diumenge, 14 d’octubre de 2007

Condoriri, la magia del condor.



Dilluns 27 d'agost, a Catalunya molta gent ja esta apunt d'acabar les vacances i els dies calorosos comenceran a canviar, de mentres jo estic ara a La Paz esmorzant amb en Didac, aviat marxem, marxem cap Illimani, el rei de La Paz, la muntanya que mira, escolta i fustiga la ciutat amb la seva presencia. Sortim pitant de casa, agafem un taxi i ens acostem al mercado Rodriquez, on surten els busos, be, millor dit... el bus. I ens trobem la gran sopresa,"no gringo.., ya salio" i altre gent... "no sale aqui, cinco cuadras mas arriba",i ja veus els dos gringos carregats fins els collons, amunt i avall pel mercat, jo,abatut ja veia que acabaria malament aixo, pero abans de que ens baixessin del tot els anims, engego,"i perque no anem al Condoriri?", aixo en Didac li fa efecte i aviat ja estem buscant un taxi per que ens porti a la quebrada Condoriri, be..., on arribin els cotxes. El viatje transcorre rapid, ens passem el trencall que teniem que girar per que no parem de xerrar amb el taxista, pero despres a traves d'un llarg viatje per cami de carro ens acosta a les lagunes desitjades. Passem comunitats indigenes, ramats amb pastors que ens saluden al passar amb un somriure, algun riu assecat i pedregos on el cotxe deixa els baixos i res..., arribem a la casa on llogarem el burro. Quedem amb el taxista, dijous al mati, aqui mateix a la casa i mentres preparem els trastos desapareix rere un espes nuvol de fina pols que el persegueix. A la casa no hi ha l'home i la dona ens diu que cap problema, avisa a la filla i la fa anar a buscar el burro, mentres jo i el Didac juguem un breu partidet de futbol amb els altres dos fillets petits, aquets mococsos riuen i s'espanten de les nostres cares. Arriba la nena i carreguem l'animal a punt de marxa, la mare diu que ens acompanyara la seva filla, la Gimena, de cinc anys, collons!!, l'arriero mes jove que m'ha tocat mai. El viatje es curt, nomes dues hores, pero del tot entretingut, doncs l'animal no fa cas de la nena i en Didac ha d'ejercir la seva ma dura i nervi i poc a poc es transforma en l'autentic arriero, jo al davant miro i ric, doncs l'animal es revela continuament i fins que no arribem a la Laguna Chiar kota, on l'animal ja sap que esta a punt de perdre la carrega, no ens sentim tranquils del tot. Alla hi dinem, el dia es bastant clar, nomes als cims els nuvols s'hi enganxen, el vent bufa fort i ens despedim de la petita Gimena que marxa amb el burro llac avall, esperant que ara li façi mes cas la bestia. Ens cruspim una truita acabada de pescar al llac, amb arros i papas i ja ens sentim preparats per sortir doncs volem arribar al camp d'alçada, o poder un xic mes amunt. Sortim rere els blocs de l'esplanada, sota l'atenta mirada de turistes i guies, amb les motxilles rebosants de força i alegria. Atravessem algun planell, pujem fent zig zag i ens acostem ja sota les glaceres, les motxilles pesen força i el dia ja esta bastant acabat, el sol ja s'ha amagat rere un cim rocos que hi ha a l'oest i aqui decidim montar el camp avui, som a 4.850 metres o aixo diu el GPS del Didac i vora un torrent fresquet aixequem la tenda. Aprofitem la poca llum que queda per fer un porteig i una aproximacio de la ruta, doncs hem de pujar una pendent prou dreta, seguir una morrena i remontar una llarga i pesada tartera d'aquelles que recordes amb detall quan han passat els anys. El soroll del gel en moviment cruixint fa fresar, colors rosats envolten als nevados i nosaltres parlem i riem mentre decidim on deixar els trastos, "aqui nen, darrere aquest bloc, per siuen pedres durant la nit ca". Alla, mentres el dia s'apaga ens quedem absorts, quiets, mirant, escoltant i deixant fluir els sentiments, nomes la profunda foscor ens fa baixar fins al camp, doncs hem de sopar i dema llevar-nos a les tres de la matinada. Fem el sopar sota un vent bastant incomode, pero menjem be, em sento be vora el Didac m'imposa respecte i em fa sentir molt segur, tant a la muntanya com a baix. Anem a dormir a les vuit i mitja, ell s'adorm en un minut, us ho juro , es massa!!, un minut, jo, en canvi escolto els seus roncs una llarga estona, la llum de la lluna plena inunda la tenda i la vall, el meu cap volta i volta, pero la son pot mes, nanit Condor, dema pujarem sobre una de les teves ales.


