diumenge, 14 d’octubre de 2007

El Alto, propera parada... Huayna Potosi.














Els dies passen, les noticies sobre l'expedicio de l'IMAX son difuses, dema venen.., no el dijous, el material es pot demanar, hi ha un container encallat al Peru......, tot uns merders que a mi em fan sentir inservible i als altres el mateix, esperem i esperem i les noticies arriben grises. Per sort, mentres dino amb el Ruben, el soci del Didac. Em troba la Elena, una noia madrilenya que vivia a Puigcerda i que jo vaig trobar en el meu viatje ja fa sis mesos a Xile, al Pucon, la zona del volca Villarrica. L'Elena es molt riallera, menuda i amb una força interior molt potent i aviat ja ens varem entendre. Ella volia fer un cim, el Huayna, que se li resistia per culpa del temps, jo amb el Huayna ja bastant conegut volia una altre opcio, pero al veure que les condicions climatiques eren pessimes, vaig estar d'acord, doncs l'ascencio sera molt mes dura, amb neu
nova.





Dissabte dia 8 de setembre, ens trobem amb les grans motxilles al mig de La Paz, d'alli agafem una combi que ens treu del centre, doncs anem al Alto, la ciutat que reposa a l'altipla. Passem a un altre transport, sota les mirades curioses de la gent que volta pels carrers. Agafem una combi i ens deixa a plaça Ballivian, d'on surten els transports cap a Zongo i que passen pel camp base del Huayna. Soroll de claxons, mercat de fruita i verdura per les aceres, gent amunt i avall i un fred intens, doncs a 4.100 metres pasen baixos. Entrem en un "alojamiento"es un pis interior, amb les parets en obra vista i l'habitacio te dos llits, el que volem, alli deixem tot i sortim a comprar fruita pa i verdura, lo fresc. El fred es torna intens rere la foscor del vespre i entre basures i gossos anem a dinar, en un pollo frito, la gent curiosa ens mira, jo em sento tranquil, doncs deien que l'Alto era perillos, en canvi, es igual que a tot arreu, on hi ha molta gent. Tornem a casona, cau una lleugera pluja, que s'intensifica durant la nit. Dormim i sentim les gotes......






Diumenge 9 de setembre, la pluja no ha parat, son les cinc ens llevem i ens vestim. Ens preparem per sortir, a les cinc i mitja hem d'estar al garatge on hi ha la parada. Arribem a la parada, sota un xafec fort i fresc, la gent passa amunt i avall, despertant la ciutat. Pujem per sort al primer que surt i sortim sota la pluja i amb l'indiçi de l'albada al cel. La pluja en el cami es torna ne i els problemes es fan visibles, la furgo va de costat i una gran nevera que portem es balanceja amb perill. Arribem al refugi base, la nevada es intensa, el bus desapareix fent les
roderes a la neu, els blocs i les pendents del voltant son blanques, tot es blanc i nosaltres busquem la calor d'un refugi per canviarnos el calçat. Ens trobem un curs de rescat, es per als guies, on al mig hi trobo el Norberto, el guia que el 2005 em va acompanyar al cim del Huayna, ja ha plogut molt, pero som bons amics. Sortim rere els guies, ells van al glaciar, nosaltres ens trobem la traça nova i aviat ens posem a obrir cami, com que es conegut anem fent, el cel s'esta obrint, almenys una estona, l'Elena radiant, somriu sota la seva caputxa i va tirant amunt. Arribem al refugi, junts amb el Ruben, el guarda i amic nostre, jejeje! Ho deixem tot, estem sols, tranquils menjem i bebem, el dia s'esta posant un xic bo i decidim sortir a obrir traça, doncs nomes queda una lleugera traça d'una gent que ha baixat de matinada, retiran-se. Sortim fora el refugi, fa vent, ens despedim del Ruben i sortim amunt, la neu envolta i tapa tot el que te relleu, una catifa blanca dona sensacio de tranquilitat. pujem i pujem, els nuvols juguen amb els cims que els envolten, de sobte es veu un cim, de sobte un nuvol gegant el tapa. Les distancies es fan enormes, la petitona Elena, sobre la neu verge va seguint la traça, rere seu un mon magic. Pujem fins al Campo Argentino, la neu ja tapa la traça i obro una de nova, em canso pero gaudeixo de les vistes que la boira s'encarrega d'amagar. Parem mes amunt, just al arribar al primer resalt, hem pujat bastant i estem be, pero el cel es torna a tapar i la neu cau en silenci, en pau. Bocabadats, mirem la glacera, es blanca i verge, la neu a les arestes te formes fantastiques i les esquerdes es tapen un xic i son menys agresives. Tornem avall, sota la nevadeta, parlant i desitjant que el dia sigui millor l'endema, pero amb traça ja feta. l'Elena amb bona aclimatacio, dema ho provarem, aixo almenys. Arribem al refugi, la boira torna a tapar els voltants, pero algunes figures apareixen. Ha arribat mes gent, el refugi s'ha omplert i el que semblava una nit placida, es tornaria en ambient nocturn. Saludem als nouvinguts, entre guies i clients son uns catorze i les seves motxilles ja reposen a la paret. Anem a llegir un xic i agafar caloreta despres de la sortida, pero baixem aviat a a fer el sopar, doncs es tard, son les set i es fa fosc, la gent ja ha sopat, nosaltres sorpresos, entrem a la tenda cuina. Alli cuinarem, amb els guies, en Ruben i el Miguel estaven cuinant, i els ha sobrat menjar, ara ens ofereixen el que els ha sobrat, i nosaltres feliços i amb gana degustem la sopa i la pasta cuinades amb paciencia i amor. Parlem una estona, els guies riuen molt, els fan gracia les noies de muntanya, son un xic masclistes, pero no ho fan amb mala fe i l'Elena es l'objectiu de les seves preguntes i els seus canvis a Aymara. Tornem al refugi, al sortir de la tenda i entrar al refugi, una nevadeta fluixa ens sorpren, un vent fred recorre el collat i la boira persisteix en la foscor, pregem per dema. Pujem a dormir, tots ja dormen, alguns ronquen, algun es tira pets, pero la nit passa tranquila a dins el refugi. A fora la tempesta es va fent mes forta, llamps i trons, neu, vent, collons quin ambient. Fins que queda en una nevada continua i un vent fort.



