dijous, 2 d’agost de 2007

Vilcanota, on els somnis es fan realitat II


Dijous 19 de juliol, sona l'alarma, buff quin fred, quina mandra i es ben fosc, on vols anar Raul????? Pero que collons!!, em vesteixo dins el sac, em poso l'arnes inclus i amb el frontal començo a iluminar el voltant, fogonet ences, tetera plena, unes galetes que costa empassar i una mica de coca, de fulles ehhhhhh!!!! Aviat ja estic dempeus, nit fosca, pero ben neta de nuvols, els alemans dormen,i jo surto planicie enlla, amb poca llum, pero amb molta decisio. Properes les parets, fantasmagoriques i altives m'acompanyen en la meva volguda soletat. Travesso el torrent, pujo amunt, trobo les fites que he fet i comenco a pujar la morrena, a l'est un color mes brillant al cel despunta i mentre escalo l'esperó es va fent clar, la glacera fosca agafa color i el meu cos amb el moviment agafa una calor bestial, imclus em trec roba. Son les sis, ja soc al diposit, bec un xic i em vesteixo sense perdre temps.



El tram d'entrada a la glacera es vertical i els muscles es desperten tots, ja mes planera comenca una lluita de força, resistencia mental i fisica que durara moltes hores. Vorejo esquerdes gegants i m'acosto a una gran esquerda que separa la glacera superior de la inferior, el sol es amagat enrere uns nuvols gelosos de calor i de claror. L'esquerda es ample, pero te un punt on es pot atravessar, m'hi enfilo i ja damunt seu haig de saltar un metre, a sota la negre foscor de la mort. M'enfonso bastant, hi ha llocs que fins els genolls, pujo sense parar molt i la respiracio es dispara per complet, sota meu a vegades penso que hi ha el buit, els nervis i la tensio es poden tallar amb el gavinet. Atraveso esquerdes que semblen tapades i per fi arribo a l'aresta, un fil ample pero que a vegades es atravessada per grans tallats. Vaig ascendint, el sol ja m'escalfa, potser massa i tot, dins meu l'i.llusio d'arribar al cim, pero tambe la solitud en aquest mon inmens i blanc, ple de temibles forats i trampes que esperan engolir el que els passi pel seu damunt. L'aresta es preciosa, a vegades em va passar per la vessant est i sota meu veig caure el gel, metres i mes metres. Ja veig el cim proper, quan sobtadament la realitat es fa present i un gran queixal d'uns deu metres separa l'aresta, merda!!! Pero a la dreta, hi ha una gran planicie, com decenes de camps de futbol de gel, nomes atravessats de tant en tant per algun desnivell un xic perillos. Salto alla, pero clar, la quantitat de neu es grandiosa i m'enfonso com un roc en el riu. Lluito per cada metre que faig, el sol em fa molt mal, soc una anima en pena i quan trobo una zona mes dura, el somriure i la vida torna a fluir. Veig el cim, es tot glacera, pero a sota seu una franja rocosa esta despullada, poc a poc m'acosto de nou a l'aresta, per sota seu, vaig ascendint en travessia, paro i continuo trenta metres, i aixi, com un robot vaig guanyant alçada.




Ja es proper, ja soc sota el cim, el gel es mes dur i vorejo un gran serac, veig el paisatge centenars de metres sota meu, el cor em batega molt fort i per fi el cim, una gran planicie que s'enlaira uns metres mes al nord. Una gran esqueda l'atravessa, pero esta tapada on soc, estic atravessant-la i de sobte sota meu tot cruix, merda!!, collons!!, tiro enrere corrents, amb els nervis i el cos exaltat, pero no ha estat res. M'acosto mes a la dreta, vora una l'altre extrem de l'esquerda, la neu es mes dura i despres de que em passi l'ensurt, arribo al cim, un somriure de felicitat i de vida recorre el meu cos, soc al cim del Ninaparko i crido per dins, per fora no puc. El sol i la vida flueixen dins meu i al meu voltant tot es magic, cims, glaceres, arestes, pampas.........inclus descobreixo que mes a l'est hi ha un cordo de muntanyes glacials preciosos, el mes segur es que es verge, allo ningu ho ha vist.....soc el mes privilegiat, soc el rei del Vilcanotaaaaaaaaaaa!!!!!!



