Circuit del Illampu, entre boires i gegants.

31 d'agost, data fatidica a les Espanyes, que a mi a La Paz, no em suposa cap marca, nomes que els dies passen, el temps s'espatlla i l'expedicio IMAX es va retrassant, jo amb les pors de que el temps espatlli el projecte si es massa tard, m'endinso en una nova volta. A l'agencia un client angles, el Keith, ha llogat el trek del Illampu, set dies donant la volta al seu massis i tornant vorejant l'Anchoma, el pic mes alt del massis. Jo, encara no se amb quin carrec me'n vaig amb ell, com ajudant, per veure i conseguir material fotografic que a l'agencia li anira be per publicitar despres. Sortim al mati, jo i l'angles, ell es llarg com un Sant Pau, te 57 anys, s'ha jubilat fa poc, la seva cara i els seus gestos em recorden el meu pare, i tot i la manca de conversa, doncs el seu castella es sota minims i el meu angles es "anar fent", ens entenem prou be i fem el viatje fins a Sorata molt mes entretingut. Passem l'altipla i els nuvols s'enganxen a la propera Cordillera Real, al est i a l'oest el blau del Titicaca es va descobrint, fins que ens desviem cap a Achacachi, alli ja nomes veiem que altipla, gent, animals, comunitats i nuvols, nuvols que amaguen la bonica cordillera.Comencem la baixada a Sorata fins als 2.600 metres, la ruta esta en obres encara i entre parades i esperes arribem vora les dues a Sorata. El poble esta igual de tranquil que quan el vaig deixar, la seva gran plaça, alguns vells que seuen als bancs, les combis que es preparen per sortir a La Paz, els nens i nenes uniformats que surten de l'escola, els gossos vagabunds que ensumen i busquen qualsevol indici de menjar.....es com tornar a casa, jejejeje. Anem al residencial on ja vaig estar fa uns mesos i en habitacions diferents doncs ell es client i jo soc currante, ens acomodem i sortim a dinar. Mentres menjem a la televisio em sorpren la "supercopa d'Europa" i el que em sorpren mes es una noticia sobre un tal Antonio Puertas, que va morir per una crisis cardiaca, amb la pell de gallina m'emociono per dins al veure la cara dels companys del jugador mirant amunt buscant-lo entre les estrelles.La tarda passa rapid, em sorpren al correu la Carme, de La Vanguardia que vol que li expliqui el viatje per penjarlo al "lector Opina", content li responc i li envio un petit escrit, que dies despres crea una petita confrontacio,jejeje em fa riure, pero tambe pensar. A la tarda ens quedem amb el Julio l'arriero, ve d'una festa i va mig embolingat amb una carona de felicitat i de bona gent. Parlem i quedem doncs sortirem l'endema a les nou, ell comprara el menjar fresc al dia i sortirem direccio Laguna Chilata, son uns 1500 metres de desnivell força amunt. Sopem junts amb el Keith i conversem el que ens deixa el nostre vocabulari i anem a dormir, jo aprofito per llegir i fumar-me un fly, doncs dins l'habitacio colonial on estic, les sensacions son genials. El sostre de l'habitacio toca el cel, el altissim i els mobles i els quadres son encara de l'epoca on hi vivia la familia d'alemanys empresaris de la goma.

Dissabte 1 de setembre , El dia es lleva enboirat, els ocells canten al jardi florejat del residencial, sorolls de gent i cotxes ressona a fora el carrer. Em llevo, em vesteixo i surto a esmorzar, em trobo el Keit i esmorzem junts, em diu que el Julio em busca, que deu voler aquest ara?, quina por!! Ben esmorzat ens trobem a baix, a "lovie", gran com la sala de ball d'un palau, el Julio em diu que no te lloc per mi a la seva tenda, jo no m'he endut la meva i ara resulta que ell vol que en llogui una als seus amics i a mes em diu que haig de dur la meva motxilla a l'esquena, doncs en una mula nomes hi poden cargar lo del Keith i el menjar. Collons!!, les coses començen a moures, ja destrempat i enprenyat decideixo marxar sense tenda, fare bivac i si "llueve me buscare la vida!!! Sortim del centre per anar a buscar la mula, pel cami trobem alguns borratxos, doncs ahir avui i dema hi haura grans festes pel voltant. Començem a marxar, carreguem la mula, al voltant passem ametllers florits i conreus verds alegren la vista. Algun porc jeu a l'ombra d'algun matoll, els galls volten com gossos, sense nord i nosaltres començem a vorejar les carenes direccio oest, el cami es ample, va marxant a la dreta, anem el Julio, la seva dona, el Keith i jo, la gran familia. Ens creuem amb comunitaris que baixan a la gran ciutat, creuem un riu, ascendim per un torrent, entre desenes de camps que reposen la seva terra, jo carregat amb la motxilla, vaig davant, el Keith rere meu i la familia mes avall. Hi ha bastants senders, es facil perdres i per aixo de tant en tant parem i esperem el Julio. En una comunitat la musica recorre les cantonades de les cases i els estrets carrerons, una nena fa foc amb les peles de les panotxes de blat de moro, al fons dins un camp ja molt trepitjat, hi ha una banda de musica, toquen ben fort, amb ganes i davant seu un grup de gent, tots vestits tradicionalment ballen com bojos, com poseits jo estic lluny, pero captivat, sento la força dels balls dins meu. El cami es llarg, continuem diu en Julio i despedint-me de tres petitons segueixo pujant per les terrasses i turons. Mes amunt el sender es fa pesat, rocs i pols i poques vistes, que s'acaben quan sortim en un gran planell, ja altius la vall queda molt avall, les terrasses semblen pedaços de retalls de roba cosits a la terra. Parem i decidim dinar, un dinar fred que es posa molt be, estirats a l'herba, escoltant un music solitari que entona notes magiques desde un turo amb la seva trompeta, mentres el seu ramat d'ovelles va pasturant prop seu. La dona del Julio va amb unes sabatetes d'ai senyor i ens ensenya una gran ferida al dit gros del peu, sembla inflat i infectada, li curem amb el Keith i descansem un xic mes, ja falta menys.Pujem rere un grup, ells van davant nostre pero no gaire enlla, continuem anant a la dreta i pujant, es un no parar, fins que començem a entrar a les boires. Fa mes fresca, el vent es fort, el paisatge es tapa per moments, jo davant vaig seguint l'altre grup proper i de sobte desapareixen rere uns turonets de roca just a l'altre banda la foscor d'un llac colpeja el cervell, sembla fantastic, com si de dins sortissin dracs i follets. Descanso a la seva vora, veient com la boira el tapa i el descubreix sense un ordre fix. Arriben els companys, un a un primer el Keith i despres el Julio amb la forta mula, "la Marrona". Montem el camp i el Julio em sorpren amb una tenda,"te dije que dormiria fuera", pero al final desisteixo i la monto, tot i aixi li dic que no la vull, per mes endavant fare bivacs. A mes la tenda te totes les cremalleres trencades, els bastons tambe foten goig i la tela......quasi es millor fer un bivac, jejeje!! Surto a passejar pels volts, l'aigua del llac es fosca, no hi ha corrent i sembla no molt neta. M'assento en unes plaques i em fumo un fly mentres contemplo lo fantastic del paisatge. Rere hi ha un gran turo, flanquejat per parets de roca tapiçades per molses i liquens, busco la manera de pujar, escalant un corredoret, pero la precarietat de la roca i un resalt molt bestia em fan recular i torno al camp on per fi ha arribat la mamita. Prenc liquids, doncs el te del Keith es impossible de pendre's i el Julio fa una sopa i cafe. Aviat les ganes de pujar el turo tornen i busco pujar-lo per l'altre vessant, on la paret es transforma en una vertical pendent. escalo uns sis metres i ja soc a la pendent, poc a poc vaig guanyant alçada, el llac es veu mes fantastic, encara que la boira ajuda a perdre's el paisatge. Arribo al cim on una fita i un seient es descubreix entre la boira, m'assento i com en un mon gris, descanso i escolto els sorolls que m'envolten, em fumo un cigarret, no es veu res, el biut es barrega amb el gris fosc i la foscor de la tarda ja comenca a envoltar el llac. Baixo amb les mans a les butxaques, escoltant uns ocells que piulen en una punta, la mula ha entrat a la pendent i tambe esta pastorant rere uns blocs. Per fi diviso la negror del llac, els colors dels companys i el soroll del sopar com s'esta escalfant. Al arribar a baix, el Julio ja em dona un plat de pollastre, m'assento vora el Keith i amb el meu curt i trist vocavulari conversem i menjem amb ganes. La nit ja comenca a entrar, el fred ens refreda els dits, em despedeixo de la familia i em fico en la precaria tenda, dins el sac ja tranquil, llegeixo i em relaxo, el silenci es general, ja no sento res, nomes el vent fred que entra sense trucar dins la tenda.

Diumenge 2 de setembre, fa estona que estic despert, pero no sento soroll, el Julio no ha vingut a cridar-me com li vaig dir. Per fi trec el cap per la porta sense cremallera, ja esta escalfant aigua, el Keith ja mou els peus, s'esta vestint dins la seva tenda, rapid em vesteixo i surto i aviat ja estic escalfant la gola amb un te ben calent. El dia es grisos,boiros,sembla que en tota la nit no hagin passat ni deu minuts, l'aire porta amunt i avall la boira i res es divisa a cinquanta metres. Esmorzem, no molt i sortim disparats cap a Laguna Glacial, un llac que surt just d'uns seracs de gel provinent del gegant Ancohuma, es a 5.050 metres i les vistes del massis son espectaculars, si el temps ens deixa, jejeje. Sortim i vorejem el llac, la boira sura sobre l'aigua, les animes dels antics rituals cada mati juguen amb els vius. Creuem cap a la dreta, enlla rere un sender bastant marcat, l'altre grup ara ve rere nostre i aixi anem fent cami sense veure res. El Keith va fent be, la pujada ara sembla tranquila, pero aviat les parades ens fan mes normals, els grups es van estirant, i uns ens barregem amb els altres, tot aixo sota una densa i molla boira que ens fa ajupir el cap, tot el cami. Creuem uns torrents glacials que baixen, estan mig gelats i patinem com marionetes. Seguim pujant, creuem una bretxa de roca, saltem en una vall nova, la travessem per la carena, creuant les tarteres que cauen fins al riu, passem un campament miner, sembla mig abandonat, pero en alguna cabana hi ha plastic al sostre i semblen resistents. Sempre a la dreta, al sudoest, sense parar el cami va pujant amb mes força, la respiracio es nubla per moments, el sol sembla intuir-se rere els nuvols, pero res, tot gris. De sobte, sobre nostre divisem una glacera i de cop el cel es torna blau, blau i net, sembla mentida, sota nostre un mar de nuvols queda enrere, com petrificat, amb relleus que semblen ones, amb una calma eterna, em giro i m'ho miro assentat, intentant grabar les sensacions que un rep. Amunt, ja sota el sol, el grup s'ha allargat, jo vaig davant, rere un guia i dos clients, rere meu el peloton. El paisatge, ja ben canviat, anuncia la arribada a la planicie, blocs de tots colors formen el paisatge, un riu glacial gelat cau avall i es perd com si la cascada on cau anes a parar miles de metres avall, sota el mar de nuvols. Veig el Illampu, tambe el Ancohuma, mes a l'oest i llunya, pero grandios, la boira ja es historia i el Pico Shultze esta radiant, amb les seves parets mixtes i la seva aresta de gel que talla com gavinet. En comptes d'anar directament al llac, decideixo seguir una morrena de blocs, aquesta porta en un cimet de blocs i aquets esta al bell mig del massis, entre els dos gegants i ja dins de les glaceres.Cansa bastant, pero pas a pas s'obren visates i ilusions noves, el gel brilla a matar, la neu es desfa i s'escola pel glaciar fent sorolls de torrents, les torres de roca, els corredors i canals mixtes, es massa, paro i guaito tot el sarau.Grimpo unes parets i travesso uns blocs, ja soc al cim del turo, es Pirinenc, tot de blocs mal posats i un que es llença cel amunt, com volguen travessar-lo. D'aci les vistes son inpresionants i estic saturat de natura uns minuts, m'assento, descanso i bec, pero no deixo de ficar l'ull en tots els racons. Decideixo baixar, el grup esta al fons, a la Laguna Glaciar, un llac grisos, verdos, que neix rere uns seracs de la glacera Ancohuma. Ells s'han quedat a la vora del llac, quan hi baixo despres d'un descens amb ritme, em trobo l'altre grup, em diuen que el Julio i el Keith ja han marxat, doncs avui hem de fer la seguent etapa, fins aqui dalt tan sols era un aperitiu. Em despedeixo del grup i començo un rapid descens, salts i patinades entre rocs i alguna mollada als pantalons, pero aviat ja els tinc controlats, els atrapo i junts continuem baixant. El Julio pateix, doncs encara tenim que dinar, plegar el camp i fer la segona etapa del trek, fins a Lapatya, a quatre hores d'on estem avui. Li dic que baixi, que jo em quedo amb el Keith i ell s'adelanti fent el menjar i plegant coses, aixi ho fem. I al perdre alçada, ja dins la boira de nou, el perdo de vista, sender enlla. Jo i el Keith, calladets i rapid anem baixant, gaudint i veient els canvis del mati, el gel ja ha desaparescut, els ocells canten joiosos pels arbusts que hia i alguna vizcacha salta acrobaticament pels grans blocs.

