dimarts, 11 de desembre de 2007

Pic Bolivar, els Andes de Sud a Nord


Diumenge 18 de novembre, avui he dormit bastant malament, els mosquits i una lleugera pluja que no ha parat durant la nit, m'han mantingut despert i nervios. El dia s'ha llevat mes tranquil, a fora es veu el cel blau, pero mirant les muntanyes, els nuvols ja les poblen i tapen i son les set del mati.El Dann, l'anglés que m'acompanya, ja esta fent la seva motxilla. Te 24 anys, es pelroig, te unes rastes enormes, una mirada tendra i dolça i ell encara no ho sap, pero es un inconscient al anar a la muntanya amb mi, jejejeje!! No te equip d'alçada, nomes te un sac, un aillant, uns plastics impermeables i roba que pesa molt, un gorro de llana tambe l'acompanya, pero sobretot te unes ganes boges de veure bonics i salvatges paisatges de la Sierra Nevada.
Sortim cap al teleferic i rapid vaig a veure els guardaparcs, mentres ell fa cua per treure els tiquets. No em posen cap oposicio, doncs ja no vaig sol, pero em diu que hi ha un alemany perdut desde ahir i que no te roba ni res de material. No cridis gaire, que si ho sent el Dann, jejejje!!! Sortim teleferic amunt, el que puja mes amunt del mon, doncs de 1.556 metres a Merida, arriba despres de tres parades, a l'alçada de 4.760 metres, al mateix vertex del pic Espejo. Al pricipi passa per sobre el bosc de boires, despres creuem el Paramo, ja menys poblat de vegetacio. Per al final entrar dins les boires i la pluja. El dia es gris, boiros, plou i fa molt vent, collons, si els guardaparcs m'haguessin deixat pujar cinc dies enrrera, ja estaria al hostal i amb uns dies de bon temps. Pero no, el desti ha fet que ens aproximem al sostre de Venezuela amb un clima esquerp i fred, rujent i lluitador. Sortim del teleferic a dalt de tot ha estat una hora i mitja de pujada. El vent es molt fort, inclus sembla que neva.

Miro la cara del Dann, esta entre l'alegria i la por de no saber on es fica. Jo, decidit l'empenc i sortim del calid recinte, per entrar a la dura i freda muntanya. Un guia ens porta fins del sender que baixa per anar a la laguna Timoncillos, doncs la boira es tant espessa que no veig res, potser es millor. Arribem a las "cloacas", es un tram bastant dret i ara tot moll i amb petits replans de neu, sembla pitjor. Li dic al Dann, si vol que posi la corda i aixi el rapelem, pero ell ho veu clar, collons, aixi m'agrada!!.Desgrimpem amb molt de compte, doncs les motxilles son bastant pesades i la caiguda seria fatal.Despres d'aquest tram, perdem de vista la silueta del guia i un crit llunya ens desitja sort. Es pensa que pujarem els dos, nomes al hostal saben el nostre secret, hi pujare els cims jo sol o aixo espero i m'han dit els del hostal "creo que es un precedente",jejeje, molt bona gent els del hostal. Passem entre bancs de boira, rodejem una torre rocosa, estem ficant-nos a la cara sud, travessant la cresta per sota. No es veu res, nomes les fites m'indiquen que anem be, rere meu el Dann va fent al seu ritme, se'l veu content i gaudeix amb la grimpada. Hi ha alguns resalts de roca, tot son molls i perillosos, pero anem lents, el llac es proper i no cal correr. Sento un torrent, baixa per la dreta, aqui ja s'obre la prespectiva, pero no es veu res, doncs la boira ho tapa tot. Pujem per terrasses llises, l'aigua les fa mes perilloses, pero les botes s'agafen fort i sento seguretat al enfilar-mhi. Comença a nevar, el Dann rere meu va pujant amb cara de sorpresa, pero amb energia. Collons, el que ens trobarem, ja pateixo. Trobem la laguna Timoncillos, el camp base pel cim, esta a 4.600 metres, just sota la cresta cimera, que no es deixa veure, doncs la boira ho amaga tot a trenta metres a la rodona.Montem la tenda en una gran llosa plana, els claus no entren al terra, la neu va caient, els nervis augmenten, pero al final,mes o menys queda sobre la pedra i ens hi fiquem amb tot el material i el menjar a dins. Buff!!, quin fred, quina nevada cau amb força i les rafagues de vent son fortes per moments. Que faig?, sento que hauria de sortir i anar a voltar, a portejar o buscar la entrada del corredor per on va la via, pero mes interiorment penso coses mes drastiques, la neu esta caient fort, esta tot tapant i mullant totes les preses i les roques per on puja la via i si dema es lleva amb fred, tot podria esta verglaçat i potser seria mes perillos. Mentre em fumo un cigarret, tiro el fum per la porta de la tenda, com intentant dir als Apus, que em donguin unes hores de temps, doncs ho porto per dins, pero crec que la sortida ha de ser definitiva. Em poso el casc, l'arnes i el gore i li dic al Dann (enganyant-lo),"voy a ver si encuentro la via". Ell em mira, te fred i esta cansat, desde dins el sac un somriure em despedeix i la forta nevada em dona la benvinguda. No es veu a mes de 50 metres, el llac d'un blau cel perfecte rep la neu i la desfa, pero les lloses i parets comencen a estar tapiçades de neu. No aconsegueixo veure el corredor per on va la via i decideixo començar a pujar, just massa a la dreta, pero un con de neu amb marques, m'indica erroniament que la via es per alli.

