dimarts, 16 d’octubre de 2007

Chimborazo, on els Apus juguen a l'amagada.

Dimecres,3 d'octubre, surto del hotel, carregat amb la motxilla.Vaig a la terminal de busos, la gent em mira extranyada, doncs Ambato es una ciutat on el turisme existeix sota minims, no hi ha res. Arribo i s'em tiren a sobre Quito, Riobamba, Guayaquil..??? noooooo!!, jo vaig al Chimborazo, a Guaranda. Trobo el bus i despres d'esperar una estona mirant els venedors, algun vagabund i els busos com contaminen l'atmosfera, marxem, marxem direccio Guaranda. Per la ciutat anem fent parades i dels cinc que erem al començament, acabem una trentena, jo al costat d'una petita dona Quechua, que al contrari de Bolivia aquesta es xerraire i em demana on vaig i que vaig a fer.M'informa d'on haig de baixar i conversem una estona. De sobte el paisatge m'absorveix, el verd es infinit. Els turons son catifes cosides de diferents tons, verds clars amb verds foscos i de tant en tant algun camp de color fosc, on la terra volcanica es veu fertil com una donzella. Animals i persones pasturen pels camps, la vegetacio es abundant, aqui les vaques no passen gana com al altipla i es veuen grasses i fartes.La gent, els camperols son quechuas, son mes petits, pero mes riallers, mes oberts i dins meu creix una alegria intensa, gracies per deixar-me coneixer aquest bonic i ric pais. Pujem desnivell amb velocitat, la gent va baixant i pujant del bus, jo admiro el paisatge que em te ben acollonit. Inclus alguns pins voregen la quantitat d'eucaliptus que tambe envolten la carretera, hi haura algun rovello????? Arribem en una zona altiva, pero es ben verda, al fons rere un mantell ampli de nuvols, alguna cosa s'amaga i de sobte treu el cap tímidament un glaciar, es el Chimborazo, el cor se m'accelera, els nervis comencen a brotar, les ganes d'acostar-mhi creixen per moments. L'acompanyant del conductor m'avisa, “aqui amigo, para Chimborazo”.


Baixo del bus, quedo sol enmig de l'atiu altipla Equatoria, alli un cartell del Chiborazo indica que haig de seguir una carretera que marxa direccio sud-est a Riobamba. Un home em diu..., espera aqui!!, pero jo exaltat com un animal, em carrego la motxilla que pesa els seus vint quilos i surto carretera enlla, cantant i xiulant. Als 500 metres passa un petit cotxe, faig dit i primer no para, pero despres, en un acte de bondat s' atura i fa marxa enrere. Son una familia de Riobamba i m'acosten al parc Natural del Chimborazo, on encara quedaven uns deu kilometres. Alli em deixen, content els dono les gracies i ells em desitjen sort. Ara ja soc al cami, un cartell amb el volca dibuixat ajuda a orientarse, doncs la boira i els nuvols ho tapen tot. La zona em recorda el Sajama, aqui tot es arid, desertic, el vent bufa fort i la vegetacio es absent, posa que el refugi es a nou kilomentres, collons...!!.



Una Pick-Up granate esta dins el cami, son els guardes i em fan pagar els deu dollars que ja sabia. Jo, amb el meu morro els demano que em portin un xic endins i l'Oscar un home eixerit amb dents d'or, accedeix i m'acosta uns cinc quilometres. Abans pero, per engegar el cotxe fan un ritual i li foten unes osties a no se que, de dins el capo, jo em parteixo de riure, pero s'engega i marxem pel rocos i desertic cami. Em deixen, pero abans m'orienten i els seus somriures marxen rere el soroll de ferros del cotxe. Ja son vora l'una, em canvio el calçat i amb les botes començo a caminar pel empolsinat i sorrenc cami, soc feliç i no se per que, tot m'esta sortint be. Al fons diviso un dels refugis, n'hi ha dos, l'altre, el Whymper un xic mes amunt. Entre rocs solitaris i vicuñas, apareixo com un fantasma i el guarda del refugi, el Norberto em saluda i em deixa que mengi i entri al interior. El cel grisos i tapat amaga el gran volca, pero soc pacient, em despedeixo del guarda i començo a pujar un sender, on moltes lapides indiquen que aqui han mort uns quants escaladors. El cami es curt i abans em creu-ho amb dues vicunyes a menys de deu metres, creuen el pas i van pastant el poc que tenen, jo flipant les gravo i els faig "la Vicunya", be,uns crits esverats i cinics. Arribo al Whymper a 5.000 metres, davant meu s'amaga el Chimborazo, el guarda l'Eloi em saluda i m'indica un bon lloc per acampar, li agraeixo i li dic que el visitare aviat, no hi ha ningu, som els dos sols.