Entretinguts arribem a la bretxa, mes enlla ens trobem un grup de vaques i ja mes enlla els olors de la laguna i la gana ens desperten la pressa. Arribem i menjem, doncs el Julio ja ho te preparat, menjem, bebem i sense perdre temps pleguem el camp, decideixo deixar la tenda, aquesta nit dormire de bivac i dema segur que torno enrere, no em sento be amb la situacio que estic, ni client, ni currante, que collons faig aqui??? La seva dona, tranquila va a buscar la mula, una fruiteta i començem a carregar la bestia, be jo no, doncs ja tinc la meva carrega assegurada. El temps es millor, els nuvols i boira han aixecat el vol, son mes amunt, no fa tant fred i el sol es distingueix rere els nuvols. Sortim de Chilata, ara quatre hores fins Lapataia, justament el poblet on va neixer el Julio. Em de donar la volta, travessa a un gran circ, es verdos, amb vegetacio pero te algun desnivell fotut, la mula ho pateix mes, doncs ha de baixar i pujar alguna canal de rocs, que posa a prova la seva sang freda. El Julio, tranquil i sense mirar enrere, ni s'adona del patiment de la bestia. Baixem i baixem fins una mina abandonada, on un color roig del mineral esta escampat pel voltant, la passem per sobre i baixem una canal que ens deixa ja en un tram mes oberts, travessem un riu i anem fent petits desnivells, per aconseguir arribar a l'altre carena del circ. Descansem un moment pero seguim fins arribar a l'altre carena, abans hem travessat una altre mina abandonada, pero aquesta ja havia estat un poblet, ara fantasma. Vorejem la carena, sota meu un ramat de llames es mira curios, la marxa de l'expedicio. Aqui el cami es tranquil, no puja molt i gaudim d'un descans mes endavant. Mentres un grup de Leka Leka(ocell dels andes) esta volant sobre nostre, de sobte uns ocells diferents fan destrempar el grup i queda un ocell sol, amb la parella de rapinyaires que l'ataquen, es defensa be i desapareix a l'altre vessant, aixo si, solitari.Creuem un altre ramat de llames, el Keith fa cara cansat, pero va fent, sempre te bon humor aquest home, es collonut. Voregem el turo i ens fiquem a l'altre vall, nous horitzons, turons, camins i vistes se'ns obren i aviat, sota nostre els arbres i els conreus delaten la comunitat Lapataia. El dia ha corregut rapid, son quasi les sis, pero aviat arribem en una pampa, alli sera el camp, sota nostre el poble, es allargassat i arriba quasi fins el fons de la vall. Hi ha conreus i arbres pel voltant i un torrent muntanyenc el creua pel mig, es bonic, sembla tranquil i acollidor.Mentres montem les tendes i fem el te, els pastorets tornen del camp, amb els seus ramats, els criden i els xiulen i les ovelles belan i belan com esclaves resignades. Un ramat pero, mes rebel, sha infiltrat en una casa, la pastora quan ho veu comença a fer crits i sorolls a espategar el seu "latigo" i les posa a totes dins el seu corral verdader. El dia es va enfosquint, pero tambe sembla que els nuvols marxin, fa fresca aqui, estem alçats pero tapats del vent, els cims que ens envolten, tenen herba fins a dalt de tot, llames i cavalls baixen sols al poble, van a dormir. Fem el sopar, ja en la foscor, la mamita no diu res i jo i el Keith ajudem al Julio, doncs estem afamats. Sopem sota la llum dels frontals, freds i esgotats pel dia d'avui, jo em sento fet pols, dels ossos i de tot i el meu saquet, el meu bivac, posat en un raco de la paret de rocs m'espera amb candaletes. Aviat el grup desapareix, quan un diu,"voy a dormir", tots a dormir, el Keith em diu que si plou entri a la seva tenda, pero jo li dic que no ploura, jejeje. Dins el sac, pero fora l'aire lliure, la sensacio es genial, feia temps que no feia un bivac i l'enyorança es torna alegria i nervis, la nit fosca arriba, pero aviat em sorprenen unes estrelles rebels. Entrada la nit em desperto, el cel es ple d'estels, brillen i iluminen la fosca nit, la lluna a mitjes va creuant el cel, be no se qui es mou, si ella o jo!!

Dilluns, 3 de setembre, La nit ha passat rapida, els sorolls del mati esclaten fora, galls cantant, ovelles belan i la mula que menja cibada prop meu. El Julio ja esta fent l'esmorzar, avui ells marxen cap a la comunitat d'Anchoma i jo torno al llac Chilata o mes amunt, vull quedarme una nit mes, amb poc menjar i sense tenda. Esmorzo amb ells, el Keith ja s'ha pres el seu te, ara menjem ous i pa i bebem un gran tasso de llet i cereals.

El fred matinal adorm els dits, pero aviat la calor del moviment al plegar els trastos ens escalfa. Jo em quedare un xic mes, doncs el sol ha sortit i l'escalfor es benigna, sota la prima boira desapareixen les ombres del arriero i el Keith, vall amunt. El meu cami es al reves i parteixo vall avall, pero sense perdre alçada, creu-ho la comunitat on els nens canten l'Himne de Bolivia i els
animals ja tornen cap als prats a pasturar. Jo revolto a la vall del costat, la que haig de travessar, la vista encara deixa veure com les valls perden alçada amb força, les terrasses de conreus brillen de tots colors, al fons. Revolto la vessant, les llames i el fanal em segueixen pel cami. Arribo a l'explotacio minera, la fantasma, jejeje, on el poble encara aguanta les parets de les barraques i els forats, al mig dels rocs que envolten el poble esgarrifa i intriga. Remunto uns turons i arribo al riu, aquest te mes caudal, la boira no deixa veure la glacera que l'alimenta, alla en l'alçada. Pujo unes canals rocoses, travesso una altre explotacio minera i arribo a la laguna Chilata. Alli descanso un xic, menjo el poc que tinc, pa, ous durs, una tomaca, unes galetes, una poma i sucs de fruita. Mentre menjo una melodia de tambor i flauta rebota al cim de davant, menjo mes content i quan m'aixeco i vaig al llac, la boira que ja ha marxat,descubreix un grup de nois estan tocan, parlant i ballant. Els perdo de vista al marxar mes amunt, pero el so dels instruments hem segueix fins la bretxa. Un tall entre rocas que separa aquesta vall de l'altre. Travesso unes tarteres, caigudes de les parets rocoses properes, arribo a les cabanes on els miners dormen quan son aqui, n'hi ha una amb un sostre de plastic, un gran toldo blau, te un jaç de palla i es veu com una suite. M'instal.lo a la caseta i surto a investigar el voltant, la boira i el fred han augmentat i el cansament em fica dins el sac. Surto de nou fora, per sopar i devorar el que queda i torno al sac. Una lleugera pluja comença a sonar, acompanya la meva lectura i la sensacio de seguretat augmenta, estic com a casa, sobre la palla. M'adormo pensant en un dia millor i la nit em va despertant, veig la lluna i algunes estrelles, la transperencia del toldo ho deixa.

Dimarts, 4 de setembre, I aviat es va fent clar, em llevo, em vesteixo, menjo la poma que es el que queda i surto fora, fa fred, la boira es minsa i les muntanyes properes es perfilen rere el tel transparent. Surto despres d'amagar la motxilla entre els rocs, doncs vull anar a una punta rocosa que vaig veure desde la laguna Glacial, es veia una bonica cresta, per l'altre banda la glacera regna fins el cim. Pujo direccio al llac, seguint el cami, travesso un torrent que baixa del pico Shultze i arribo en una morrena que baixa d'unes parets de blocs. Remunto esbufegant, la boira ve i va, el cel es mostra canviant, pero segueixo amunt, començan a grimpar un tram de blocs, amb molses i liquens adherits. Surto en una plataforma mes gran, plana i plena de blocs, el dia es va aclarint, el sol ja vol despuntar sobre meu, als cims nevats. Entre blocs i xemeneis remunto un tram precios de blocs i cresta, com el Pirineu. I surto a l'ultim tram, on es mes descompost, una glacera al meu costat, vella i bruta, espera el dia de la seva desaparicio, ja es minuscula i cada dia perd. Surto dels ultims blocs i arribo a l'avantcim, on les vistes s'engrandeixen molt mes, el cel, flanquejat de nuvols solitaris vigila la terra, al fons el Titicaca es deixa veure entre el puzzle de nuvols. Al nord les arestes nevades del Shultze de 5.930 metres i el Illampu de 6.365 metres arriben i rasguen el cel, amb la seva grandiositat i puresa. Bocabadat volto pel cim, envoltat d'arestes i parets magiques, el sol ha sortit i m'escalfa i crema la pell, no m'assento i remiro el que m'envolta, l'Anchoma llunya, pero gegant es el que desafia mes al cel, altiu i grandios sembla un castell infranquejable. Les seves glaceres cauen per totes les vessants amb força, pero perden any rere any. Parets i cims glacials, roca i mes roca i un horitzo ple de nuvols, el cim fa 5.505 metres (informacio posterior a l'ascencio) i com que no te nom el batejo, jeje, la Punta Elisa, doncs, per..., be es igual, coses meves....

