dilluns, 13 d’agost de 2007

Huascaran Sud, tropic d' alçada.




Dimecres 1 d'agost, surto de l'hostal, carregat i esmorzat mentres m'apropo a la carretera i com no..., un dels milers de taxis es para i em porta a la estacio de combis,direccio a Mancos, Musho i Huascaran. El trajecte es ben entretingut, adelantaments delicats, parades en sec, carrega de gent com si fossin animals....., tot aixo baixant el regirat callejon del Huaylas, anem passant diferents pobles i sempre amb el rio Santa serpentejant al nostre costat. Alguns dels que hi ha a la combi al veurem les botes i altres estris que hem possen en evidencia, em demanen on vaig. La seva cara se sorpren quan els dic que al cim mes alt del Peru, "ves con cuidado, alli hay muchos muertos y no vayas solo", m'agrada la preocupacio de la gent envers a mi, pero ho tinc clar, o sol o acompanyat vull intentar de pujar el Huascaran. Arribem a Mancos, em carrega un taxista i quasi sense temps de sortir de la combi, quan s'omple el taxi, sortim pitant per l'empolsinat cami amunt direccio Musho, l'ultim poble abans del Huascaran. Arribo a aquesta aldea i deseguida em fico a la casa del Abraham Cordero, un vilatá que te burros per pujar el equip, aixo si, nomes fins a camp base a 4.200 metres.



Ja coneixia aquest lloc de feia dos anys enrrera i els records del Pep i la Laura corrien pel carrer com la pols que el vent aixecava. La seva dona surt i en pocs minuts ja tinc burro, arriero i tot preparat per comencar a pujar, es un xic tard, no vull perdre molt temps i tinc l'ideia de voler pujar mes amunt, fins a 4.700 metres com a minim i ara aqui estem a 3.000. Amb un somriure de complicitat la dona em desitja sort i rapidament es perd dins la botiga. Jo començo a tirar i l'Edgar, l'arriero ja es mes amunt, ell va tirant mes rapid, pero aviat entre els horts de les afores de la ciutat, vorejant el cementiri me'l trobo, va enrrere un ramat de bous que barren el pas, es divertit veure com es aqui el transit pesat. El cami es dur, sol i eucaliptos un terreny trist, sense herba, nomes pols i rocs. Em parla de musica, em demana coses sobre cantants i altres relacionades amb la musica i aixi metre a metre anem guanyant alçada. Son quasi les dues, fem el fil que ja ens porta a l'ultima pujada i entre quenuals arribem al camp base. Es ple de tendes "circ", una noia mexicana em saluda i alguns arrieros miren curiosos, l' arribada meva en solitari. Menjem un xic amb l'Edgar i ell es perd cami avall, doncs ha vist uns possibles clients argentins i s'afanya a atrapar-los.




Jo, amb la gran motxilla ara a l'esquena, em giro, miro les lloses del tram rocallos i perdedor que em toca a partir d'ara, fa caloreta, em poso les botes, doncs pesen menys als peus que a l'esquena i comenco a grimpar pels rocs. Em trobo fort i passa estona abans no decideixo parar i descansar, les fites que hi ha, son escasses i a vegades em sento perdut. Fa vent, inclus hi ha bastants nuvols que no tenen bona pinta, pero jo ajupo l'esquena i grimpo, repto i m'arrossego per tota aquesta pendent de plaques llises i acolorides. Surto mes a la dreta, el refugi ja em saluda i els ultims metres els faig sota una lleugera nevadeta, el Huascaran ara amagat sota els nuvols no tardara en saludar-me. Saludo als del refugi i em desplaço uns 30 metres vora un torrent, aqui planto la tenda i em faig un dinar-berenar, el dia es va acabant, els colors clars es tornen mes tristos, pero el sol lluita per cada raig que llança al cel. Vaig al refugi, hi ha dos alemanys i el Mansueto que es l'encarregat del refugi, aquest fa que ens ajuntem i començem a parlar, els teutons parlen molt be el castella i aviat em sorprenc de la proposta "si quieres puedes unirte a nuestra cuerda", els ho agraeixo feliç i cantant surto fora a fer el sopar, es ben fosc i aviat el fred començara a fer por. Despres de emplenar la panxa, torno al refugi, em faig una xocolata calenta mentres conversem amb el Karl i el Ralph i despres tambe escolto atent les paraules que em dirigeix el Mansueto, realment un home molt savi. Surto a dormir, fa fred i quan soc al sac ja mig adormit, començo a sentir sorolls a prop de la tenda, trec el cap, collons!! es una vaca i volta per on he sopat, buscant les sobres, si que esta fotut l'assumpte del menjar aqui. L'esbero, pero durant la nit, una rere l'altre passen totes i em posen a mil.