Mes amunt un torrent glaciar baixa, brut i terros que s'escola per la pendent i s'amaga mes avall. La zona es bastant neta, doncs hi ha uns bidons d'escombraries repartits.En un planell trobo indicis d'acampada i alli hi poso la meva tenda i les meves il.lusions. L'Eloi m'ha indicat un xic la ruta, no l'he entes gaire be o m'ha semblat que per on hem deia no era el millor lloc, pero carrego material i hem disposo a pujar, doncs demà sortiré de nit i vull tenir controlat el primer tram de cami. La boira esta a uns 5.500 metres, per sota es veuen tarteres i mes tarteres, runa i mes runa i nomes una llengua glacial bruta baixa pel mig, l'haig de vorejar per l'esquerra. Pujo per unes morrenes, el cami es veu be, paro i respiro, continuo amunt i arribo en un lloc tranquil, on els desprendiments no poden fer mal. Al meu voltant soroll de rocs i caigudes em fan estar alerta, espero que de nit no passi res. Deixo el material sota un bloc, continuo amunt, ara el sender es perd, nomes rocs i mes rocs, un resalt de gel que ve de l'esquerra arriba fins a mi, aqui hi ha el pas, l'unic per pujar. El remunto i despres vaig a la dreta, quan de sobte un soroll de rocs em fa girar, corro un xic i per alla on havia passat fa un moment ara baixa una pluja de pedres que cau amb violencia, el cos s'hem para i començo a preguntar-me...,Vols dir que es una muntanya facil??? Mes enlla faig fites i veig una bandereta, tot esta ben descompost i una rampa de gel pur i brut indica que el cami puja amunt. Torno avall i quan passo pel lloc del desprendiment corro i no miro enrere, collons..., quins nervis!!. Avall, baixo volant, com m'agrada, doncs el sender es ple de sorra i les botes s'enfonsen i em donen seguretat, massa!!. Arribo ben cansat a la tenda, deixo la motxilla i vaig a visitar l'Eloi al refugi.






El cel es ben tapat, entro dins i conversem mentre escric un xic. Es un home ferm, amb la mirada poc clara i amb unes mans ben grosses, es veu bon home i em torna a explicar la ruta, doncs crec que sera dificil trobar-la despres d'on he arribat. Com que no te ningu al refugi se'n va avall, a l'altre amb el Norberto i ens despedim. La muntanya s'ha ben destapat, es precios, els ultims colors del sol abans no es fica en el Pacific li donen un toc artistic, grocs, vermells, taronges, marrons, blancs, es massa i les fotos es disparen sense mesura, rere meu on es pon el sol, la ratlla del horitzo fa volar l'imaginacio i hem deixa la boca ben oberta. Arribo a la tenda content per dins, esperant un bon dia per dema, faig el sopar a fora, ja s'esta fent fosc i acabo amb el frontal per veure on tiro l'oli d'oliva. La fresca ja ha entrat al campament i corrents entro dins la tenda on el sac m'espera, la meva dolça nuvia, que m'acompanya als llocs mes freds i durs dels Andes i mai,mai em deixa a l'estacada.L'Eloi m'ha dit que surti a la una com a molt tard, pero serien masses hores sense veure per on vaig i la traça segur que no es veu aixi que decideixo posar el despertador a les tres menys deu, un pel tart, pero aprofitant la meva aclimatació i velocitat, espero anar per feina a la zona alta del cim.