Decideixo baixar, mentre els nuvols i la boira encara no amenaçen els voltants, pero als cims nevats, uns nuvols grans i densos els secunden i mes avall la boira torna a ferme la guitza. El descens entre blocs i plaques, es mante entre la boira, silencios i atent baixo per on he pujat. Revolto l'ultim turo de blocs i baixo fins la morrena, on la boira m'ha retornat al mon del silenci i la quietud. Nomes el torrent sona alegre durant la meva baixada al camp Miner. Algun ocell tambe revola i canta sobre els blocs. Agafo la motxilla i em despedeixo de la zona, aquestes parets, les barraques, el seu silenci la seva quietud i pau rebotaran dins meu quan ho vulgui, fins aviat. Travesso la bretxa i torno a l'altre mon a Chilata no hi ha ningu, la travesso mentre dos anecs em miren espantats, alguna bizcacha salta pels blocs, mirant de trobar una bona posicio. Salto turons i pendents avall, el cel grisos es va ennegrint, una lleurgera pluja m'agafa creuant una pendent, pero aviat el sol trona a esclatar i els trons de la tempesta sonen als cims. Baixo fins als poblets, on els conreus ja acoloreixen el paisatje i les besties pasturen vora els camps. Alguns pagesos treballen la terra, algun pastor assentat bada amb mi, uns camps de patates verds amb unes flors gegants liles, donen vida a les terrasses mortes.Baixo fins una comunitat, la creu-ho entre porcs i xais lligats pel peu i algun sonriure infantil. Seguint el cami, ja mes proper a Sorata, doncs avui ja vull arribar a La Paz, em trobo uns nens que surten d'una escola, una escola comunal. Els nens curiosos i contents per la troballa del gringo, em fan preguntes, em diuen coses, riuen de mi, son molt eixerits, començem deu nens i jo i tots van deixan el cami per quedarse a casa seva a les vores del cami. L'ultim nen m'acompanya quasi fins Sorata i desapareix rere una baixada estreta.Els ametllers florits i ben rosats em donen la benvinguda, com em van despedir. Travesso el poble, vaig a dinar ja son les tres i trobo "almuerzo" en un bonic lloc, menjo com llop. Marxo a La Paz, surto a les quatre amb una combi, que em trasllada d'un mon a un altre. La baixa muntanya em porta a l'Altipla, on els pobles, les seves gents, les cases i els animals voltant pels carrers, la bruticia que el vent s'encarrega de plegar i La Paz, a on arribo cansat i feliç, amb ganes de dutxarme i espolsar-me, pero amb ganes de tornar als cims, un sona fort, es proper, a veure si l'endevineu???

Sort a tots, salut i força

Condoriri, la magia del condor.

Dilluns 27 d'agost, a Catalunya molta gent ja esta apunt d'acabar les vacances i els dies calorosos comenceran a canviar, de mentres jo estic ara a La Paz esmorzant amb en Didac, aviat marxem, marxem cap Illimani, el rei de La Paz, la muntanya que mira, escolta i fustiga la ciutat amb la seva presencia. Sortim pitant de casa, agafem un taxi i ens acostem al mercado Rodriquez, on surten els busos, be, millor dit... el bus. I ens trobem la gran sopresa,"no gringo.., ya salio" i altre gent... "no sale aqui, cinco cuadras mas arriba",i ja veus els dos gringos carregats fins els collons, amunt i avall pel mercat, jo,abatut ja veia que acabaria malament aixo, pero abans de que ens baixessin del tot els anims, engego,"i perque no anem al Condoriri?", aixo en Didac li fa efecte i aviat ja estem buscant un taxi per que ens porti a la quebrada Condoriri, be..., on arribin els cotxes. El viatje transcorre rapid, ens passem el trencall que teniem que girar per que no parem de xerrar amb el taxista, pero despres a traves d'un llarg viatje per cami de carro ens acosta a les lagunes desitjades. Passem comunitats indigenes, ramats amb pastors que ens saluden al passar amb un somriure, algun riu assecat i pedregos on el cotxe deixa els baixos i res..., arribem a la casa on llogarem el burro. Quedem amb el taxista, dijous al mati, aqui mateix a la casa i mentres preparem els trastos desapareix rere un espes nuvol de fina pols que el persegueix. A la casa no hi ha l'home i la dona ens diu que cap problema, avisa a la filla i la fa anar a buscar el burro, mentres jo i el Didac juguem un breu partidet de futbol amb els altres dos fillets petits, aquets mococsos riuen i s'espanten de les nostres cares. Arriba la nena i carreguem l'animal a punt de marxa, la mare diu que ens acompanyara la seva filla, la Gimena, de cinc anys, collons!!, l'arriero mes jove que m'ha tocat mai. El viatje es curt, nomes dues hores, pero del tot entretingut, doncs l'animal no fa cas de la nena i en Didac ha d'ejercir la seva ma dura i nervi i poc a poc es transforma en l'autentic arriero, jo al davant miro i ric, doncs l'animal es revela continuament i fins que no arribem a la Laguna Chiar kota, on l'animal ja sap que esta a punt de perdre la carrega, no ens sentim tranquils del tot. Alla hi dinem, el dia es bastant clar, nomes als cims els nuvols s'hi enganxen, el vent bufa fort i ens despedim de la petita Gimena que marxa amb el burro llac avall, esperant que ara li façi mes cas la bestia. Ens cruspim una truita acabada de pescar al llac, amb arros i papas i ja ens sentim preparats per sortir doncs volem arribar al camp d'alçada, o poder un xic mes amunt. Sortim rere els blocs de l'esplanada, sota l'atenta mirada de turistes i guies, amb les motxilles rebosants de força i alegria. Atravessem algun planell, pujem fent zig zag i ens acostem ja sota les glaceres, les motxilles pesen força i el dia ja esta bastant acabat, el sol ja s'ha amagat rere un cim rocos que hi ha a l'oest i aqui decidim montar el camp avui, som a 4.850 metres o aixo diu el GPS del Didac i vora un torrent fresquet aixequem la tenda. Aprofitem la poca llum que queda per fer un porteig i una aproximacio de la ruta, doncs hem de pujar una pendent prou dreta, seguir una morrena i remontar una llarga i pesada tartera d'aquelles que recordes amb detall quan han passat els anys. El soroll del gel en moviment cruixint fa fresar, colors rosats envolten als nevados i nosaltres parlem i riem mentre decidim on deixar els trastos, "aqui nen, darrere aquest bloc, per siuen pedres durant la nit ca". Alla, mentres el dia s'apaga ens quedem absorts, quiets, mirant, escoltant i deixant fluir els sentiments, nomes la profunda foscor ens fa baixar fins al camp, doncs hem de sopar i dema llevar-nos a les tres de la matinada. Fem el sopar sota un vent bastant incomode, pero menjem be, em sento be vora el Didac m'imposa respecte i em fa sentir molt segur, tant a la muntanya com a baix. Anem a dormir a les vuit i mitja, ell s'adorm en un minut, us ho juro , es massa!!, un minut, jo, en canvi escolto els seus roncs una llarga estona, la llum de la lluna plena inunda la tenda i la vall, el meu cap volta i volta, pero la son pot mes, nanit Condor, dema pujarem sobre una de les teves ales.

Dimarts, 28 d'agost Sona el despertador i no el paro, deixo que soni i soni, el Didac ja esta despert, diu que amb mal de cap, pero que prou be. Ens vestim dins el sac, son les tres i fora, el cel esta emboirat, la lluna surt i s'amaga rere els nuvols que rapids l'atravessen, fa vent i el fred es ben present. Faig l'esmorzar i en Didac mastega coca compulsivament, aixo li fara be, menjem i bebem un xic, hi a les quatre sortim com si fosim fantasmes, amagats rere els nostres frontals, anem pujant amb silenci sepulcral, la glacera es mou i ressonen els seus millors acords. Alguna pedra rodola pedregar avall i fa moure les altres, nosaltres en silenci, pas a pas ens acostem a la tartera. Pujem sobre els rocs, que ens fan patinar, fatigar i sobre tot em fan enprenyar, busco el millor tram i desapareixo un xic amunt, espero el Didac rere el bloc on hi ha el material, em poso l'arnes i mosquetons mentres enganxo la resta a la motxilla, ell fa el mateix, tot en total silenci, cap ni una paraula trenca aquest silenci nocturn, nomes pensaments. Seguim pujant la fatigosa tartera, arribem on hi ha la neu, la tartera acaba en un corredor bastant dret de gel i neu, d'uns 80 metres. Aqui ens posem els grampons i treiem un piolet i amunt, bufo fort, el buff de calor s'enva muntanya amunt, paro i em giro, el Didac com una bestia segueix rere meu, els dos anem guanyant els metres ben rapid, el cel grisos no dona treva, pero nosaltres amunt. Arribem al final del corredor, una planura i mes tard una travessa porta a un altre corredoret petit i aquest ens deixa a la glacera, al camp d'alçada, on el crepuscle ja dona senyals de vida, tot i que els nuvols li fa la guitza. Parem, menjem, bebem i parlem un xic, ell es troba un pel estrany, pero be..., jo com sempre, amb ganes de fotre-li amunt. Sortim ja glacera enlla, rere una traça bastant definida, el gel ara cruixeig sota els peus i em fa acollonir mes d'un cop, anem desencordats, doncs no hi ha esquerdes perilloses. A mesura que anem pujant per la traça, el fred i el vent es fan mes presents i s'escola dins nostre per qualsevol raco, no vull parar pero el Didac va mes tocat i hem d'estar junts, admirem com el dia truca a la porta, colors rosats piquen contra la paret est del Condoriri, pero els nuvols minimitzen la situacio, doncs avui manen ells. El fred es fort, el vent intens, seguim la traça i saltem un pont de neu bastant precari, on la foscor del gel ens fa esgarrigar, despres revoltem una esquerda gegant que travessem direccio est i ens anem direccio a l'Ala Derecha (depen d'on es miri). El cim consta d'una gran pala atravessada per dues esquerdes gegants, pero que tenen evidents ponts de neu, acostant-se al cim la pendent s'adressa i es posa prou vertical, pero sortosament poc tram.