Dijous 2 d'agost, dia clar, el cel blau esclata en les glaceres i les fa mes boniques, pero a les arestes i a la garganta, els nuvols de neu pols s'aixequen, el vent deu ser bastant violent a l'aresta del cim s'elevan fins molt amunt, inclus semblen nuvols que freguen el cim. Esmorzo i vaig a saludar als del refugi. Espero que el sol desglaçi la tenda i començo a desmuntar el meu camp, el torrent del costat ja comenca a fer soroll i el glaç que el mantenia en silenci, comenca a correr muntanya avall. Miro la motxilla, avui pesa menys, em dic, jejejeje i vaig a avisar els companys, ells mes mandrosos tardaran un xic mes, ens trobarem al camp1 a 5.400 metres, els guardare la millor parcela de la glacera, estan a millor preu que el metre quadrat al sector cinc!!!!!!! Pujo per les plaques de la morrena, els torrents cauen amb la pendent, n'hi ha bastants, son del desglaç de la glacera. Les fites ajuden a orientar-se, pero hi ha mes d'un cami i clar..., a vegades destrempa tant de laberint. Grimpar per aqui es perillos i amb pes encara mes, pero poc a poc m'acosto al gel, el dia es va arreglant i sembla que el vent a parat un xic, pero hi ha nuvols que creuen rapidament d'est a oest, com cada dia al migdia comenca el transit al cel. Saludo uns llatins que baixen del cim, em desitjen sort i per fi arribo a la glacera, les figures dels alemanys ja pujen, desde aqui els veig a la llunyania. Em calço els grampons i faig entrada a la gran mole del Huascaran, la seva gegant glacera, una bestia ben viva que s'ha emportat molta gent per davant seu.



La pendent es suau, pero no s'acaba mai, el sol aqui fa mes estralls i la suor em cau pel front, descanso i una brisa de vent m'indica que aqui fa fred i calor extrema en intervals petitisims de temps. Continuo per la glacera, una gran traça dibuixa la ruta, que inclus es veia desde Musho. Poc a poc m'acosto a la canaleta, on els seracs i les esquerdes decideixen qui passa i qui no. Els ulls estan divisant una lona groga, aqui es el camp 1, ara son l'una i mitja, es d'hora i els habitants del camp em saluden al veurem arribar, son una parella, un colombia i una argentina. Deixo el pes i converso un xic amb ells, m'adono que al fons de la glacera, en Karl i el Ralph ja estan pujant, van be a un bon ritme. Ara fa caloreta, pero a vegades les rafagues de vent fan posar els pels de punta. Monto la tenda, mentres baixa un noi, n'hi ha dos mes que estan dubtosos per on avançar a prop de les esquerdes a uns 5.700 metres, al final aquest grup decideix baixar i desisteixen en el seu intent.





La meva tenda, amb el gel i la neu no te gaire arrapamenta al terra i en una rafaga quasi s'enva i si se'n va no la tornaria a veure mes, segur!!, jejejejeje!!!
Arriben els companys alemanys i monten el seu camp, entre tots, ens posem a menjar i desfer neu, aqui necesitem liquid, molt liquid. Passa un xic la tarda, els nuvols amenaçen i a vegades es despren d'ells alguna volva de neu,pero no paren de correr i acaben marxant per l'oest. Vaig a donar el volt de rigor, estic nervios, aquest cim ja em va donar una lliço fa dos anys, just aqui,al camp1 i aquest cop el meu respecte es molt gran, tant com les ganes de pujar mes amunt, fins al cim. Passejo, pujo alguns turons, vorejo esquerdes, fins que ja proper a la canaleta, un pont de gel em barra el pas, es veu molt inestable, pero la gent hi passa, em dic..., te els dos extrems ben petits i del mig es ample, fa una inmensa basarda veure el seu fons, fosc i fred. Fins aqui, em dic, em giro i gaudeixo de la vista general de la glacera, les tendes son petits puntets de colors que destaquen sobre el gran mar blanc de la glacera. Algunes grans esquerdes tambe dibuixen formes i algun petit allau es fa sentir a prop del Huascaran Nord. Baixo de nou al camp1, alla tothom fa anar els seus fogonets a ple rendiment per fondre neu, jo no soc menys i em faig un bon plat de pasta. El fred comenca a esgarrapar, l'aire es gelid i aviat tots estem dins els sacs i dins les tendes. La posta de sol ens fa sortir, ens te una estona bocabadats fent fotos, els colors del gel, de les parets i de tot canvia a cada segon, fins a perdre la llum i la calor, despres entrem com guilles, als nostres caus. "Hasta mañana Karl y Ralph, a la una nos levantamos!!"

3 comentaris:

Camiseta Personalizada ha dit...

Oi, achei teu blog pelo google tá bem interessante gostei desse post. Quando der dá uma passada pelo meu blog, é sobre camisetas personalizadas, mostra passo a passo como criar uma camiseta personalizada bem maneira. Se você quiser linkar meu blog no seu eu ficaria agradecido, até mais e sucesso.(If you speak English can see the version in English of the Camiseta Personalizada.If he will be possible add my blog in your blogroll I thankful, bye friend).

Anònim ha dit...

Hola Rusky, Sóc en Jordi Castellà, suposo que, en la distància, encara t'en recordes dels teus companys de poble.
M'he emocionat llegint les teves aventures pels Andes i et volia enviar un missatge de suport i admiració per tots aquells que busquen la seva "llegenda personal".
Endavant i molta sort, Avinyó també hi participa.

josep mula / laura piferrer ha dit...

Eiii figura, com ens hem emocionat, el lleguir que dalt d' aquest inmens cim tambe estavem al teu costat, ja saps que ara fa dos anys tots tres vam baixar ben desilusionats perque la muntanya ens havia derrotat, gracies un cop mes...
Molts cops nomes es destacan les grans gestes himalaiques, tant sols qui ha vist aquesta muntanya caotica, perillosa i propera als 7000 metres sap el que suposa pujar completament autonom i en tant sols 4 dies huaraz-huascaran-huaraz, tal com has fet tu, imagino que d' aqui a un temps seras conscient de tot allo que estas realitzant en aquest messos tant intensos. una forta i sincera abraçada dels teus amics de Malgrat.