La cara est del Tres Picos es propera, pero tot i aixi bastant inaccesible, l'amic Ausangate, molt petito al fons em felicita i al sud, un gran llac blau reflexa el cel i els nuvols, quanta natura m'envolta!!! El dia pero es bastant gris, hi ha molts nuvols a les crestes dels cims, enganxats com corones de coto, a l'est el gran cordo de muntanyes es va tapant per moments, nomes la meva muntanya esta neta deixa veure tot al seu voltant. Bec un xic i segueixo endavant, doncs baixant del cim, per una pala bastant dura, anire a sortir en un coll i d'alli vull pujar un altre cim, es com un barret que surt de la glacera amb una esquerda que el travessa just pel mig. La baixada es bonica i formes i colors van enlluernan la meva vista, arribo al coll i aquest es una gran planicie de gel que cau pels dos cantons, pel nord en picat i pel sud marxa tranquila on es converteix en la gran glacera que m'ha acompanyat en l'ascens. Veig una aresta bastant bonica, m'hi vaig acostant, pero de sobte..., collons!!, tot al meu voltant torna a cruixir, em quedo quiet, esperant, acollonit, inquiet, pero res, finalment el silenci es fa etern i poc a poc em vaig retirant enrere els meus passos i segueixo un altre ruta. M'enfonso com boig, el cansament pesa dins meu, tant el fisic com el psicologic, pero vaig guanyant metres i escoltant sota meu, vaig fent una traça espectacular. El temps al meu voltant s'esta pudrint un xic, pero aprofito les ultimes forçes que em queden de pujada i arribo a una planicie que precedeix l'esquerda, la travesso per la seva esquerra, per un pont bastant dur i per fi descarrego tota la meva tensio i em llenço al terra, al cim es una aresta en forma d'aleta de tauro, pero que nomes cau pel nord. Bec i menjo, m'sec pensatiu, miro els cims del voltant, els nuvols m'els tapen, collons de temps!!, si fos un dia clar, veuria fins i tot Bolivia.
Quedo ben relaxat, el solet que fa es prou calid com per fer-me entrar en un estat de transit, sobre la freda neu i envoltat de rocs, gel,llacs i glaceres que arriben fins on l'ull nomes pot intuir i la ment imaginar. Decideixo baixar saben els perills que ara em puc trobar, segueixo les meves traçes, que em sembla el mes segur en aquesta situacio, va nevar quatre dies seguits, per aixo hi ha tanta neu tova a les glaceres. Baixo i salto una esquerda amb total silenci, com flotant sobre el gel, ara haig de fer cami nou i buscar la traça que he fet mentres pujava el primer cim, aaahh, per cert el segon cim no te nom i clar... jo l'he batejat i es dira el PK15 Voltes, en honor als meus estimats amics i familia de boigs!!!! Comenco a travessar una gran planicie de neu, m'enfonso fins als genolls, em canso com mai i aixo que es baixada, de sobte el soroll conegut, a uns trenta metres a la rodona tot cruixeig, tot!!, ja mes conegut el soroll, em quedo quiet i dedueixo que son capes d'aire que queden entre la neu caiguda i jo, que al passar les posso be. Cansat arribo a la traça vella, em relaxo i continuo baixant, el dia s'esta tornant gris i jo no vull ser-hi a la festa. Com un robot desfaig les meves traçes, forat rere forat, els meus peus s'ajunten amb els forats de la pujada. Arribo a l'aresta i la vall es veu preciossa i mes propera, ara aqui el cami es mes segur i tranquil, pero l'ultim tram es de nervis, al creuar una esquerda per comencar a baixar la glacera, sota meu s'esquerda tot, creu els dos metres que em falten per travessar el gran tall i puc respirtar ajeugit.




Baixo una pendent que s'ajunta en una altre i be el pas decisiu, un petit tall d'un metre, despres un gran pont de neu i finalment una rimaia que creu reculant de cara a la paret, als dos costats uns blaus celestials i el buit gegant, m'en surto i per fi l'ultim tram em fa somiar ara si en propers objectius, esperem que mes tranquils. Surto de la glacera, miro amunt, enrere, miro el cim i collons!!, em felicito, l'aventura d'avui ha esta grandiosa. Als blocs despullats que hi ha fora la glacera, hi deixo tot el meu neguit, els nervis, les pors.......i em relaxo, bec el que em queda, asseco els estris i jugo a buscar paisatges i cims en la llunyania. Comenco a baixar l'espero, conscient que la roca llisa no es bona amiga, pero em sento fort, son les 11:30 del mati i el sol esta al bell mig del gran cel. Salto cap a les morrenes i ja mes fatigat vaig baixant fins al petit rierol i arrossegant-me travesso la planicie, alla el color i la calor de les tendes m'abraça. Un arriero em ve a saludar, em felicita i somriu mentre mira el llunya i altiu cim que he pujat. Em preparo un bon dinar, el devoro en pocs segons i passo les hores descansant pels voltants, el dia s'esta espatllant, tot i aixi el sol quan surt es calid, molt calid. Arriben els alemans, un ve a felicitar-me, sembla el cap d'expedicio, es gros i te unes mans gegants, que fan que les meves s'amaguin temeroses.
Em diu que ells han intentat pujar el cim tambe, pero que s'han quedat bastant enrere, doncs s'han llevat tard i tambe els ha fotut l'estat de la neu, el que no entenc es que no els he trobat, pero clar..., despres m'explica que han entrat per diferent lloc i que per casualitat han trobat la meva traça ja molt mes amunt. La tarda s'enfurisma, els cavalls es posen nerviosos i ja comencen a caure flocs de neu, en forma rodona cau un gran tro que desperta la potent tempesta, que es va fent mes agresiva a mesura que s'acosta la perturbacio. Collons, quin merder!!, ara cau amb força i el temps esta ben enfadat i jo dins la tenda escolto nevar, mentre llegeixo un llibre de la historia indigena del Peru. A fora els arrieros es belluguen amb rapidesa, uns cap aqui, els altres cap alla i jo m'estiro relaxat pel merder que hi ha fora i pel cansament que porto dins. S'enfosqueix el dia, son les sis i per fi para de nevar, aprofito per fer el sopar, pero aviat es torna a posar lleig, just quan em prenc el te amb la "pava", entro rapid dins la tenda, el sorolls dels flocs a la tenda em provoca una son perfecta, bona nit Vilcanota.