Dimarts, 28 d'agost Sona el despertador i no el paro, deixo que soni i soni, el Didac ja esta despert, diu que amb mal de cap, pero que prou be. Ens vestim dins el sac, son les tres i fora, el cel esta emboirat, la lluna surt i s'amaga rere els nuvols que rapids l'atravessen, fa vent i el fred es ben present. Faig l'esmorzar i en Didac mastega coca compulsivament, aixo li fara be, menjem i bebem un xic, hi a les quatre sortim com si fosim fantasmes, amagats rere els nostres frontals, anem pujant amb silenci sepulcral, la glacera es mou i ressonen els seus millors acords. Alguna pedra rodola pedregar avall i fa moure les altres, nosaltres en silenci, pas a pas ens acostem a la tartera. Pujem sobre els rocs, que ens fan patinar, fatigar i sobre tot em fan enprenyar, busco el millor tram i desapareixo un xic amunt, espero el Didac rere el bloc on hi ha el material, em poso l'arnes i mosquetons mentres enganxo la resta a la motxilla, ell fa el mateix, tot en total silenci, cap ni una paraula trenca aquest silenci nocturn, nomes pensaments. Seguim pujant la fatigosa tartera, arribem on hi ha la neu, la tartera acaba en un corredor bastant dret de gel i neu, d'uns 80 metres. Aqui ens posem els grampons i treiem un piolet i amunt, bufo fort, el buff de calor s'enva muntanya amunt, paro i em giro, el Didac com una bestia segueix rere meu, els dos anem guanyant els metres ben rapid, el cel grisos no dona treva, pero nosaltres amunt. Arribem al final del corredor, una planura i mes tard una travessa porta a un altre corredoret petit i aquest ens deixa a la glacera, al camp d'alçada, on el crepuscle ja dona senyals de vida, tot i que els nuvols li fa la guitza. Parem, menjem, bebem i parlem un xic, ell es troba un pel estrany, pero be..., jo com sempre, amb ganes de fotre-li amunt. Sortim ja glacera enlla, rere una traça bastant definida, el gel ara cruixeig sota els peus i em fa acollonir mes d'un cop, anem desencordats, doncs no hi ha esquerdes perilloses. A mesura que anem pujant per la traça, el fred i el vent es fan mes presents i s'escola dins nostre per qualsevol raco, no vull parar pero el Didac va mes tocat i hem d'estar junts, admirem com el dia truca a la porta, colors rosats piquen contra la paret est del Condoriri, pero els nuvols minimitzen la situacio, doncs avui manen ells. El fred es fort, el vent intens, seguim la traça i saltem un pont de neu bastant precari, on la foscor del gel ens fa esgarrigar, despres revoltem una esquerda gegant que travessem direccio est i ens anem direccio a l'Ala Derecha (depen d'on es miri). El cim consta d'una gran pala atravessada per dues esquerdes gegants, pero que tenen evidents ponts de neu, acostant-se al cim la pendent s'adressa i es posa prou vertical, pero sortosament poc tram.