Sortim de la gran glacera del Condoriri, i ens posem sobre la pala, en Didac sota la seva roba no diu res, te els ulls petits i inflats, la seva cara indica patiment, pero mai es dona per vençut, jo al davant miro de buscar la millor traça per pujar. Trobo penitents, els intento esquivar i seguidament ja estic atravessant la primera esquerda, el vent ens fustiga de mala manera, inclus jo em trobo sense adonar-me les mans gelades. Atravesso el pont i segueixo per la pendent, ara amb el piolet m'ajudo per pujar els metres mes drets i revolto una petita esquerda amagada, els colors blaus i grisos del cel, simptome de fred a l'ambient em saluden a l'arribada al cim, on una aresta molt prima i aeria separa les dues vessants, feliç i content busco una zona on el vent no em martiritzi tant. Aviat arriba en Didac, ell amb cara de congelacio, per dins em fa riure, pero per fora patir, pero es molt foll, ens saludem mentres menjem un xic arreserats del vent que no para, per sort les vistes son molt maques i veiem totes les arestes que ens envolten, gaudim d'uns minuts inolvidables pero rapid marxem muntanya avall, ell pateix bastant de les mans. La baixada es rapida, davant tenim el Condoriri, jo ja memoritzo l'ascens de dema, i sonmio com sera passejar-me per la seva elegant aresta. Atravessem la glacera, el vent no para, en Didac fa mala cara, es queixa de les mans, jo l'entenc pero no ser com ajudar-o en aquest moments. El sol es timit i no l'ajuda, pero al atravessar la glacera i apropar-nos a la roca poc a poc nota com es desperten els seus insensibles membres i els somriures i les futures aventures tornen a fluir de nou als nostres llavis i pensaments. Reposem un xic al camp d'alçada, mirant el massis, tranquils i contents per la feina feta avui, deixem una mica de material sobrant aqui i continuem la baixada, atravessem i descendim el corredor, que ens torna poc a poc a un mon mes calid. La baixada per la tartera es de bojos, els dos volem sobre els rocs i la pols puja empesa pel vent tartera amunt. Arribem al camp, descansem i menjem un xic, ens estirem a la tenda, fumen un cigarret i escoltem la musicalitat del vent que no para de bufar. Sense adonar-nos ens adormim un xic, pero a la tarda decideixo anar a fer una cresta propera i si puc fer una punta que he clitxat. Ell em segueix un xic pero despres s'enva a fer fotos de la quebrada. Jo em fico en una tartera, despres dins un corredor on la roca descomposta i la sorra em fan difil l'ascens, grimpo sobre un espero i aixi guanyo alçada rapid, em giro i captivat per l'entorn observo com el dia s'ha netejat i el blau del cel espatega per tot arreu. Revolto una congesta de neu i arribo al fil de la cresta, es una aresta descomposta, la mes descomposta que he vist mai, pero es ample i entretinguda, te sortides per tots costats i la vista al nord em mostra un gran llac que desconeixia amb una glacera gegant que baixa del Condor. Arestes de neu i roca espectaculars es dibuixen en els cims que tinc davant meu, fins l'altre ala del Condor,el vent bufa fort entre els colls. Segueixo la cresta,que a vegades em fa recular i baixar per un costat o per l'altre, la precarietat de la roca em fa ser prudent, al sud el Huayna brilla amb la seva llum tant caracteristica, la seva cara oest es un laberint de roca i gel. A l'est, el Condoriri altiu i magic, es un cim molt bonic, entenc als indigenes que viuen aqui i el veneren, com a Condor que es. Faig unes fotos i arribo al punt mes alt, miro el GPS, marca 5.350 metres, descanso sota un bloc i començo un descens que em fa posar els pels de punta, passos d'escalada, desgrimpant la roca traidora que es desfa sota els meus dits, buff,quina adrenalina, massa!!. Per fi arribo a un coll,les tarteres baixen verticals i esverades, jo m'hi poso a sobre i baixo intentant enllaçar la millor roca per patir menys dels tormells i aixi content i cansat, diviso per fi la tenda i en Didac que renta al torrent proper, mes lluny els llacs i puntes del sud, quin ambient..., massa!!. Mandrosos, juguem al joc de no fer res, fa fred i el sol ja fa estona que ha marxat, estem cansats, qui fa el sopar???, preguntes i respostes que ens fan inservibles, jo, dins el sac, decideixo fer el sopar, ell m'ajuda tambe desde dins el seu sac, l'imatge fa riure, pero us juro, es aixi, nosaltres dos, introduits als seus capolls, menjem i caiem en una son profunda, aquesta nit a les tres, a treballar de nou.

Dimecres, 29 d'agost. Sona el despertador, els dos ben mandrosos esbotzem algun gemec, pero a fora la lluna plena brilla amb tot el seu esplendor, es ben serena la nit, la nostra nit magica. Esmorzem mentre observem amb claretat tot el que ens envolta, hi ha nits tant fosques i fredes i n'hi ha d'altres on et sembla que podries viure-hi. bebem una sopa que es posa molt be, agafem la motxilla, doncs quasi tot ho tenim a dalt i començem a serpentejar pel conegut cami. Anem lleugers, tranquils, parlem sense cansar-nos, pero sabem escoltar la natura i tambe deixem que ens parli ella. Pujem la cansada tartera, avui la lluna ens ilumina i la nostra ombra ens segueix a les cinc del mati. Arribem al corredor, els grampons son sota el bloc, ens els posem i ascendim el dur tram, que fa escalfar-nos el cos i la ment, hia mi em fa venir ganes de, be...., ja sabeu que. El Didac arriba al coll, em troba amb els pantalons avall i no diu res, es limita a seguir. Quan el torno a trobar ja esta al camp d'alçada, esta fent unes fotos nocturnes genials, els cims i les glaceres es veuen perfectament, les estrelles brillen al seu voltant i la nit ens ensenya tots els seus secrets i nosaltres els rebem i els guardem amb gelosia. Gairebe ni fa vent, les ganes que tinc son enormes, la muntanya em crida, em crida amb dolçor i jo responc esverat. Comencem a creuar la glacera, els sorolls de trencadissa sonen sota els nostres peus, ens acollonen, pero ja els coneixem i deixem correr la por pendent avall. El dia es va llevant, la lluna plena encara ilumina, quan l'astre rei ja esta sortint sobre l'Amazones,els dos brillants estels ens fan un ball en la matinada i nosaltres en son els espectadors. Pujem be i rapid, aviat decidim la ruta, agafarem un corredor que puja mes endavant que la ruta normal i aquest ens deixara ja al mig de l'aresta, i aixi evitem una zona mixta i a mes el corredor fa bona pinta, ens agrada. Parem sota la rimaya, el sol ja esta un xic altiu, ens ilumina i ens dona escalfor, molta calor que evitem treient-nos roba i beben un xic. Ens encordem, ens mirem amb energia i au, amunt!!.

Ell puja primer, tenim un cordino de 35 metres, pero ens lliguem a uns 20 metres l'un de l'altre. El corredor es fa prou be, alguna traça ens ajuda a no enfonsar-nos en exces, guanyem alçada sota el implacable sol, suem i gaudim mentre ens acostem al final. Hi ha un resalt de gel, uns deu metres, el Didac coloca un cargol de gel i jo remunto l'ultim tram fins reposar al coll obert de cames, l'altre vessant cau vertical, la vista es meravellosa. Puja ell, ens ajuntem, ara ve la aerea i magica aresta del Condor, colors i ombres la fan tant bonica, es un apat ben sucos. Marxa ell primer, jo l'asseguro precariament, pero com que hi ha una lleugera traça, la seguretat es alta. Com a cavall de dos mons anem progresant, les parets cauen als dos costats, la vista dels cims que ens envolten volen distreure'ns, pero jo no trec ull del Didac, dels seus moviments, de les seves parades. Remuntem un exposat resalt de roca descomposta, despres el cim ja es veu mes proper, estem tocant el cel amb els dits, es massa veure tanta verticalitat i sentir-se tant comode, es increible. No fa vent, el sol crema la pell, tota la Cordillera Real ens esta observant, nomes els nuvols dels Yungas amençan en entrar, pero sortosament s'esperen. Poc a poc, en ensamble fem l'ultim tram d'aresta, es genial sentirse tan lliure i tant viu, dins meu flueixen molts sentiments, soc ara mateix el mes afortunart del mon. Arribem al cim, una fina aresta de neu, que pel nord deixa entreveure un planell de rocs, alla descansem, ens felicitem i abraçem, el silenci regna dins nostre i fora tambe. Nomes les rialles i les alusions a l'ascens sonen al cel. Tot es veu tant proper, arestes de gel, cims rocosos, la allargasada Cordillera.Real......, es massa!! i avui al contrari d'ahir el dia es perfecte, blau i net, poc vent i molta brillantor. Gaudim potser mitja hora de l'estada, comprovem l'alçada del cim amb el GPS i ens surtem 5.760 metres i preparem el dur descens, doncs la calor ens fara mal i la baixada es prou exposada.

Primer baixa ell, jo l'asseguro i despres vaig jo rere seu, doncs em vol grabar baixant per l'aresta. Aixi ho fem, amb un somriure gran de felicitat, ens anem trobant a les reunions, el sol cau amb duressa contra el nostre cervell, la calor es fa insoportable, pero nosaltres anem concentrats a la feina. Entretingut, baixo l'ultim resalt fins al coll, es bastant dret i a cada moment em giro per veure on estic i el que hem falta. Al coll hi trobem un cordino, es per fer un rapel i no dubtem en aprofitar-ho, baixem els primers metres, just on hi ha el resalt de gel, fent el rapel, despres plego la corda i acabem de baixar desgrimpant delcadament, suant com polls a l'estiu. Arribem a la rimaia, aqui respirem a fons, ens treiem roba, ens relaxem i gaudim d'un merescut descans, ja son les dotze, hem quedat a les tres amb el taxista, doncs el boig del Didac l'ha trucat desde el cim, hi havia cobertura!!. Baixem la pastosa glacera, amb l'alegria del cim i les vistes que tenim, la boira dels yungas ja esta entrant, es l'hora de marxar. Arribem al camp d'alçada, alli tornem a parar un xic, pero sense treva comencem a baixar de nou, els collets i el gran corredor que es transforma en tartera. Cansats pero atents, anem perdent alçada i la tartera ens fa sentir lliures, la baixem de nou com bojos. El fred i el vent començen a notar-se, pero per nosaltres no, estem suant per dins, les botes ens bullen als peus i les ganes d'arribar ens fan correr sense voler, recorrem un fil de runes i baixem fins la tenda, on caiem rendits i bebem com llops. Deseguida fem un xic de dinar, menjem a correcuita sota el calid sol, pero als cims els nuvols ja han pres el nostre relleu. Desmontem el camp i sense parar començem a baixar fins la laguna Chiar Kota, d'alla ara sense el burro i ben carregats i suats acabem de fer el tram de baixada, ens creuem amb algun guia i algun gringo, ens saludem pero la pressa no ens deixa ser prou efusius mentres seguim baixant. Cansats pel pes i per la llarga jornada, vaig enrrere el Didac, ell com un homenot baixa quasi corrents, es un bon element. Creuem un riu, el seguim per l'altre vessant i aviat la casa de la familia s'obre davant nostre, al fons a la pampa, sota el calid sol i el gelid vent. Arribem i just cinc minuts mes tard, arriba el taxi, ens despedim de la familia aimara i retornem suats, bruts, lletjos i barbuts a la civilitzacio, han estat uns dies preciosos, vora el Condor, el gran Condor.

Salut i força!!!!

Rurec entre gel i roca, vida salvatje!!

Dimarts 7 d'agost, ja mes recuperat del Huascaran em llevo amb tot empaquetat, fa sol, caloreta ja son les vuit i baixo per que la Gisela ja m'ha preparat l'esmorçar. Quan em veu s'exclama,"te esta cayendo toda la piel, pobrecito"!!!. La Gisela es la dona de l'Aritza, l'alpinista i guia Vasc que viu ja fa uns 15 anys a Huaraz. Surto de casa seu ple de crema solar i amb la gorra del Bolivar, doncs m'haig de cuidar, si no la nova pell sortira ben cremada tambe. Em despedeixo d'ella mentre pujo al taxi, la seva cara d'alegria es barrega amb la de compassio, doncs ella sap prou be que les muntanyes a vegades no et deixen tornar..... Arribo a l'estacio d'Olleros, he quedat amb un arriero alla, a partir de les deu l'hora s'acosta i nosaltres no marxem, doncs no s'omple la combi(furgoneta de trasport), al final pactem un preu mes alt i sortim en direccio est. Correm esberats per la malmesa carretera del Huaylas, toldos estesos a la cuneta que estan plens de llegums mentres les assequen al sol. Homes i dones volten per la vora, tambe gossos, porcs lligats pel coll, gallines i galls....i aixi anem creuan pobles i poblets fins arribar al pujador d'Olleros, ara ja som a nomes 10 quilometres. Aqui nomes trobo pols i mes pols, fins que arribem a la plaça del poble, aqui baixo i ben be, no se on soc, nomes tinc un nom al cap..., Hilario Rimac.
El busco i com no..., esta en un bar sense fotre res, cony d'homes, son uns mandrosos!!!. No l'han avisat de la meva visita, pero despres d'acordar un preu(bastant alt per mi), marxa a buscar els seus burros. I torna enprenyat, nervios e intentant canviar el meu planing, "amigo, es tarde y se me llevaron los burros, mejor mañana vamos arriba, tengo un grupo que sube hasta la quebrada"......... que noooooooooo!!!! Despres de convencel, em diu que mes amunt, en un poblet, Cangrei Grande, en alla trobarem algun cavall o burro per llogar. Pero fins alla, tot sobre nostre, carreguem les motxilles i començem a pujar, voltant les terrasses de cultiu, vorejan el riu, tot aixo amb una calda que et fregeix. A la plaça de Cangrei, es movilitza Hilario i aviat troba burro, pero al moment canvia i busca un cavall per ell tornar mes rapid avall. Mentrestant aquest es posa nervios al costat d'un home vell, que a les deu del mati ja porta una llufa de por, jo amb paciencia escolto i miro. Carreguem el cavall i sortim del poble entre porcs i gallines que ens envolten. Arribem a una casa i alla ell es para, al cap d'un moment ja torna amb noves noticies. "Mira, este es John y te va a llevar, yo me quedo porque mañana me voy con turistas, y poder preparar". I aixi es la vida..., au paciencia i amb el John manant el cavall sortim pampa amunt, el color es groc, de diferents tons, pero groc, l'herba i els fanals son secs del fred i del vent que regna aqui. Vorejem una gran tanca, al fons es veu un cim, es el Shacsha de 5.703 metres, realment es precios i es veu prou empinat. Davant nostre, ja trobem molta pampa que poc a poc anem assolin. El cami es fica en una vall, es el principi de la Quebrada Rurec i a partir d'ara son uns 16 quilometres fins a la laguna.