Dilluns, 10 de setembre, Dormim fins les dues, abans ens han despertat altres veus, de guies i clients i una frase, "esta nevando y haciendo viento, pero probamos!". A partir d'allo el meu cap ja comenca a rumiar,pero a les tres ja estem esmorçant a la tenda, fora el vent bufa xiulant, pero estem tranquils, l'Elena mostra el seu caparro dins la caputxa i el seu somriure continu, "vamos
Elena??", i sortim fora, amb els grampons posats, creuem el planell de blocs i entrem al glaciar, collons, la neu emprenya, pero el paisatge es bestial, no veig res, nomes vaig seguint l'oportuna traça de l'ultim que ha sortit, be i a mes hi ha gent, aixo es bo, obrirem traça junts, aixo pensava.
El cel fosc i tancat, nomes els flocs de neu surten de sobte, del no res. El vent bufa a favor i aprofitem aixo la primera pendent, on arribem ja escalfats dels metres guanyats. Començem a vorejar unes roques, estan ben nevades, es precios, nomes hi ha neu, no es veu res mes, mes amunt, un grup il.luminat pels seus frontals puja per la traça. Aviat nosaltres som on eren ells i la seva traça ja comença a taparse. Mes amunt tenim problemes intestinals i sota la tempesta pateixo les rafagues de vent i neu al meu pompis, quins minuts! Sortim al campo Argentino, alli les llums son mes properes, l'Elena i jo pujem be, pero soc conscient del temps i de la neu a dalt. Mes amunt atrapem un grup i en baixa un altre, es retiren, molta neu. Nosaltres pensatius, tirem amunt, hi ha un grup davant nostre i aixo ens impulsa endavant.



Arribem al primer resalt, sembla que ha parat de nevar, el despertar del dia comença a reflectirse en el gris paisatge. Nosaltres ens trobem el Natxo i la Begoña, d'Alicant i Andalusia, amb un guia i amb bones vibracions. El guia ja obria traça i va pujar el resalt, rere seu l'Elena i jo varem tirar amunt, assegurant una ample i glaçada esquerda i sortim en un collet, alli el vent i el fred ens reben de nou, pero al horitzo es perfila el dia. Arribo alli, tot es blanc, no es distingeix res, el cami ni en somnis, tot per obrir, em diuen per on tirar i començo a obrir traça. El dia es lleva, mentre jo bufo i renego de la neu, collons com pateixo, i aixi passen els turons, ara per aqui, ara entrar al forat i sortir per l'aresta, i les cames enfontsant-se en la neu, fins als genolls, fins els tormells....... Per fi, el sol ens comença a escalfar, l'Elena esta molt be, riallera fa fotos i treu aquella força interior que l'habita. El sol porta bons desijos, jo,encara ho veig un xic fotut, pero sembla que el dia ens dona l'oportunitat, s'haura de provar. I comenco a obrir traça vorejant la rimaia, pujo un turo i ja soc sota la gran pala, que rebosa de neu i em fa pensar en algun allau. Alli descansem, deixo el pal i bebem un xic, doncs l'esforç es considerable i encarem la part final, els 150 metres de pala, avui amb uns seixanta centimetres de neu afegits, per gaudir a fons. Travesso una esquerda molt perillosa i surto a la pala, l'Elena rere meu, lluitant i gaudint com jo, La rampa es plena de neu, els peus patinen amb tanta nata. Pero garrotades amb els piolets, on enfonso els cotzes i bones pinyes amb els peus son els aliats en aquell fotut ascens. La neu sembla aguantar, la por a un allau marxa. Seguim tirant, l'Elena pateix, la cosa es posa forta, ella mai havia estat en aquesta alçada i avui ha estat ja un dia dur. Lluita com lleona i metre a metre li guanyem el pols a la neu. Passem un resaltet i despres ja sortim vora l'aresta, la pujada ens ha privat de veure el gran dia que fa, el cel es ben blau i les muntanyes ja brillen amb el sol, nomes una boira espesa puja amb la Elena, els ultims metres fins al cim, el verge i inmaculat cim, on la neu brillava i tenia formes de somni. Arribem i la vessant oest ens saluda, hi ha algunes cornises carregades de neu i les formes son tant boniques que somriem contents.