Dijous, 4 d'octubre, La nit passa a batzegades, em desperto i m'hi tombo i un altre cop el mateix. A fora un gran silenci, dins meu un gran formigueig........i per fi, sona l'alarma, miro fora i el cel esta mig nuvol, pero se sent que el dia sera net. Em vesteixo amb els mateixos moviments mecanics de sempre, dins el sac i surto fora on em poso les botes, encenc el fogonet i escalfo unes camamilles. Mastego unes galetes mentre miro el cel i el cim, els nuvols deixen entreveure un munt d'estels, son ben trencats i un resplandor es veu a dalt de tot, rere l'aresta. Em carrego la motxilla, que no porta res i surto amunt, amb un pas tranquil i la ment ben enfortida. Vaig guanyant alçada pel sender de sorra, aqui es clar i sense voler aviat ja soc al diposit de material. avui es el dia em dic, mentres em poso el casc i carrego els grampons i piolets.
Sorolls de trencadisses resonen als gels i remunto la fotuda tartera que em fa bufar mes del compte. Travesso el pas clau i recorro les fites fetes el dia anterior, sobre meu el resplandor ja s'ha descobert, es la lluna, mitja lluna que m'il·lumina i acompanya em dona forçes i crec que em guarda dels perills. Arribo a la pendent gelada, es fosc, molt fosc, no tinc cap referencia nomes veig ombres i siluetes fantasmals. Em calço els grampons, trec un piolet i surto amunt, el gel es durissim, els grampons quasi ni el mosseguen, el cos es posa atent, ara sento que sota meu el bui t m'espera i pujo, pujo accelerat i concentrat, el que passa es que no se cap a on. Revolto un turo de sorra i gel i em trobo en una zona mes tranquila, pero igual de exposada, osti!!, el gel dur i negre espatega per tots costats, la sorra esta ben enganxada i l'escalada sembla surrealista. Busco la vista de l'aresta on haig de pujar a la dreta de la torre de roca, i poc a poc m'hi acosto, ja mes relaxat i amb la sensacio d'haver sortit de la trampa.Arribo prop de l'aresta, abans pero he travessat sota una barrera de seracs i cascades dormides de gel i la sensacio era de pel.licula. Carrego els meus cansats peus a l'aresta,alli descanso i bec un xic, miro a l'horitzo i veig ja un petit resplandor, miro l'hora, son les cinc i quart, aviat ja es fara clar, aixo es perfecte!!. Ara segueixo l'aresta, com em va dir l'Eloi, ni per la dreta ni per l'esquerra, just per l'aresta.