Sense parar anem conversant, el John te 22 anys, es arriero i tambe camperol i esta solter, cosa extranya li dic.... Un riu de color transparent que deixa les pedres de colors rovellats baixa per la vall, trobem cabanes de pastors i bestiar, pero totes estan desertes. Mes amunt trobem un ramat d'ovelles guardat per uns gossos bastant salvatjes que intenten atacar el cavall i tambe a nosaltres, jo agafo el basto fort i em preparo per la lluita, pero al final tornen a casa seva. Ara ja es veu una zona prou rocallosa hem recorda el Pirineu, una cresta trencada de color grisos retalla el cel, tambe s'hi veuen alguns arbres, sobretot quenuals i altres matolls. I per fi despres de creuar una porta i comencar a veure vaques, sortim a l'ultim tram de la Quebrada, on es veu desde el cims d'herba, fins al Rurec, lluny a l'extrem de la vall, ben altiu i amenaçador. Començem a atravessar una pampa gegant, on centenars de vaques pasturen, son del Parque Nacional Huascaran i les cuiden uns pastors que viuen en unes cabanes prou autentiques. Estem cansats i el John em diu que fins per aqui em portara, que ell ha de tornar, i jo em deixo fotre, decideixo quedarme aqui, a uns 8 quilometres encara de la laguna, molt lluny dels nevados, molt lluny de tot. Ens visiten els pastors, salutacions, fumem uns cigarrets i despres quedo tot sol sobre la pampa, en un prat en pendent, una zona tranquila, lluny de besties i amb parets de roca que aprofitare per cuinar-hi. Abans miro l'hora i crec que puc fer un porteig amunt, no se on, perque no se ben be on soc, pero començo a tirar amunt, per unes pendents amb herba que em fan el pas lent i pesat, la verticalitat es bastant forta, i em canso prou. Pujo i pujo, la pampa i alguns llacs queden minusculs sota meu, començo a veure la magnitud de la vall, veig millor les grans parets de granet i la punxeguda Punta Numa. Calculo que son de 300 a 700 metres, amb sostres, fisures i plaques que farien caure la baba als mes roqueros del planeta. Jo amunt, buscant la neu, buscant el gel, buscant un collons de senyal, pero no veig res, pendents i pendents d'herba i blocs gegants de roca com fantasmes congelats. Per fi una aresta em porta al fil del cimet i desde alla diviso el majestuos Shacsha, llunya encara i abans d'ell un cim, no tant bonic pero accessible i a la meva mida. Desde aqui es veu molt mes..., es veu el Urpiash, el Uarashraju i la seva llacuna verd oliva que resta al fons de la vall. Fumo un cigarret, mentre els colors del cel es tornen mes tristos i apagats, deixo el material assegurat sota un bloc i em despedeixo d'aquest privilegiat mirador, dema pel mati tornare a ser aqui, pero amb la intencio d'arribar fins al Shacsha. Baixo per les pendents volant, saltant i cantant, esbero ocells que tranquils s'escalfen sobre els rocs i l'ultim tram el baixo amb mes calma i contemplan com el sol ja es vol amagar, rere la Cordillera Negra. Arribo a la tenda i hem faig un berenar sopar, sense respirar endrapo pasta i entrepans, barregats amb olives i amb un tang del 2002, tot exquisit!!. Passo de postres avui, doncs el cansament em dobla i el sopar m'ha omplert fins al coll. Sorprenc una guineu que m'esta mirant a uns 10 metres de mi, collons...., començo a espantar-la, no vull que m'ho faci ella mentres dormo. Dins la tenda preparo lo poc que tinc de carregar l'endema i em poso a dormir, esperant el soroll de la guilla que s'acosti al meu rebost. Em desvetllo, es mig fosc o mig clar, sento soroll fora, son les vaques que han pujat aqui amb mi, estan pasturant i no molesten, jo estic apretant la tenda amb els peus, doncs la pendent m'ha fet correr fins a baix.

Dimecres 8 d'agost, em vesteixo i surto fora, sento el gelid aire, pero tambe sento el calid proposit de comencar a caminar, de viure i veure coses noves, la natura avui em tindra una sorpresa???? Faig l'esmorzar..., lleteta, cacau i krispis i quedo ben tip, ple de liquid, calçat amb les botes i amb la motxilla a l'esquena, surto pendent amunt, al meu voltant les vaques fan com cada dia, pasturen i deixen que el sol les escalfi, tenda tencada i amunt. Pujo i pujo, el sol ja m'ha atrapa i la calor es forta, he hagut de fer una parada d'emergencia, doncs la llet m'ha fet correr l'aparell digestiu avall. Penso en el viatje que porto, en els amics que he fet, en els que he perdut....aixi emocionat i content la pujada no es fa tant monotona i a la vessant contraria els cims dormen encara dins el fred i l'ombra. Diferents classes d'ocells cantadors em volten, de petits i mes grans, inclus un falco gris fa acrobacies de vol per distreurem. Arribo al diposit, el dia ja es alt, el sol escalfa i em fa treure la roba, m'assento per beure i menjar un xic. Traço una linea imaginaria, sera la d'apropament al cim, doncs abans d'arribar-hi tinc una zona de parets i plaques de granet, que les travessen alguns corredors, aqui no hi ha neu encara. Decideixo revoltar per sota la cresta i no fer-la per dalt i touxe!!, perfecte, sota hi ha un llac, esta quiet i tranquil, ni vent, ni corrent, el vorejo sense fer soroll i començo a pujar per les plaques, ara es dur, es cansat, fa estona que volto i encara soc lluny del cim. Despres de grimpar i contemplar el paisatge, arribo a la cresta, es de blocs i a vegades per la dreta o altres per l'esquerra vaig fent cami, amb compte travesso el cim de blocs per sota, doncs per aquesta vessant hi ha un tall d'uns 70 metres fins arribar al coll que porta al nevado. Per l'altre vessant, la nord hem trobo un corredoret, que desescalant aconsegueixo baixar i em situo ja prop del coll. El dia va corrent, pero jo encara mes, bec un xic i travesso el coll, veig fites, aixo fa que hem refii un xic. A l'esquerra cau la glacera del cim i terreny que ve ara son plaques i mes plaques de roca, on la glacera fa anys es va perdre's per sempre mes. L'entrada es dura, haig d'escalar un xic, pero despres l'adherencia es molt millor i pujo fins un corredor, ara ja amb neu. Em calço els grampons i comenco a pujar uns trenta metres i arribo a una aresta, es preciosa i aerea, m'hi calço les punxes, aqui es roca i gel amb caigudes pels dos vessants. Despres de recorrer uns 50 metres exposats, ja soc en terreny mes segur, aquest s'eixampla i per fi progreso mes segur. A l'est s'hi veu el final de la quebrada, la laguna, el Rurec, el Uruashraju...., la magnitud del que m'envolta es fa mes gran per moments i jo em sento mes petit, molt mes petit. L'aresta es torna glacera, sense esquerdes perilloses i nomes em queda creuar una planicie per pujar una pendent suau de uns cent metres. Davant meu hi ha el Shacsha, aquest fa por, la seva paret vertical es torna a dalt una aresta finissima, que em posa a mil nomes d'imaginarmela. Jo, a baix al Shacsha Oest, un cim no tant bonic, pero collons que m'ha costat lo seu!!!, te una aresta en cornisa i sota es perd la glacera oest del cim, que cau centenars de metres fins a un llac de color turquesa. gaudeixo del cim, pero quedo amb ganes de mes, doncs davant meu hi ha una gran obra d'art, ara estic a uns 5.400 metres i faig les fotos corresponets.

A l'oest les pampes i la Cordillera Negra fan goig, son pintades amb les ombres dels nuvols i els llacs que hi han, l'extensio es gegant, molt gran. Al nord, hi veig alguns cims, no els conec, pero son preciosos i els saludo amb molt respecte un cop mes. Menjo un xic, vorejo el cim, buscant una baixa directa, pero no..., tot es molt vertical i prou exposat, per fi em decideixo baixar, el dia encara es clar i net, almenys aqui a dalt, mes a l'est els nuvols ja juguen amb les crestes. Baixo i deixo la meva petja en la glacera, es bonic veure el cami efimer que un deixa enrere, l'il.lusio creix. Desgrimpo i atravesso la cresta amb compte, quedan bocabadat de la caiguda a l'est, mentres em trec els ferros per baixar les plaques. En comptes de tornar per la mateixa vall fins al coll, decideixo baixar mes a la dreta per sortir amunt, a la Quebrada, aquest cop les fites m'han donat confiança. I comenco a davallar per una vall dreta, rodejada de parets de granet inacabables, algunes amb les fisures plenes de neu, pels costats no tinc sortida, ara les parets em tallen el pas, pero vaig baixant tranquil, refiat, pero amb una sensacio extranya dins meu. De sobte les parets es tencan mes i mes, sota meu comencen a sortir plaques llises, primer es baixen, pero despres son força verticals, a mes una vegetacio de matolls i quenuals comencen a aflorar. Començo a quedar tancat, com en una trampa per besties, em fico a la gola del llop. Ja no veig sortida, tot son talls verticals i plaques infranqueables, no hi ha pas..., pero em fico entre arbres, per un corredor i guanyo mes metres, nomes de pensar en haver de recular i pujar el que he baixat, em cauen els ous a terra i la moral mes. Pero com un ratoli, busco el forat que em treura d'aqui i rascant-me entre el quenals, baixant de cul pel corredor, aconsegueixo arribar en un resalt vertical de deu metres, aquest si que no es baixa!!!. Pero trec el cordinet, rodejo un quenual i alehopp... rapelo per la cascadeta d'aigua. Em sento mig salvat, pero aviat em dono compte que hi ha mes problemes, sortosament un altre rapel de 15 metres els soluciona. I despres vorejo les terrasses que em porten on les vaques ja arriben, content i cansat somric del merder on m'he ficat i d'on m'he sortit.