Sortim de la gran glacera del Condoriri, i ens posem sobre la pala, en Didac sota la seva roba no diu res, te els ulls petits i inflats, la seva cara indica patiment, pero mai es dona per vençut, jo al davant miro de buscar la millor traça per pujar. Trobo penitents, els intento esquivar i seguidament ja estic atravessant la primera esquerda, el vent ens fustiga de mala manera, inclus jo em trobo sense adonar-me les mans gelades. Atravesso el pont i segueixo per la pendent, ara amb el piolet m'ajudo per pujar els metres mes drets i revolto una petita esquerda amagada, els colors blaus i grisos del cel, simptome de fred a l'ambient em saluden a l'arribada al cim, on una aresta molt prima i aeria separa les dues vessants, feliç i content busco una zona on el vent no em martiritzi tant. Aviat arriba en Didac, ell amb cara de congelacio, per dins em fa riure, pero per fora patir, pero es molt foll, ens saludem mentres menjem un xic arreserats del vent que no para, per sort les vistes son molt maques i veiem totes les arestes que ens envolten, gaudim d'uns minuts inolvidables pero rapid marxem muntanya avall, ell pateix bastant de les mans. La baixada es rapida, davant tenim el Condoriri, jo ja memoritzo l'ascens de dema, i sonmio com sera passejar-me per la seva elegant aresta. Atravessem la glacera, el vent no para, en Didac fa mala cara, es queixa de les mans, jo l'entenc pero no ser com ajudar-o en aquest moments. El sol es timit i no l'ajuda, pero al atravessar la glacera i apropar-nos a la roca poc a poc nota com es desperten els seus insensibles membres i els somriures i les futures aventures tornen a fluir de nou als nostres llavis i pensaments. Reposem un xic al camp d'alçada, mirant el massis, tranquils i contents per la feina feta avui, deixem una mica de material sobrant aqui i continuem la baixada, atravessem i descendim el corredor, que ens torna poc a poc a un mon mes calid. La baixada per la tartera es de bojos, els dos volem sobre els rocs i la pols puja empesa pel vent tartera amunt. Arribem al camp, descansem i menjem un xic, ens estirem a la tenda, fumen un cigarret i escoltem la musicalitat del vent que no para de bufar. Sense adonar-nos ens adormim un xic, pero a la tarda decideixo anar a fer una cresta propera i si puc fer una punta que he clitxat. Ell em segueix un xic pero despres s'enva a fer fotos de la quebrada. Jo em fico en una tartera, despres dins un corredor on la roca descomposta i la sorra em fan difil l'ascens, grimpo sobre un espero i aixi guanyo alçada rapid, em giro i captivat per l'entorn observo com el dia s'ha netejat i el blau del cel espatega per tot arreu. Revolto una congesta de neu i arribo al fil de la cresta, es una aresta descomposta, la mes descomposta que he vist mai, pero es ample i entretinguda, te sortides per tots costats i la vista al nord em mostra un gran llac que desconeixia amb una glacera gegant que baixa del Condor. Arestes de neu i roca espectaculars es dibuixen en els cims que tinc davant meu, fins l'altre ala del Condor,el vent bufa fort entre els colls. Segueixo la cresta,que a vegades em fa recular i baixar per un costat o per l'altre, la precarietat de la roca em fa ser prudent, al sud el Huayna brilla amb la seva llum tant caracteristica, la seva cara oest es un laberint de roca i gel. A l'est, el Condoriri altiu i magic, es un cim molt bonic, entenc als indigenes que viuen aqui i el veneren, com a Condor que es. Faig unes fotos i arribo al punt mes alt, miro el GPS, marca 5.350 metres, descanso sota un bloc i començo un descens que em fa posar els pels de punta, passos d'escalada, desgrimpant la roca traidora que es desfa sota els meus dits, buff,quina adrenalina, massa!!. Per fi arribo a un coll,les tarteres baixen verticals i esverades, jo m'hi poso a sobre i baixo intentant enllaçar la millor roca per patir menys dels tormells i aixi content i cansat, diviso per fi la tenda i en Didac que renta al torrent proper, mes lluny els llacs i puntes del sud, quin ambient..., massa!!. Mandrosos, juguem al joc de no fer res, fa fred i el sol ja fa estona que ha marxat, estem cansats, qui fa el sopar???, preguntes i respostes que ens fan inservibles, jo, dins el sac, decideixo fer el sopar, ell m'ajuda tambe desde dins el seu sac, l'imatge fa riure, pero us juro, es aixi, nosaltres dos, introduits als seus capolls, menjem i caiem en una son profunda, aquesta nit a les tres, a treballar de nou.