Es prima, descomposta i gelada, pero es fa be i en pocs minuts ja he passat el ressalt de roca descomposta i em planto sota un resalt de gel on comença la glacera. Per entrar-hi, hi ha una escalada de deu metres en gel pur i dur, pero els faig sense problemes i ja menys vertical i amb la claretat del dia començo a pujar per la dura glacera. Es dur i a cada moment espateguen plaques de gel, les esquerdes interiors i tot. Es un pel psicologic, pero no deixo de pujar amunt buscant indicis de cami i en trobo, moltes banderetes estan mig enterrades o trencades, pero m'orienten un pilot. Es va fent de dia i els colors em saluden ja mes amunt. Els nuvols i boires estan sota meu i el sol els ilumina amb grocs, el gel agafa color i relleu i collons..., es gel pur, no hi ha neu, es una pujada durissima, molt dura, on els grampons no agafen gens. Rere meu, tots els blaus possibles ja comencen a pintar el cel i un somriure s'he'm dibuixa. Atent em paro, descanso i trec fotos, pero el fred es dur i continuo sense dir res. Al fer-se de dia la verticalitat de la muntanya es fa mes present i els meus ulls cauen fins al refugi, sota meu a uns 800 metres. Entro en una zona de penitents i en zig-zag vaig ascendint, ara un xic a l'esquerre i perdo la vista de la Ruta Whymper, que queda al sud. Em cansa molt l'ascens i cada deu metres haig de parar i respirar, suposo que corro massa, pero no me'n adono. L'alçada em fa estralls i a vegades quedo ben esgotat, arrepengat sobre el gel atent a no relliscar. Trobo un sender, enmig de penitents i fa que es pugi mes segur, pero igual quedo ben cansat i respirant com un rinoceront enfurismat. Em cau un xic de baba, pero veig el resplandor del sol ja sobre meu, a l'aresta que em portara al cim del Ventimilla i d'alli nomes em quedara una dura travessa fins al cim del volca. El sol ja m'enlluerna, es calent i amic, em poso les ulleres i continuo esbufegant, deu metres i parar, deu mes i parar, quin cansament. La muntanya m'esta donant una lliço, doncs em posa les coses molt mes dures del que em pensava, pero jo l'entenc i ajupo el cap com un fill que a après la lliço. Arribo a l'aresta, aqui el gel ja no espatega i els ulls ja divisen el cim, el cim del Chimbu Razu. Reposo entre penitents, la muntanya solitaria em fa companyia i el sol calent i proper em dona les ultimes energies. Les forçes se'm van acabant l'alçada i el oxigen fan estralls dins meu, pero un petit somriure surt del meu desfet rostre al pensar en els amics i la familia. Una calentor interna recorre el meu cos, em sento proper i començo a travessar el coll que separa els dos cims. Els penitents fragils, es desfan a cada garrotada que els dono amb el pal, el seu soroll de cristalls es fica dins el meu cervell.De sobte començo a divisar els volcans que rodejen aquest gegant, veig el Cotopaxi, i el seu conus perfecte, tambe los Altares, el Sangai i el Tungurahua, aquest ultim m'impresiona molt, doncs com una gran xemeneia treu unes bafarades de fum que pujen i es barregen amb els nuvols, ja soc proper al cim i el somriure ja es dibuixa interiorment. Remunto els ultims metres, que es fan eterns i una gran planicie em porta fins on ja no es puja mes, ja soc al cim, el Chimborazo, La trena de gel, el volca mes allunyat de la terra, el cim de l'Ecuador i ric, ric sol, tiro els trastos i giro 360 graus el meu exhaust cos, soc amb els Apus i els sento felicitar-me molt a prop meu.