Travesso una zona de tartera, cauen petites pedres a gran velocitat, pero rapid m'introdueixo en un resalt que escalo sense gaires problemes. El con de neu es ple de forats, semblen petjades, o no.., potser son pedres que cauen. Els nervis i la tempesta em fan seguir endavant, pujo sense grampons, doncs la neu caiguda ja em dona seguretat per pujar. Al meu voltant parets i mes parets descompostes, neu i mes neu. Un gran torrent baixa pel corredor que sembla la via, em paro sota seu, buscant algun indici mes, alguna cadena de rapel o mes traça, pero res.... escalo el tram de roca primer es ben molla, pero les botes s'agafen amb seguretat, esquivo el torrent i mes amunt busco de nou algun indici. Res, no es veu res clar i l'Ender un guia de Merida, em va deixar una foto de la via i no ho sembla per res. Desgrimpo ja ben moll i ben nervios, miro i remiro la paret, de dreta a esquerra, baixo el con de neu i res, no reconec la canal. Per fi, ja desde baix i preguntant-me si deixar-ho per dema, la boira s'obre un xic i diviso l'entrada, ostia, era molt mes a l'esquerra i l'Ender ja m'ho deia, pero collons, com canvia tot amb aquest temps. Travesso la tartera i començo a pujar-la, ja molt decidit, com tenint les coses molt clares, pero el temps cau sobre meu com una placa de metall i de vegades em repenso la situacio. Remunto una pala de neu i entro en un resalt de roca, un petit torrent hi baixa, l'escalo amb cautela, doncs tot es moll i perillos. Ja mes amunt la via va cap a l'esquerra, remunto un nou resalt i arribo al corredor que puja directe uns cent metres, fins a reposar ja mes amunt, en una gran planicie, pero a l'estiu, ara es una zona vertical per l'acumulacio de gel i neu. Començo a remuntar el corredor, la neu tova em facilita l'ascens, pujo per un costat agafant-me amb una ma a la paret i l'altre al piolet. Aviat la neu tova deixa d'existir i un gel trencadis es posa sota els meus peus.Va!!, els grampons. Porto les botes de trekking, que no tenen ranures pels grampons automatics, i com no.., porto els grampons semi-automatics. Ho vaig provar un cop a Patagonia i semblava que anava força be i aixi ho faig, forado i aplano la neu i em poso com puc els grampons, no queden molt segurs pero la tempesta i l'energia em tiren amunt. Els primers metres son molt segurs, quedo sota un resalt bastant vertical, potser 65 o 70 graus, son uns deu metres. Per l'esquerra va la via, pero a mi em sembla mes segura per la dreta. Aprofito un tram on la paret es propera i com que nomes tinc un piolet, m'ajudo amb les plaques de granet. Pero s'acaba la roca i ara que???, merda, pico amb el grampo del peu dret i em surt, merda!!. Sota la tempesta de neu, escalo amb una tranquilitat impresionant, desgrimpo un metre, hi ha una terraseta de roca. Miro amunt, amb un grampo no puc, intento posarme'l de nou, pero collons com costa aixo aqui penjat.El piolet m'asegura tot el cos, sota meu el corredor obre la seva gola. Pero amb molta seguretat em calço el grampo, amb força torno a tirar amunt, ara ve el tram mes dret i amb el piolet avanço amb seguretat, els ulls no treuen la mirada del peu dret, l'esquerre sembla funcionar be. El piolet mossega el gel amb seguretat, pero l'altre ma intenta fer un forat per agafar-se, aqui em pregunto,"per que collons vas deixar l'altre piolet a Bogota?????" Pero no m'enfado amb mi i segueixo ben concentrat, amunt, un metre mes, un xic mes..... Quan la cosa es posa menys vertical, clack, el grampo torna a penjar del meu tormell. Merda!!. Els guants ara ja ben xops foraden la neu amb força i amb la ma dreta intento fer forat per que el peu s'hi fiqui, ara el gel ja es mins i una roca amb una cadena m'indica un repos molt ansios. Hi arribo, respiro alegre, m'aseguro a la cadena i descanso un xic. El minim per mirar el tram que ve. Em torno a calçar el grampo i em pregunto "Per que collons l'altre no surt?". Ara ve una travessa delicada, pero la neu es tova i segura i arribo sota l'ultim resalt per arribar a la cresta, que denominen la Ventana. Aquest tram sembla bastant dur i ara encara mes hi ha gel i neu, plaques i lloses que semblen aguantar per un fil, pero son dures i resistents. Grinyolen els grampons a cada metre que ascendeixo, la neu em tapa la cara, pero tranquil, miro i remiro cada pas que segueix. Son uns quinze metres i collons, l'ultim tram es una travessa bastant exposada per anar a buscar la cresta, un gran bolet de gel em barra el pas i amb el piolet el trenco. Cau foten un tamperi geganti, sembla que caigui mitja muntanya. Pero l'observo molt sere, com si estes dopat. Amb dos passos atletics accedeixo a la cresta, el vent que passa d'un canto a l'altre em pica fort a la cara. Respiro, bufo i recordo l'Ender "en la ventana te passas a la cara norte y de alli una trepada te lleva a la cumbre". No es veu res, ni cara nord ni cara sud. Nomes cristalls de neu que s'estampem al meu rostre. Passo a la nord, una travessa em porta sota un gran resalt, una xemeneia amb dues fisures i plaques que cauen de dalt a baix. Son passos de quart grau, la neu tapa les preses de la roca, pero m'aferro com una bestia, els grampons grinyolen i tambe arrapen la dura roca. Buff, quins esforços!!, inclus sento calor dins el abric que porto. Miro amunt, nervios, ansios, buscant la cara del llibertador, on ets? on ets Bolivar?????? Una terrasa em deixa descansar i de nou un altre resalt igual, una xemeneia ben dreta, tapiçada de neu i molla fins els collons. L'escalo amb sang freda, amb molta seguretat i per fi la cresta sembla perdre verticalitat. Travesso un tram de grans blocs amb compte doncs els grampons fan el caminar ben extrany i per fi el veig, a uns deu metres, la cara seva seria i incombustible. Sense adonar-se de la tempesta, mira al nord, es el Bolivar, es el cim, es on s'ha d'acabar l'escalada.M'hi acosto, el vent es mes fort, com si el volgues tumbar i llençar-lo avall. Me'l miro, el saludo, pero no hi ha molt temps. Trec la camara com puc, faig les fotos que puc, la senyera????? ni en bromes, es un cim molt afilat. L'emocio m'embarga, pero aguanto la serenitat, mentalment li dic quatre coses al "bust del llibertador" i l'abraço euforicament.