Dimecres, 29 d'agost. Sona el despertador, els dos ben mandrosos esbotzem algun gemec, pero a fora la lluna plena brilla amb tot el seu esplendor, es ben serena la nit, la nostra nit magica. Esmorzem mentre observem amb claretat tot el que ens envolta, hi ha nits tant fosques i fredes i n'hi ha d'altres on et sembla que podries viure-hi. bebem una sopa que es posa molt be, agafem la motxilla, doncs quasi tot ho tenim a dalt i començem a serpentejar pel conegut cami. Anem lleugers, tranquils, parlem sense cansar-nos, pero sabem escoltar la natura i tambe deixem que ens parli ella. Pujem la cansada tartera, avui la lluna ens ilumina i la nostra ombra ens segueix a les cinc del mati. Arribem al corredor, els grampons son sota el bloc, ens els posem i ascendim el dur tram, que fa escalfar-nos el cos i la ment, hia mi em fa venir ganes de, be...., ja sabeu que. El Didac arriba al coll, em troba amb els pantalons avall i no diu res, es limita a seguir. Quan el torno a trobar ja esta al camp d'alçada, esta fent unes fotos nocturnes genials, els cims i les glaceres es veuen perfectament, les estrelles brillen al seu voltant i la nit ens ensenya tots els seus secrets i nosaltres els rebem i els guardem amb gelosia. Gairebe ni fa vent, les ganes que tinc son enormes, la muntanya em crida, em crida amb dolçor i jo responc esverat. Comencem a creuar la glacera, els sorolls de trencadissa sonen sota els nostres peus, ens acollonen, pero ja els coneixem i deixem correr la por pendent avall. El dia es va llevant, la lluna plena encara ilumina, quan l'astre rei ja esta sortint sobre l'Amazones,els dos brillants estels ens fan un ball en la matinada i nosaltres en son els espectadors. Pujem be i rapid, aviat decidim la ruta, agafarem un corredor que puja mes endavant que la ruta normal i aquest ens deixara ja al mig de l'aresta, i aixi evitem una zona mixta i a mes el corredor fa bona pinta, ens agrada. Parem sota la rimaya, el sol ja esta un xic altiu, ens ilumina i ens dona escalfor, molta calor que evitem treient-nos roba i beben un xic. Ens encordem, ens mirem amb energia i au, amunt!!.