Faig les fotos pertinents, doncs la bateria de la camara m'ha fet un cop la guitza i tinc por, despres,mes tranquil, obro els ulls i diviso realment on soc. El Tungurahua fa fresa, de sobte va jugant a l'amagada i de sobte es fa fort i treu una gran fumarada, quedo parat, mirant-lo i sentin-me el mes afortunat de tots. El Sangay, mes al sud, tambe fumega, pero es llunya i menys perillos. M'assento sobre el gel i deixo que els minuts passin, sol i enmig d'aquest gran colos, amb l'ascens tant rapid que he fet, doncs he arribat al cim a les nou del mati. Els nuvols i boires son baixos, els tons blavosos pinten el gran cel, busco l'oceà, pero esta amagat per una boira marronosa i espesa. La duresa de la pujada em fa pensar en baixar molt atent i despres de vint minuts de natura altiva i de acompanyar als Apus en el seu altar, començo la baixada.Els primers metres son durs, durissims, paro sovint i m'encanto amb les vistes, pero es que el cos esta bastant fotut i queda molt. La baixada es va fent mes dura per moments, salto la pendent entre penitents vaig descendint, veient el gran desnivell que hi ha encara fins al refugi. A baix com formigues veig el moviment dels primers turistes que arriben i s'acosten al refugi. El gel es fa mes perillos al sortir dels penitents, es durissim i de baixada els grampons inclus rellisquen un xic, s'obren els meus instins i lluito per cada passa que faig. Busco llocs on hi ha gel menys dur, pero em queda molt tros encara. Mig ajupit, de costat, amb el piolet mossegant el que es pot vaig perdent alçada, vorejant les banderetes. Paro i miro avall, osti!!, es que es vertical aquest volca!! Reposo en un petit serac de gel i continuo zig-zaguejant entre la pendent. Els nuvols i les boires ja s'han ajuntat mes avall i començen a pujar la por de perdre la traça (doncs no n'hi ha)em fa controlar punts desde mes amunt. Pero just arribo on comença la glacera i despres es tapa tot el que m'envolta. Desescalo el resalt abans, em trec els guants i ho pago, doncs petits talls comencen a sangrar als meus dits. Surto del resalt i desgrimpo el resalt rocos volcanic i ja mes tranquil em trec els ferros i bec un xic. Ja no veig res, pero a l'aresta ja hi ha traça i vaig rumiant com fer-ho per no baixar pel mateix lloc, doncs el gel que hi ha mes avall, brut i dur em fa basarda. Arribo a la torre, creuant un collet i busco la manera de baixar seguint l'aresta,pero tot esta ben descompost i perillos,i un tall de vint metres cau fins en un resalt ben dificil i trencat. Cansat, remunto de nou, busco a l'altre vessant al nord i trobo un corredor que em porta en un pas, alli l'aresta esta foradada per sota i els blocs volcanics estan al descobert i cauen dia rere dia. Es l'unica manera, em dic i començo a vorejar l'aresta per sota, amb ganes, doncs la runa que hi ha als meus peus em diu que aqui les coses es mouen sovint. Creu-ho collets i collets i per fi, despres d'una estona surto de l'aresta descomposta, hi arribo en una gran aresta rodona, que em dona dues possibilitats. D'alli baixo per l'esquerra i entre tarteres i resalts em planto ja a baix, al fons veig el refugi mes baix, entre cotxes i gent, em distreuen mentre perdo els ultims metres. Despres se'm fot durissim remuntar un seguit de morrenes i tarteres i per fi, quan el cel gris i fosc s'obre un xic, diviso la tenda i m'hi acosto com un naufrag, caic i tiro el que porto, somric despres de tota la tensio i el cansament i menjo un xic. L'Eloi ve a veure si he arribat i em felicita. Despres de recuperar-me un xic, estirat fora el sac i menjant, baixo fins el refugi, alli m'hi trobo un noi vasc, l'Iker, porta un any i set mesos voltant en bici pel continent sudamericà i ara vol fer el cim.Ha llogat un guia i dema pujen, junts compartim les experiencies viscudes, riem de tot i de tots i ens fumem un cigarret fora el refugi, pero el temps es posa dur, comença a nevar fort i estona. Entrem a dins i quan tornem a sortir el volca ja te una capa blanca que el cobreix, esta precios, tot i no veure el cim. Passem la tarda junts, pero ell se'n va a dormir, doncs volen sortir a les dotze de la nit. Li desitjo sort i ell diu que dema, si vull em poden portar fins a Riobamba i d'alli puc agafar un bus fins Ambato, aixi ho fare, els esperare i aixi sabre si fan cim.



Divendres, 5 d'0ctubre, em llevo a les cinc, surto a passejar per l'aresta Whymper, veig la sortida del sol, els nuvols com volten la muntanya i algun serac que cansat de viure es desfa i cau per uns anfiteatres amb canals de roca, impresiona el nuvol de pols i la tronada que fa. Al baixar al refugi, em prenc una xocolata i converso amb l'Eloi, ells arriben tard, be..., a les onze del mati i els ulls de l'Iker, cansats pero amb brillantor em diuen que ha fet cim, l'abraço i el felicito i em comenta la boja ascencio.Baixem del refugi, en el cami, ens creuem amb estudiants, es divertit, es fan fotos amb nosaltres, com si fossim animals o formessim part de la muntanya, jejeje!!! Em porten fins a Riobamba, ens despedim amb ganes de tornat-se a veure i jo busco mobilitat fins Ambato. Decideixo anar a passar uns dies a Baños, on diuen que es "un pedazo de cielo". Poblacio turistica, direccio a la selva i que al seu costat alberga el volca mes perillos del Ecuador, el Turngahua. Aigúes termals i tours pels rius i pels voltants, un paradis es el que ara necesito.

Salut i força

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Rusky, no et conec pero com t'envejo !!

M'agraden molt les teves vivencies per aquelles terres, llegin-te es con sí les visqués una miqueta...

Salutacions desde Barcelona
Samarkanda

Anònim ha dit...

Vull anar amb tu!!