L'Elena al cim del Huayna, la seva muntanya mes alta, 6.100 metres, i jo de nou a cavall de les seves glaceres, pero amb una aventura molt mes dura i amb una felicitat molt intensa. Gaudim del sol, de les vistes, del munt de coses que ens passen pel cap al estar alli dalt i sentirte viu i sencer. Fem fotos i busquem els altres nois que pujen per un altre ruta, menys dreta, pero per mi mes llarga. Quan començo a baixar la somrient Elena del cim, ells surten a l'aresta, pero a mitja hora del cim encara. Nosaltres anem baixant, asseguro i baixo l'Elena i despres desgrimpo anar fent, aixi dos cops fins que decidim sortir enrere, sense corda i aixi baixem fins l'esquerda i sortim de la pala, suats, exhausts pero feliços. L'Elena cau per la profunditat de la neu, doncs el cansament sens nota. Reposem un xic sota la pala, la neu profunda i el sol, ara molt picant ens fan correr mes per sortir d'alli, bebem un xic i desfem la fonda traça que en baixada sembla millor de trepitjar. Tot i aixi patim bastant, caiem, ens enfonsem, riem i parlem......La travessa per sota la pala es un xic dura, pero un crit desde el cim ens treu de lloc, ja han fet cim, ja han arribat a dalt, els guies i el Natxo i la Begoña, felicitats per ells, han donat tot el que tenien.
El dia es torna a tapar, de sobte estic orientat, pero quan la boira baixa perdo el nord, la traça es tapada per neu nova, i jo amb por i nervis,vaig fent una passa rere l'altre, esperant que sota meu s'obri el buit. Pero junts, amb l'Elena anem desxifrant el cami i les pors passen de cop, quan
el cel s'obre i veiem el resalt ja proper. Descansem a dalt, el temps torna a taparse, es mortal. Preparo un rapel i baixa ella, cuidant-se del resalt final, arriba a baix, despres jo desgrimpo i m'ajunto amb ella, ara ja esta, nomes una gran travessia ens separa del refugi. Pero collons, quin merder, la neu ens tomba, la calor del migdia es fica entre la boira i ens fa suar les ungles. Ja sense corda reculem tota la planicie, arribem a Campo Argentino, unes banderetes vermelles senyalen la inexistent traça, que haig de tornar a fer, mare meva..., quin dia de neu!!.




Les vistes s'obren un xic, veiem el Chacaltaya, el Tikimani i altres cims, pero cap-cots i pensatius, anem travessan la pendent que ens porta sobre el refugi. No s'hi veu gaire moviment, nosaltres plens d'energia, pero exhausts fins als peus, ens arrosseguem fins la porta. Preguntes i observacions de la gent, como esta la ruta?, llegaron a cumbre?, y mañana que tiempo???..... Per fi, tranquils, preparem la motxilla, menjem un xic i sortim direccio camp base, es tard ja son les tres de la tarda i no tenim transport de tornada i el bus public ja ha passat. La baixada, entre rocs i blocs tapats per la neu sens presenta complicada, pero tranquils amb la feina feta i un somriure de felicitat, conversem i baixem fins a la base de la glacera vella. D'alli, mitja hora i ja som al refu del campo base, on trobem un grup de guies Bolivians, els estan fent un curs de rescats a la muntanya, alli em retrobo amb el Norberto, el guia que fa dos anys em va acompanyar al cim del Huayna, ara ja n'he apres, jejeje, he tornat quatre cops sol. Decidim sortir a fer dit, pero el temps es torna fred, boiros i trist...no passa cap cotxe i les pors d'una nit aqui baix resonen als nostres cansats cervells. De sobte els guies del curs surten, diuen que volen anar a La Paz i que llogarem una furgo per que ens vingui a buscar. Les coses canvien de sobte, passa un Landcruiser, amb dues persones. Doncs els guies el convencen per que ens porti a tots, nosaltres som onze, pero no se com ens fiquem tots tretze dins el 4x4. Somriures i crits ens acompanyen cap al Alto, les vistes s'obren, el cel ens dona la oportunitat de gaudir de la vista del Huayna i amb un somriure d'amistat, una mirada a la muntanya i un encontre dels nostres ulls ens felicitem de l'ascencio.


Gracies Elena, gracies muntanya, gracies amics, a tots els inadaptats, gracies!!!!!


Salut i força!