Seguint traçes de vaca ( o sigui cagades) vaig baixant, tot i aixi hi ha llocs on la roca es molt vertical i cal de vorejar, em fico dins el bosc d'aquests arbres que m'han salvat avui la vida, els ocells canten victoria. Arribo al pla, per fi soc a la vall, les vaques curioses mirent la bestia que els ha sortit del bosc, pero continuen pastant, el dia s'acaba i necesiten fer la jornada. Segueixo el sender amunt i faig un quilometre abans no arribo a la tanca, els pastors separen la vall en dos i aixi les vaques uns mesos menjen a la zona est i els altres a l'oest. Salto el mur de pedres i un nou mon s'obre als meus ulls, mes salvatge, mes tranquil on centenars d'ocells van de matoll en matoll, cridan al extranger que arriba, jo els torno la salutacio. Mes amunt sorprenc per primer cop als Andes, cabres salvatges o "venados" que els diuen aqui, son uns cinc, tres amb banyes em miren capciosament, es giren i aixequen una gran cua blanca que els fa molt graciosos, amb atletics salts s'amaguen de nou al bosc. Pujo sense parar, doncs vull fer el camp mes amunt i ara hi deixare aquest material que hi porto, per tornar i buscar la tenda i tot el que quedi.
En una zona on el riu s'amaga entre la vegetacio i les roques, hi trobo un planell, arbres i lloc per la cuina, ho deixo tot i baixo sense parar, creu-ho tot el que he pujat i m'arribo fins on tinc la tenda, uns 4 quilometres mes avall. Desmonto tot, i em sorpren l'Hilario, ha pujat amb els turistes i em ve ara a fer la pilota, pero jo ni me'l miro, fotaria una bestiesa, cada moment que passa em posa mes nervios aquest collons d'home.

Menjo un xic, pero encara es aviat doncs son les cinc i gairebe fins les sis aguanta el dia. Començo la travessa de la vall, pujo amb pes, pero amb ganes de canviar de lloc, alla estare molt mes tranquil, sense vaques ni pastors. Travesso la vall, vorejo les enormes parets de roca, que em fan quedar amb la boca oberta, la respiracio i el cansament es alt, no he parat desde que m'he llevat, el dia es va enfosquin, al fons el Rurec agafa colors rosats, l'aire bufa mes fort, pero el calor corporal es alt. Per fi, just quan el dia es vol morir, llenço al terra la gran motxilla i ja soc a casa, la nova casa. El riu, es a quatre metres de la tenda encanonat a la roca, el soroll es agresiu, pero em relaxa. Monto la caseta, la cuina i el llitet i quan ja es fosc em faig un gran sopar, me'l mereixo!!. La foscor fa que el vent pari, el cel s'estrella, el riu no para ni de nit, i jo aqui solet, medito mentre menjo la pasta. L'endema, anire a la mateixa vessant, pero mes al nord, als Cashan, dos cims de 5.700 metres, agermanats per arestes de gel i roca, a veure on son..., jo encara no els he vist, jejejeje. Em fico dins la tenda, la musiqueta del riu em transporta i sonmiu, sonmiu molt aquesta nit, nomes el mal d'esquena em fa desvetllar en algun moment, pero el cansament em fa anar corrent avall.....

Dijous 9 d'agost, ja es clar quan em llevo, pero fa fresca, molta fresca, son les sis i vint i vestit surto a donar el bon dia al riu, als nuvols, als cims, i tambe als propers al Huantsan, que avui em saluden, amb els seus 6.395 metres, tot i estar lluny, impresiona i fa ser respectuos amb els meus pensaments. Preparo la llet amb cereals, amb la ment pensant el pla d'avui.
Em sento bastant cansat, ahir no vaig parar i avui haig de pujar desde baix, amb tot el pes. Mentres esmorzo i veig els primers raigs de sol que il.luminen a la vessant esquerre de la vall, decideixo anar amunt, a veure si puc ascendir un Cashan, i si no a portejar per l'endema, ja es veurà. I surto amb la motxilleta plena, ferros i cordino, menjar i botiquin......travesso i segueixo vall amunt, fins que en una pendent amb vegetacio comenco a ascendir. El sol ja m'ha atrapat, fa calor, la pujada es dura, no te repos i entre matolls vaig guanyant metre a metre a la dura pendent. Trobo una traça,sembla de vaques, pero hi ha fites, puja a la vora d'una franja rocosa, es dret pero es guanya alçada rapid, a la dreta i tinc un petit rierol, el soroll de l'aigua i la seva frescor em donen forçes interiors, pero mes amunt no es veu res, nomes pendent herbada. Pujo saltant per sobre els rocs, com jugant a no caure, doncs aviat ja arribo al fil de la pendent i veig tota la paret sud-est del Shacsha i de les crestes que el precedeixen i sobre meu com si fos un castell de nuvols, hi ha un gran cim, sera el Cashan????, no ho se, almenys es la seva cresta..., per arribar-hi hi ha una gran glacera, blanca i verge, amb esquerdes i seracs perillosos.
Travesso el riuet que baixa del gel i m'enfilo a les plaques de la morrena, doncs es veu que ha perdut molt gel i la roca despullada brilla al sol i forma petits torrents que baixen alegres. Grimpo, he perdut la visio de la glacera, pero per orientacio vaig fent cami cap al lloc on hem semblava millor per entrar-hi. Ja veig el blau gel, ufff, quina fresa!!!, sento les pessigolles que corren dins meu, la tensio i els nervis de no saber on em ficare, es una sensacio que atrau i al mateix temps et fa pensar en el pitjor, pero es aixi.... Em calço els grampons i m'hidrato, ara el sol i la calor cauen al cervell com un pes de mil tones, entro per un resalt de gel i ja soc dins, el mon blanc ara m'envolta i amb la meva brujula mental, em poso en direccio al cim. Vorejo un petit llac que hi ha dins i començo el desnivell, pero collons....!!!, m'enfonso, m'enfonso bastant, ara on la pendent es posa dreta la neu es molt tova i alla m'enfonso fins als genolls. Bufo, respiro fort, miro enrere, veig la marevella del que m'envolta i la força hem torna, faig uns metres mes, pero la duresa del traçat i la calor em tomben de nou. Trobo seracs i esquerdes que no em fan gracia, els revolto, els evito, pero la glacera pot mes que jo, em mata que m'enfonsi tant, miro cap al cim i em cau el cel al cap, alli la neu es veu blanca i verge igual, segur que es tova com la nata, em poso negatiu, pero a la que trobo un tram mes fort, la velocitat i la comoditat em tornen a convencer, amunt, s'ha de provar!!!! Fins que en una gran esquerda, em trobo mig barrat e intento acostar-me a un pont que sembla raonablement dur, pero a mesura que m'hi fico, m'enfonso fins la cintura, el panic ara s'apodera de mi, escolto tot sota meu, pero el fons negre i tenebros de l'abisme em fa tornar enrere i decideixo vorejar per una altre zona, fare mes volta pero mes segur. Per fi, arribo en una zona plana, on s'obre un mon glacial molt mes gran, la magnitud del que m'envolta em fa ben petit i despres de pensar uns segons, decideixo anar direccio contraria al cim, desde aqui veig una cresta mixta, que va en direccio al Shacsha, he decidit de pujar per alla, puc acostar-me i provare una grimpada de roca i una travessa per l'altre banda. Travesso la glacera per la planicie, m'enfonso pero ara vaig en baixada, revolto un parell d'esquerdes grans, la meva vista es perd glacera avall, aqui en cau una de vertical, es veuen els seracs tots un rere l'altre, com fitxes de domino preparades per caure. Davant meu al nord-oest hi ha un cim piramidal, es el Cashan Oest, de 5.700 metres, es precios i molt dificil d'interpretar la seva ascensio, te molta escalada mixte, desde aqui tot sembla descompost, quina meravella!!!.



Salto un forat i m'acosto a la cresta, la vorejo per sota i despres d'ascendir una pendent m'acosto a un corredor, esta ple de rocs i gel pur, no fa bona cara, pero son nomes 40 metres, despres una travessa bonica em porta a un fil d'aresta, doncs a sobre meu unes cornises precioses em barren el pas. Deixo el basto i em poso a escalar, primer en la vertical i despres a flanquejo a l'esquerra, la neu es dura fins a la cornisa que em cau i em fa dificil l'ultima empenta, pero surto a l'aresta i com un gat pujo fins dalt el teulat. Descanso mentres observo les dues vessants de la cresta, per l'altre banda es una paret rocosa, de granet amb blocs i plaques magnifiques que baixen uns doscents metres avall. Miro la cresta que ve ara, la veig atractiva i m'hi pujo com si fos un cavall. Primer la vessant sud, despres el fil, mes tard torno a la sud, les fisures dels blocs son bonissimes i gaudeixo del ascens amb tots els sentits, les botes no patinen enlloc, la seguretat que hem dona es alta i em sento en plenitut. Unes boires denses corren ara per dalt la cresta i passen a la gran glacera del Cashan, jo com un fantasma m'arrossego pels blocs i pujo fins l'ultim esglao abans de la planicie cimera. Respiro i surto de la boira per entrar de nou al mon rocos, escalo per una xemeneia i surto en un pla de neu, ja soc a dalt, pero el cim es llarg i entretingut, i vaig corrent pel cim d'un extrem a l'altre. La boira marxa, faig fotos, pero una ventada freda la torna a portar, la temperatura es ben baixa per culpa del vent, pero les vistes a tots costats son bestials, sento un gran tro, instantaneament em poso en alerta, pero no passa res. Ha estat a la glacera de baix, que tant vertical perd el gel molt facilment i el so puja com una gran explosio fins dalt els cims. Al fons un bonic llac de color blau turquesa rep la gran quantitat de gel que expulsa la glacera avall. Decideixo baixar per la vessant nord, on hi ha una gran pala de gel, la vaig desgrimpant de cara i esquena, pero en un lloc on el gel es pelat haig de fer una travessa prou exposada i tot per deixar el basto sota aquell corredor, collons....!! Mentres clavo els piolets al blau gel, em menjo tots els troçets que reboten al picar-lo, fred als dits i sensacio extranya, que a la poca estona ja es passa. Travesso al corredor per uns grans blocs, agafo el basto i salto avall, direccio a la gran glacera per on he arribat. Al fons cims i cims d'arestes mixtes, la ment em portan alla i juga amb aquelles meravelles, si pogues..., ja hi seria en cos tambe. Revolto unes esquerdes tapades i començo el descens de la glacera, just per on la cresta del cim comença, alla em tiro avall, per pendents nevades que fan que baixi esquiant sobre la massa de gel, gaudeixo del descens, ara no cansa, a la meva dreta roca i mes roca i l'esquerra es plena de gel, aixo es la gran glacera del Cashan Est. Arribo al seu extrem i ara la glacera cau de sobte, talls verticals de gel blau pur, que son impossibles de baixar, pero trobo el punt feble, la neu fresca que marca un tobogan per sortir del joc, i alla de cara al gel, vaig sortint de la bestia, m'ha tornat a deixar sortir, li agraeixo. Baixo un xic les plaques pelades i arribo prop del riuet, alla bec i menjo un xic, tinc flors de colors que m'envolten, sembla mentida ara estem encara a 5.000 metres, i a l'hivern i aqui hi ha flors. Com si fos un balco la pendent es talla i es veu el final de la quebrada, el llac i les glaceres que pujen. Baixo i baixo, vull acostar-me a una muntanya que hi ha mes al nord, vull deixar-hi el material i dema fer una sortida rapida, fins el seu cim d'uns 5.650 metres, es de la cresta dels Cashan, pero aquesta es mes al nord. Revolto per sota la glacera, el cim que volia pujar, les seves parets mixtes i els seus seracs penjats, jo estic per la pendent d'herba, on blocs i vegetacio em fan el pas impossible. Per fi surto on s'ajunten els dos cims, te una aresta molt fineta i exposada, sota seu una glacera trencada i bruta plena de blocs que hi cauen dia a dia. L'ascens el faria per l'altre aresta, per la nord-est, pero collons..., es mes lluny, hi ha un bon tros extra i un bon desnivell acumulat. Al final, despres de pensar una bona estona sobre un bloc, mentres en miro els nuvols que juguen al cel, corrents amb el vent i endunt-se un xic de neu dels cims...... hem decideixo a guardar el material, sota molt a la vora una aresta de derrubis, que porta a la glacera, dema ja veure que dimonis fare.




