença a fer uns crits peculiars, comença a vorejar el ramat de bestiar, tots estan barregats, llames, alpaques, ovelles, i ella nomes crida les ovelles, i lo bo es que les ovelles començen a cridar i a correr cap a la cabana, baixen corrents, els xaiets tambe, realment es precios l'espectacle, sense gossos, sense pals, sense res, nomes amb la veu de la mamita les ovelles es fiquen en una mena de corral fet de pedres i alla queden tancades totes, quedo acollonit, sopres i feliç del que acabo de veure. I aixi, content em fico dins la tenda, llegeixo un xic i escolto com els gossos volten per tots costats, ensumant i buscan quelcom que hagi caigut del sopar, ho sento avui no trobareu res de res, els hi dic. El cel estrellat precedeix el meu son, dema sera un dia dur, bonic pero dur, bona nit Jampa!!!


Dissabte 21 de juliol, encara es fosc, pero alguna cosa del sopar m'ha fet perdre la presio, tinc de sortir a cagar, pero els maleits gossos de fora em fan respecte, al final la situacio es torna mes extrema i surto com un cohet, a cinc metres exploto i amb una cara de satisfaccio entro de nou al llitet. De sobte uns crits en quechua em desperten, ja clareja, comenco a vestirme i surto a fora, el dia s'ha llevat amb boires primes i sense esperar-me, el terra es ben blanc de glaçada, veig a la mamita que travessa la pampa i mig adormit comenco a escalfar l'aigua. Uns mates i unes galetes dolçissimes i la motxilla ja esta preparada, be.., quasi tot esta amagat un tros mes amunt. Les alpaques com si fossin fantasmes jeuen encara sobre els seus excrements, les ovelles no diuen res en el seu tancat, començo a pujar la pendent, la calor entra dins meu i aviat ja m'amago enrere els lloms que em portaran al llac.
Alla arribo, fosc i silencios esta el llac, dormitant, pero una parella de polles (d'aigua), ja dibuixen lineas per la seva superficie, la tranquilitat es plena i pujo enbobat amb el que sento. Trobo el diposit de material, el carrego sense parar, bec un xic i em disposo a continuar. Revolto una pendent de colors rojencs, el sol ja fa estona que ha baixat a escalfarme, pels camins dels animals li dono la volta al turo i surto en un coll, on dos llacs transparents em sorprenen. A la dreta puja una gran tartera i mes amunt es veu la glacera que porta al coll, alla comença una aresta, l'aresta oest del Maria Huamantilla, l'objectiu es pujar-lo per alla, encara que no hi ha cap referencia, la meva vista em diu que pot ser bonic. Davant meu, baixa la seva cresta sud-oest i collons..., esta bastant trencada i l'acces mes endavant es mes complicat, la descarto a mesura que vaig pujant. La tartera em complica el pas, començo a suar, a cansar-me de debo, pero pas a pas guanyo metres, que em porten a la morrena glacial, una esplanada de blocs i gel rodejada d'un circ rocos en descomposicio, davant meu, una glacera bruta de runa, es torna blanca i pura uns metres mes amunt i brilla com un diamant. Travesso el pla i entro a la glacera, sense ferros, doncs els rocs fan d'esglaons, no hi ha grans esquerdes, pero ja mes amunt es torna mes complicada i em preparo les eines. La calor es extrema, de cop em sento cansat i ofegat, pujo per l'esquerra on el sol ha creat una aresta separada de la roca i per alla mes segur arribare al coll, la meva ombra puja per la paret del costat i se la veu tan cansada com jo. A mesura que m'acosto veig que l'aresta te mes complicacions de les que em pensava, hi ha alguna esquerda que la atravessa, tambe es veu la cornisa bastant prima, la seva verticalitat desde aqui es incalculable, pero be..., em veig fort i despres de descansar un xic al coll, trec l'altre piolet i comenco a tirar amunt. La neu es tova al principi, m'enfonso i aviat em canso, busco la proximitat a la cornisa, doncs veig el cami mes segur, l'aresta va formant embuts que cauen per una paret a la glacera inferior, rere meu les traçes dibuixen la meva intuicio. Passo el primer tram, pujo un ressalt i quedo a la segona pendent, aqui hi ha una esquerda que al mig del ressalt la travessa, passare ben a prop de la cornisa, es on ho veig mes clar i amb esbufecs i parades espontaneas li foto de dret mentres arribo a una segona parada. Descanso un xic, miro avall, enrere i tambe sense acostarme molt trec el cap per la cornisa, buff, un mon d'ombres i gel s'obre a la cara sud, es ben bonica. Ara ve el tram mes vertical, no es molt llarg, pero estic uns moments per sortir d'aqui, surto decidit i clavant piolets i grampons asseguro cada moviment, cada soroll que sento em diu com esta l'assumpte, pujo el ressalt i ja hi soc, ara queden unes pendents mes tranquiles, sotas meu els embuts que cridaven a veus el meu nom s'han quedat muts i mes enlla el paisatge em regala la tranquilitat d'estar ja prop de cim. Remunto els turons i l'aresta em porta al cim, un cim planot, pero amb unes cornises de por, per l'altre costat cau una paret de roca descomposta uns cent metres avall, collons, haure de baixar per aqui ara?????