El vent i la neu no paren, s'intensifiquen i amb pena deixo enrere l'ansiat i preuat cim. Amb cautela baixo els primers metres i aviat trobo la primera cadena. Trec la corda de la motxilla, collons, la motxilla esta ben plena de neu i gel. La corda aviat ja es freda i humida, la passo pel mosqueto i la tiro cara nord avall. La foscor de la paret i la claror de la boira donen sensacions boniques, pero no tinc temps per perdre i rapelo resalt avall, just arribo a la terrassa, tiro el que queda de corda i arriba mes just a la travessia de la cresta. Buff, quin fred!!, tinc els guants ben humits i gelats i als dits, hi comenco a sentir unes pessigolles extranyes, ni dolor ni mal, si no sensacio de lleugeresa. Va nano,baixa, baixa, que aqui dalt el temps es dolent inclus per les pedres. Recullo la corda, per sort no s'enganxa, sino hauria de pujar a buscar-la i amb l'estat que estic ara em seria molt dificil i arriscat. Faig la travessia amb compte, els grampons grinyolen i les olors a sulfurs s'alçen fins al meu humit nas. Em sento be, segur pero cansat i no puc parar, haig de baixar, ui si el Dann em veies ara, sort que ell no en sap res d'aixo, es el meu gran secret. Arribo a la "ventana", aqui ja sortire de la cresta i la tempesta no sera tant forta, busco la cadena, la trobo just en un bloc que cau cap a la cara nord. Passo la corda i la llenço avall, queda mig enganxada, pero al moment ja estic rapelant, sortint de l'infern del cim, els grampons no deixen de grinyolar, semblen porcs fent l'ultim suspir i jo em sento be, gaudeixo del descens, pero conscient que les mans ja no responen al cent per cent. Passo el resalt, arribo a la travessa, aqui es neu tova, descanso un xic, em lligo un cap de corda i faig la travessa amb compte.Arribo just sobre el gran corredor, on un bloc deixa entreveure una nova cadena. Recullo la corda, la passo i instintivament la llenço, tot en segons, ja he apres la lliço, no val encantar-se.