Ja es migdia quan comenco a baixar, es una vall dreta, que hem porta directe a la Quebrada, primer rocs, despres matolls i herbeta i al final els quenuals, que els vorejo per una banda i l'altre. Arribo en un planell i em sorprenc, veig un grup de cabres, almenys son deu i elles no m'han vist, el vent va al meu favor, son lluny, pero amb el zoom ampliat aconsegueixo retratar-les prou be. Baixo sense fer soroll, pero una ja aixeca les orelles i fa un lleu soroll, les altres es posen alerta, es giren, aixequen la cua blanca i marxen a pas lleuger pels matolls. Jo feliç marxo en direccio al meu campament, content pel dia, avui he voltat bastant, he ascendit la "Cresta de l'Enfonsat", i el descens m'ha obert la visio d'unes noves valls. Pel cami de la quebrada baixo pensant amb el dinar, al fons parets de roca es barregen amb els arbres, als seus peus, hia grans extensions de pampa, que les vaques dibuixen, amb petits punts negres. Es ple d'uns ocells petits, semblen lluents, acolorits de colors verds i grocs mentres fa uns crits ben extranys. Arribo al camp, la tenda blava es veu entre els quenuals, salto el forat que fa el riu, doncs aqui esta encanonat i passa uns cinc metres sota el forat que fa desde dalt. En un moment ja estic a la cuina, el soroll de l'oli fregint-se amb talls de salsitxa i la seva olor volta pel planell, suco pa i aviat, sobre un bloc, m'ho menjo com si fos un salvatje, el cel s'ha tornat grisos i al fons els nuvols amenacen aigua o neu. Menjo un platan i em preparo per la caminadeta vespertina, vull arribar al llac que es a uns quants quilometres d'aqui, pero sense gairebe desnivell. Surto sense res, nomes beure i el tabac per fer un cigarret a la vora. El cami es entretingut, va pujant per la vessant esquerre, travessa torrenteres, una cabana de pastors i la vista de l'altre vessant es gran, hem deleito observant les crestes descompostes dels seus cims. Pujo i pujo, em cau alguna volva de neu gelada, pero no li faig cas. El cel cada cop m'amenaça una mica mes, gris, gris fort, mantells de boira que semblen precipitacio inminent, pero sobre meu no cau res. Fins que ja a prop del llac comença el merder, just a temps diviso un bloc, que fa una cova i alla m'hi fico, de mentres una tamborinada de neu gelada cau al meu voltant, m'ho miro tranquilament mentres alguna de les volves cau on soc jo, totes van rebotant i fan la sensacio de serenor, inclus em fumo un cigarret, doncs la situacio s'ho val. Als deu minuts para de nevar, el cel s'obre un xic, no molt, pero la seguretat es maxima, surto del meu cau i continuo, tot i aixi em mullo bastant, doncs els matolls que frego amb les cames em deixen anar tot el que han pogut enmagetzemar. El dia es fosc, son les cinc i el dia s'acaba, pujant riu enrere, arribo al gran llac de color verd fosc, collons que n'es de gran!!!. Cauen cascades d'aigua de les glaceres superiors que ja altives han perdut molt en els ultims anys, el soroll d'aquestes corre avall, es magic, el cim del Rurec esta mig tapat, al fons de la vall, la seva aresta sud, marxa i marxa, mentres forma cims i puntes i arriba fins el dificilUruashraju. Vorejo un xic el llac, el vent el mou, el vent juga i vol dir-me alguna cosa, al final desxifro el missatge..., "o marxes,o set fara fosc". I aixi o faig, content i feliç de la troballa, marxo cap avall, els colors son foscos, els matolls molls i freds i la baixada es fa llarga, pero arribant al camp em sorprenen tres cabres que pasturen tranquiles vora la tenda. Arribo i com no..., ara a sopar, preparo un xic la cuina, trobo branques seques de quenual i abans de cuinar res em disposo a fer foc i collons....!!!, com s'encenen?, aviat una flama groga i vermella m'acompana, aprofito i pelo la ceba, obro la tonyina, tallo les salsitxes. La pasta ja es fa, faig el sofregit i m'ho menjo tot ja a les fosques, nomes la petita flama del foc m'ilumina i dona un calor especial. Quedo relaxat, cansat i pendent nomes de la flama, el voltant esta fosc i fred i fa que encara s'estigui millor, al final despres de pensar-mho molt, dema no fare el cim projectat, intentare voltar la muntanya i veure que s'amaga en les altres vesants fins arribar al llac. La son m'invadeix, el soroll fort del riu baixant amb força em transporta i caic en un son placid








. Divendres 10 d'agost, collons..., quina mandra, es va fent clar i jo no em moc, a fora els ocells ja fa estona que volten i son els que em fan sortir. Faig un bon esmorzar i marxo sense res a l'esquena, doncs tot esta on ho vaig deixar ahir. Surto sota un cel mig ennuvolat, pero el sol amb força surt per l'est i fa estralls alla on pica. Pujo i pujo la vall, arribo a la que puja fins on tinc el material, alli em sorprenen tres cabres, no s'esveren de cop i van pujant, jo rere seu, intento grabar-les, pero es molt dificil, elles no paren i jo si...que em canso. Elles s'amaguen entre les mates i a mi em delata la respiracio ofegada. Pujem bastant, be..., elles mes que jo i al final canvien de vesant, jo pujo fins el bloc del material i com sempre tot esta en el seu lloc.
Sobre meu la cresta del Cashan, pujo fins a l'aresta de runa i blocs, per sota cau una paret de terra i rocs que dona en una vall plena de derrubis. La glacera tambe cau, es bruta de blocs i mes avall la tapa fins i tot. Faig unes fotos i tiro enrere de l'aresta, baixo i travesso aquesta, mentres em poso sobre la que puja per l'altre costat, per on hagues pujat el cim. Aqui la vista de la quebrada es molt bonica i paro sovint a gaudir del paisatje que m'envolta. Paro i menjo, el vent es fort, pero el guanya ficant-me rere l'altre costat d'aresta. Trobo una traça de cabra que va vorejant l'aresta i despres marxa cap una pendent d'herba. La vorejo i surto en unes parets verticals, busco la manera de baixar-les, pero collons...!!, es posen prou dures, fins que trobo el tall, el desescalo amb precaucio i surto ja sota les roques. Estic a l'oest del llac, ara el veig perfecte, tambe veig l'Uruashraju i un xic el Rurec. A l'esquerre i puja el cim que volia ascendir, te una altre glacera per aquesta vesant i es veu mes factible, esta clar que per aqui era la ruta. Menjo sobre una gran placa i baixo una pendent bastant dreta, surto a baix, on el riu de la glacera porta la seva aigua amb alegria. Travesso la vall i vaig direccio a una aresta de runa que te el llac a la seva esquerra, doncs les vistes dels cims i el llac de ben segur que son bestials. Entre matolls i ocells, el Rusky salta i salta, fins arribar on volia.




D'alla gaudeixo de lo proper del llac, de les cascades i sobretot de les grans glaceres penjats, algunes de impossibles, doncs la verticalitat es tanta que cauen a totes hores tots els dies. El cel es ben grisos i aixo em fot un xic la vista dels cims, doncs es barregen els blancs, pero hi ha finestres de cel blau que li donen mes autenticitat a aquest salvatje entorn. M'acosto el maxim al Rurec, el saludo i li dic que tornare, que m'esperi, i em giro per fer la baixada, que al principi em porta bastants problemes, doncs la vegetacio es excesiva i densa, colant-se per tot arreu. Per fi arribo al sender de la vall i faig els quatre quilometres que hem resten, tot melancolic, em vaig girant a cada moment, em quedaria aqui, a prop dels cims, de les glaceres, del llac, de la vida......... Els ocells es despedeixen de mi, ja saben que dema marxo i em sobrevolen jugant i amagant-se dels seus companys.
El dia esta mig tapat, pero no fa mala cara, arribo al camp dels quenuals, alli menjo, menjo com boig, doncs la gana es un desitg molt fort e irrefrenable, i si hi ha menjar, que vull mes...?. Moc la tenda, la poso sota un arbre i aixi dema al mati no es glaçara tant, busco llenya pels voltants, faig unes grabacions del riu i de la vall, doncs els colors del capvespre son rosats com els garrins d'en Torrents. Sobre un bloc de roca, assentat, fumant i mirant al fons, pero estant llunya, molt mes llunyà, els pensaments corren, i corren, els dies han passat, he viscut moltes emocions de nou i ara les vaig recordant, son el que em mouent a fer aquestes coses. Faig un gran foc, encara no es fosc i ja el fum dona senyals als del fons de la vall, preparo el sopar vora el foc, empapat de records i amb la vista per dema, per la baixada, espero que el John vingui, sino el "pelo". Preparo el sopar i me'l menjo acompanyat de la calidessa del foc, cada nit crec que hi ha animals que em miren desde la foscor i sempre em fan girar de cop, pero suposo que son imaginacions, no se.., pero sento com la energia d'alguna cosa al meu voltant que m'observa. La nit fosca ja es a la vall, hi ha nuvols, inclus cauen unes gotes, collons....!!, a veure si ploura dema, amb aquest pensament vaig al sac, escolto el rei Calamaro i torno en els meus somnis (un d'ells va ser un terratremol a la vall, premonitori, no?).




Dissabte, 11 d'agost, em llevo a les set, el dia esta blau, pero fora fot un vent de mil dimonis. Faig l'esmorçar mentre ja trec tota la roba i el material per fer la motxilla. Al fons hi ha nuvols rodons, com el famos bolet de l'Aconcagua, tenen unes formes i es mouen d'una manera tant bonica, que es dificil d'imaginar tota la duresa i perillositat que amaguen dins seu. Sobre meu, els nuvols corren com un Boeing, tambe tenen formes estirades i no es paren a saludar-me, fa fresca i em moc rapid fent la motxilla. Tardo un xic, ja son les vuit i vint quant deixo el meu camp mes alt, em giro trist i em despedeixo del lloc que he descobert, on he apres i viscut molt aqui i si puc..., tornare!!. Baixo pel cami, tinc el vent a favor i el pes es nota menys, travesso els torrents i arribo a la tanca, salto la paret, collons....!!!, el John ja tindria d'estar aqui i no hi es, al fons de la pampa nomes vaques, cap cavall ni ningu que s'asembli, em començo a posar nervios, començo a cridar tot sol, inclus les vaques s'aparten espantades al meu pas. Porto la motxilla, pesa bastant i queden molts quilometres fins a Olleros, com m'hagi fotut aquest...!!, haviem quedat a les vuit o les nou i son les nou i quart. Per fi, en un canvi de pendent veig un cavall i sobre seu porta algú, per fi!!, em relaxo de cop, la mala llet es passa i els somriure torna, saludo el Jonh, ell a mi i em diu "seria una falta de respeto a ti si no vengo", em tranquilitza i aixi començem la llarga baixada. Ens creuem amb els pastors, el vent fort ens empeny fora de la vall, les vaques ens miren amb poca preocupació i el cavall, el John i jo anem desfen el teixit que he creat aquests dies. Passem de la vegetacio, a les zones de fanals secs, on hi ha ramats d'ovelles, alguns gossos es despedeixen de nosaltres amb grans lladrucs i aviat ja estem donant la volta i sortin de la Quebrada. Fem les grans pampes,arribem a casa d'en John, ell deixa el cavall i despres nosaltres agafem el pes, curios oi....?, pero be, aqui funciona aixo aixi. Passem Cangrei Grande, on homes i jovent estan a la plaça, es ple de cavalls, de burros i de blat, avui fan la batuda del blat, amb les besties, s'hi veu ambient de festa, encara que sigui feinat. Homes i dones estan separats, pero tots miren al gringo barbut que soc jo i atravessa parlant amb el John pel carrer principal del poblet.Baixem de Cangrei Grande i veiem la vall que va fins Olleros, el cami es dret, la baixada forta, pero poc a poc i anem arribant ,passem un carrer d'un altre poble, les dones renten o simplement estan a l'hort fent feina, els nens juguen al carrer amb unes gallines bastant pelades i despreocupades. Arribem a Olleros, jo busco l'Hilario, doncs el servei que em va dir i que em va fer pagar a preu d'or, no es el que he rebut, pero el puta s'ha amagat, ja sabia que el buscaria i li cantaria la canya, no el trobem enlloc, a en Jhon tambe li deu calers, un bon element aquest Hilario Rimac. Ens despedim a la plaça i el John torna amunt a ritme pausat, al ritme d' aqui, a la seva terra, a la seva vida, al seu mon. Jo agafo una combi i baixo volant a Huaraz, on hi arribo a les dues a casa de l'Aritza, on la Gisela em fa un gran peto al veurem i mes tard una dutxa em transporta de nou a la civilitzacio, Fins aviat Quebrada Rurec!!