Pero abans de preocupar-me, em relaxo i llenço tot al cim, content,l'Ausangate te la bufanda de nuvols, nomes veig l'aresta final, davant meu el Santa Catalina i els Yanajaja, em donen la seva cara rocosa, arestes i parets de roca descomposta que cauen en tarteres gegants, el gel treu el cap per l'altre vessant, la sud. Faig les fotos, menjo i m'acosto a la cornisa, veig l'altre costa de l'aresta, en l'ombra i tambe alguns corredors que pujen de baix, la neu es veu perfecte, pero al final de cada un s'hi veuen seracs tramposos. Surto del cim, busco la zona mes tranquila per baixar i em sembla veure una traça humana, ve de l'est i alli vaig, trobo una pala de penitents i alla la traça es torna mes borrosa, pero es veu molt factible per sortir d'alli, es la ruta normal, i ve del collado Kampa. Baixo proper a la cornisa, sense arriscar, pero es que les vistes desde aqui son espectaculars i gaudeixo de la baixada contenplant les parets del davant. Veig una petita espatlla davant, s'han de fer dues pales i s'hi arriba, em sento be i m'hen hi vaig alla, la pujada es fa dura, pero la vista desde aqui cap al Maria, es bonica, el cim fa uns 5500 metres i aquesta espatlla uns 5.400, aqui hi descanso un xic, bec i contemplo cap al nord, els Puca Puntas i el Colquecruz, avui estan preciosos, el sol els dona una capa de brillantor que m'enlluerna. Baixo del cim seguint les traçes i tambe surto d'alli per on van pujar els meus predeçesors, la glacera a baix es torna gel durissim i l'ltim tram abans de sortir-ne el faig amb precaucio, surto just sobe el Kollado Kampa, on hi reposo i em trec el material. La tranquilitat torna en mi i la tartera es baixa amb mes alegria, davant meu aquelles parets tant boniques. Baixo fins al cami del trek, doncs he donat la volta, he fet l'aresta oest i he sortit per l'est. Content i cantant baixo pel cami, ja de nou a Jampa, on hi tinc el camp, abans em trobo amb un grup de turistes, em deuen veure content, no m'hen amago, els saludo i continuo baixant. Despres la sorpresa es millor, em trobo el Juan, el noi de la cabana, el veí i em saluda desde un turo, esta amb el gos, estirat, pasturant i descansant sota el sol. Per tota la pendent ovelles, llames i alpaques gaudeixen d'un nou dia de pastura, campen com volen, son la vida de la zona. Diu una llegenda que l'Ausanagte es una muntanya que no amaga or ni plata ni estany......que no te minerals ni res que valgui molt, ell nomes te animals,llames,alpaques,ovelles,vicuñes,vizcaches,uallatas.......... Revolto el cim per molt avall i s'obre la gran pampa,al fons ja veig les cabanes i mes endavant la tenda em dona la benvinguda, feliç llenço tot al terra i faig un bon glop de Tang, me'l mereixo. El premi, despres de descansar un xic, son uns entrepans de beicon i collons com es posen aqui, on el menjar es tant monoton.




Descanso un xic mes, pero les ganes de veure i viure, aviat em tornen a sortir, a mes,haig d'anar a buscar el sac i la bossa dels crampons que he deixat pel mati, al llac fosc. Pujo grimpant per una roca menjada pels liquens, m'ho passo be mirant la pampa, mirant les muntanyes de l'est. Arribo en un cimet, alli una de les construccions que fan els pastors per resguardar-se del vent i del fred m'acull, m'hi estiro i sento les seves propietats, mirant a l'oest tinc els llacs transparents a la dreta, altius i a l'esquerra el llac fosc, on s'hi veuen besties flotar. Fa fresca, s'ha tapat un xic el cel, ve de l'est, com les tempestes, vaig mes rapid fins la zona del diposit, agafo el sac, revolto el llac, mentre m'hi veig reflexat i salto avall, cap a casona, abans pero ja he remirat la feina pel endema, els Yanajaja, pujare a la seva cresta per alguna canal, el que passa es que al final es posen verticals i potser perilloses, doncs la roca cau tota, pero aixo ja ho veure dema, jejeje!! Baixo cridant, fent la cabra i aviat ja estic obrint la cremallera de la tenda. Mentre llegeixo i pico uns fruits secs, sento que els de dalt tornen a fer festa, sento un tro, llunya, petit, que aviat es torna en uns cops a la lona de la tenda, mes trons i mes neu, de sobte trec el cap i veig que la cresta dels Yanajaja, ja esta sota la tempesta, comença el merder i es com estar a la linea de foc, la guerra engega i quan engega sembla que la neu glaçada hagi d'estripar el plastic, enlluernades i trons que semblen bombes, les precedeixen, passa una hora que no para, i jo dins el sac, calentet i llegint, aqui em sento segur. Veig arribar uns israelites sota la tempesta, han estat muntant el camp, jo calentet mel's mirava desde dins, que dolentot que soc jejeje!!!! La foscor de la tempesta, quan ja ha passat, es torna en la foscor de la vesprada, nomes la neu blanca il.lumina la pampa, que aixo si..., ha quedat ben bonica, com una alfombra natural, la fresca se sent, faig el sopar mentre comparteixo algunes paraules amb els arrieros dels isrealites, tots correm pel lloc. Menjo i em prenc una tetera de camamilla, estic cansadot i me'n vaig al sac, abans de dormir llegeixo i rumio el plan per dema, els gossos volten la tenda buscant la seva racio de sobres i la acaben trobant. El rumor del riu em transporta fins a llocs indescriptibles, bona nit Jampa, fins dema.

1 comentari:

Miquel (Manresa) ha dit...

Quina enveja!!!!