Les mans a cada baixada estan mes despertes, pero tambe mes masegades. Just arribo a mig corredor, la corda no arriba a la seguent reunio, destrepo uns tres metres i passo la corda. Per fi ja estic en terreny menys vertical, baixo els ultims metres enduent-me la corda lligada a l'arnes i arribo ben cansat als peus del corredor. Ja hem sento mes relaxat, plego la corda, no em trec els grampons i desgrimpo el resalt de roca fent grinyolar-los molt. Salto al con de neu i em sento lliure de la paret somric sol l'emocio es desencadena i començo a cantar sota la tempesta. La motxilla pesa molt, doncs esta ben empapada i plena de neu. Baixo la tartera, que ja es plena de neu i diviso el llac entre la boira, que estara fent el Dann??? Salto i canto i arribo a la tenda, Dann, Dann!!!!!!!! Ell, ben tranquil, em respon, li comento l'ascens, ell, ben tranquil i impassible, doncs no sap gaire de muntanya, em respon."Aqui hace mucho frio". Aparto la neu de la tenda, doncs ha quedat un xic tapada i negada de la massa blanca. Entro dins, vaig ben moll i tot es ple de gel o neu, ho llenço en una banda i em fico dins el sac, el Dann em mira, jo li somric amb cara de boig, de feliç, d'haver viscut una bestial aventura en uns instants, com si el somni que feia dies estava somiant s'hagues acabat i s'hagues acabat be. Menjem un xic, el Dann es vegetaria, no menja ni tonyina, pero te un barrejat de cireras, fruits secs i mel, tot ben energetic. La llum del dia s'apaga, son les sis, he pujat a les dues i he arribat a la tenda a les cinc, bastant rapid, pero era com tenia que ser. Dema espero que el dia es llevi be i les vistes que tinguem siguin de somni, pero l'emocio i el cansament em fan entrar en un estat de somnolencia que deixo seguir fins la son.


Salut i força!!!

1 comentari:

Eduard Balsebre ha dit...

Hola Raül,

Com va tot...? ja veig que força bé...

No ens coneixem, però ja fa mesos que et segueixo en el bloc... L'altre dia em va arribar un "Premi al blog solidari". Una distinció que em resulta particularment simpàtica, per allò que t'arriba de gent que et segueix i et diu d'aquesta manera que li agrada el teu bloc. Doncs, abans de tot, il.lusió i agraïment...

A més, el Premi al blog solidari et proposa el següent: «es tracta de distingir set blocaires que comparteixen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir.»

Així, que he decidit escriure't per informar-te que t'he nominat a aquest Premi, i dir-te que et segueixo habitualment, que m'encanten els teus relats i que des de Barna et dono molts ànims...

Moltes gràcies i pots trobar més informació a l'entrada de El bloc dels viatges (http://blocdeviatges.blogspot.com/)

Salut !!!!

Eduard