Ell puja primer, tenim un cordino de 35 metres, pero ens lliguem a uns 20 metres l'un de l'altre. El corredor es fa prou be, alguna traça ens ajuda a no enfonsar-nos en exces, guanyem alçada sota el implacable sol, suem i gaudim mentre ens acostem al final. Hi ha un resalt de gel, uns deu metres, el Didac coloca un cargol de gel i jo remunto l'ultim tram fins reposar al coll obert de cames, l'altre vessant cau vertical, la vista es meravellosa. Puja ell, ens ajuntem, ara ve la aerea i magica aresta del Condor, colors i ombres la fan tant bonica, es un apat ben sucos. Marxa ell primer, jo l'asseguro precariament, pero com que hi ha una lleugera traça, la seguretat es alta. Com a cavall de dos mons anem progresant, les parets cauen als dos costats, la vista dels cims que ens envolten volen distreure'ns, pero jo no trec ull del Didac, dels seus moviments, de les seves parades. Remuntem un exposat resalt de roca descomposta, despres el cim ja es veu mes proper, estem tocant el cel amb els dits, es massa veure tanta verticalitat i sentir-se tant comode, es increible. No fa vent, el sol crema la pell, tota la Cordillera Real ens esta observant, nomes els nuvols dels Yungas amençan en entrar, pero sortosament s'esperen. Poc a poc, en ensamble fem l'ultim tram d'aresta, es genial sentirse tan lliure i tant viu, dins meu flueixen molts sentiments, soc ara mateix el mes afortunart del mon. Arribem al cim, una fina aresta de neu, que pel nord deixa entreveure un planell de rocs, alla descansem, ens felicitem i abraçem, el silenci regna dins nostre i fora tambe. Nomes les rialles i les alusions a l'ascens sonen al cel. Tot es veu tant proper, arestes de gel, cims rocosos, la allargasada Cordillera.Real......, es massa!! i avui al contrari d'ahir el dia es perfecte, blau i net, poc vent i molta brillantor. Gaudim potser mitja hora de l'estada, comprovem l'alçada del cim amb el GPS i ens surtem 5.760 metres i preparem el dur descens, doncs la calor ens fara mal i la baixada es prou exposada.


Primer baixa ell, jo l'asseguro i despres vaig jo rere seu, doncs em vol grabar baixant per l'aresta. Aixi ho fem, amb un somriure gran de felicitat, ens anem trobant a les reunions, el sol cau amb duressa contra el nostre cervell, la calor es fa insoportable, pero nosaltres anem concentrats a la feina. Entretingut, baixo l'ultim resalt fins al coll, es bastant dret i a cada moment em giro per veure on estic i el que hem falta. Al coll hi trobem un cordino, es per fer un rapel i no dubtem en aprofitar-ho, baixem els primers metres, just on hi ha el resalt de gel, fent el rapel, despres plego la corda i acabem de baixar desgrimpant delcadament, suant com polls a l'estiu. Arribem a la rimaia, aqui respirem a fons, ens treiem roba, ens relaxem i gaudim d'un merescut descans, ja son les dotze, hem quedat a les tres amb el taxista, doncs el boig del Didac l'ha trucat desde el cim, hi havia cobertura!!. Baixem la pastosa glacera, amb l'alegria del cim i les vistes que tenim, la boira dels yungas ja esta entrant, es l'hora de marxar. Arribem al camp d'alçada, alli tornem a parar un xic, pero sense treva comencem a baixar de nou, els collets i el gran corredor que es transforma en tartera. Cansats pero atents, anem perdent alçada i la tartera ens fa sentir lliures, la baixem de nou com bojos. El fred i el vent començen a notar-se, pero per nosaltres no, estem suant per dins, les botes ens bullen als peus i les ganes d'arribar ens fan correr sense voler, recorrem un fil de runes i baixem fins la tenda, on caiem rendits i bebem com llops. Deseguida fem un xic de dinar, menjem a correcuita sota el calid sol, pero als cims els nuvols ja han pres el nostre relleu. Desmontem el camp i sense parar començem a baixar fins la laguna Chiar Kota, d'alla ara sense el burro i ben carregats i suats acabem de fer el tram de baixada, ens creuem amb algun guia i algun gringo, ens saludem pero la pressa no ens deixa ser prou efusius mentres seguim baixant. Cansats pel pes i per la llarga jornada, vaig enrrere el Didac, ell com un homenot baixa quasi corrents, es un bon element. Creuem un riu, el seguim per l'altre vessant i aviat la casa de la familia s'obre davant nostre, al fons a la pampa, sota el calid sol i el gelid vent. Arribem i just cinc minuts mes tard, arriba el taxi, ens despedim de la familia aimara i retornem suats, bruts, lletjos i barbuts a la civilitzacio, han estat uns dies preciosos, vora el Condor, el gran Condor.



Salut i força!!!!