Salut i força!

Huascaran Sud, tropic d' alçada.

Dimecres 1 d'agost, surto de l'hostal, carregat i esmorzat mentres m'apropo a la carretera i com no..., un dels milers de taxis es para i em porta a la estacio de combis,direccio a Mancos, Musho i Huascaran. El trajecte es ben entretingut, adelantaments delicats, parades en sec, carrega de gent com si fossin animals....., tot aixo baixant el regirat callejon del Huaylas, anem passant diferents pobles i sempre amb el rio Santa serpentejant al nostre costat. Alguns dels que hi ha a la combi al veurem les botes i altres estris que hem possen en evidencia, em demanen on vaig. La seva cara se sorpren quan els dic que al cim mes alt del Peru, "ves con cuidado, alli hay muchos muertos y no vayas solo", m'agrada la preocupacio de la gent envers a mi, pero ho tinc clar, o sol o acompanyat vull intentar de pujar el Huascaran. Arribem a Mancos, em carrega un taxista i quasi sense temps de sortir de la combi, quan s'omple el taxi, sortim pitant per l'empolsinat cami amunt direccio Musho, l'ultim poble abans del Huascaran. Arribo a aquesta aldea i deseguida em fico a la casa del Abraham Cordero, un vilatá que te burros per pujar el equip, aixo si, nomes fins a camp base a 4.200 metres.

Ja coneixia aquest lloc de feia dos anys enrrera i els records del Pep i la Laura corrien pel carrer com la pols que el vent aixecava. La seva dona surt i en pocs minuts ja tinc burro, arriero i tot preparat per comencar a pujar, es un xic tard, no vull perdre molt temps i tinc l'ideia de voler pujar mes amunt, fins a 4.700 metres com a minim i ara aqui estem a 3.000. Amb un somriure de complicitat la dona em desitja sort i rapidament es perd dins la botiga. Jo començo a tirar i l'Edgar, l'arriero ja es mes amunt, ell va tirant mes rapid, pero aviat entre els horts de les afores de la ciutat, vorejant el cementiri me'l trobo, va enrrere un ramat de bous que barren el pas, es divertit veure com es aqui el transit pesat. El cami es dur, sol i eucaliptos un terreny trist, sense herba, nomes pols i rocs. Em parla de musica, em demana coses sobre cantants i altres relacionades amb la musica i aixi metre a metre anem guanyant alçada. Son quasi les dues, fem el fil que ja ens porta a l'ultima pujada i entre quenuals arribem al camp base. Es ple de tendes "circ", una noia mexicana em saluda i alguns arrieros miren curiosos, l' arribada meva en solitari. Menjem un xic amb l'Edgar i ell es perd cami avall, doncs ha vist uns possibles clients argentins i s'afanya a atrapar-los.

Jo, amb la gran motxilla ara a l'esquena, em giro, miro les lloses del tram rocallos i perdedor que em toca a partir d'ara, fa caloreta, em poso les botes, doncs pesen menys als peus que a l'esquena i comenco a grimpar pels rocs. Em trobo fort i passa estona abans no decideixo parar i descansar, les fites que hi ha, son escasses i a vegades em sento perdut. Fa vent, inclus hi ha bastants nuvols que no tenen bona pinta, pero jo ajupo l'esquena i grimpo, repto i m'arrossego per tota aquesta pendent de plaques llises i acolorides. Surto mes a la dreta, el refugi ja em saluda i els ultims metres els faig sota una lleugera nevadeta, el Huascaran ara amagat sota els nuvols no tardara en saludar-me. Saludo als del refugi i em desplaço uns 30 metres vora un torrent, aqui planto la tenda i em faig un dinar-berenar, el dia es va acabant, els colors clars es tornen mes tristos, pero el sol lluita per cada raig que llança al cel. Vaig al refugi, hi ha dos alemanys i el Mansueto que es l'encarregat del refugi, aquest fa que ens ajuntem i començem a parlar, els teutons parlen molt be el castella i aviat em sorprenc de la proposta "si quieres puedes unirte a nuestra cuerda", els ho agraeixo feliç i cantant surto fora a fer el sopar, es ben fosc i aviat el fred començara a fer por. Despres de emplenar la panxa, torno al refugi, em faig una xocolata calenta mentres conversem amb el Karl i el Ralph i despres tambe escolto atent les paraules que em dirigeix el Mansueto, realment un home molt savi. Surto a dormir, fa fred i quan soc al sac ja mig adormit, començo a sentir sorolls a prop de la tenda, trec el cap, collons!! es una vaca i volta per on he sopat, buscant les sobres, si que esta fotut l'assumpte del menjar aqui. L'esbero, pero durant la nit, una rere l'altre passen totes i em posen a mil.

Dijous 2 d'agost, dia clar, el cel blau esclata en les glaceres i les fa mes boniques, pero a les arestes i a la garganta, els nuvols de neu pols s'aixequen, el vent deu ser bastant violent a l'aresta del cim s'elevan fins molt amunt, inclus semblen nuvols que freguen el cim. Esmorzo i vaig a saludar als del refugi. Espero que el sol desglaçi la tenda i començo a desmuntar el meu camp, el torrent del costat ja comenca a fer soroll i el glaç que el mantenia en silenci, comenca a correr muntanya avall. Miro la motxilla, avui pesa menys, em dic, jejejeje i vaig a avisar els companys, ells mes mandrosos tardaran un xic mes, ens trobarem al camp1 a 5.400 metres, els guardare la millor parcela de la glacera, estan a millor preu que el metre quadrat al sector cinc!!!!!!! Pujo per les plaques de la morrena, els torrents cauen amb la pendent, n'hi ha bastants, son del desglaç de la glacera. Les fites ajuden a orientar-se, pero hi ha mes d'un cami i clar..., a vegades destrempa tant de laberint. Grimpar per aqui es perillos i amb pes encara mes, pero poc a poc m'acosto al gel, el dia es va arreglant i sembla que el vent a parat un xic, pero hi ha nuvols que creuen rapidament d'est a oest, com cada dia al migdia comenca el transit al cel. Saludo uns llatins que baixen del cim, em desitjen sort i per fi arribo a la glacera, les figures dels alemanys ja pujen, desde aqui els veig a la llunyania. Em calço els grampons i faig entrada a la gran mole del Huascaran, la seva gegant glacera, una bestia ben viva que s'ha emportat molta gent per davant seu.

La pendent es suau, pero no s'acaba mai, el sol aqui fa mes estralls i la suor em cau pel front, descanso i una brisa de vent m'indica que aqui fa fred i calor extrema en intervals petitisims de temps. Continuo per la glacera, una gran traça dibuixa la ruta, que inclus es veia desde Musho. Poc a poc m'acosto a la canaleta, on els seracs i les esquerdes decideixen qui passa i qui no. Els ulls estan divisant una lona groga, aqui es el camp 1, ara son l'una i mitja, es d'hora i els habitants del camp em saluden al veurem arribar, son una parella, un colombia i una argentina. Deixo el pes i converso un xic amb ells, m'adono que al fons de la glacera, en Karl i el Ralph ja estan pujant, van be a un bon ritme. Ara fa caloreta, pero a vegades les rafagues de vent fan posar els pels de punta. Monto la tenda, mentres baixa un noi, n'hi ha dos mes que estan dubtosos per on avançar a prop de les esquerdes a uns 5.700 metres, al final aquest grup decideix baixar i desisteixen en el seu intent.

La meva tenda, amb el gel i la neu no te gaire arrapamenta al terra i en una rafaga quasi s'enva i si se'n va no la tornaria a veure mes, segur!!, jejejejeje!!!
Arriben els companys alemanys i monten el seu camp, entre tots, ens posem a menjar i desfer neu, aqui necesitem liquid, molt liquid. Passa un xic la tarda, els nuvols amenaçen i a vegades es despren d'ells alguna volva de neu,pero no paren de correr i acaben marxant per l'oest. Vaig a donar el volt de rigor, estic nervios, aquest cim ja em va donar una lliço fa dos anys, just aqui,al camp1 i aquest cop el meu respecte es molt gran, tant com les ganes de pujar mes amunt, fins al cim. Passejo, pujo alguns turons, vorejo esquerdes, fins que ja proper a la canaleta, un pont de gel em barra el pas, es veu molt inestable, pero la gent hi passa, em dic..., te els dos extrems ben petits i del mig es ample, fa una inmensa basarda veure el seu fons, fosc i fred. Fins aqui, em dic, em giro i gaudeixo de la vista general de la glacera, les tendes son petits puntets de colors que destaquen sobre el gran mar blanc de la glacera. Algunes grans esquerdes tambe dibuixen formes i algun petit allau es fa sentir a prop del Huascaran Nord. Baixo de nou al camp1, alla tothom fa anar els seus fogonets a ple rendiment per fondre neu, jo no soc menys i em faig un bon plat de pasta. El fred comenca a esgarrapar, l'aire es gelid i aviat tots estem dins els sacs i dins les tendes. La posta de sol ens fa sortir, ens te una estona bocabadats fent fotos, els colors del gel, de les parets i de tot canvia a cada segon, fins a perdre la llum i la calor, despres entrem com guilles, als nostres caus. "Hasta mañana Karl y Ralph, a la una nos levantamos!!"

Divendres, 3 d'agost, estic nervios, pero despres de sopar em ve la dolça son, la foscor es fa present a la glacera i de sobte em desvetllo, grans moviments a la tenda em sobresalten. Es vent, en fortes rafagues. Desde aquella estona no se si dormo mes, no se quina hora era, pero desde aquell moment, els nervis i els fantasmes del 2005 tornaven a rondar dins el meu cap, pensava en el Pep i la Laura, aqui ens varem quedar, a llavors la muntanya ens va donar una bona lliço. Pero no volia creurem-ho, no podia ser que la muntanya no em dones una oportunitat, estava tant aprop de nou, em sentia tant preparat. Les hores passen, i quan em disposo a ser fort i mirar el rellotge, veig que son les tres i quart, merda!!, i els alemanys no s'han despertat tampoc, el vent els haura fet esperar.....quan de sobte escolto... "Raul, vamos a desayunar nosotros", era el crit de sortida, volia dir que tiravem amunt, almenys a intentar-ho. Desde aquell moment vaig volar en totes les meves accions, vestir-me, escalfar aigua, preparar la motxilla, menjar alguna galeta i sobretot mentalitzar-me del que venia a partir d'ara i a sobre amb dues hores de retard. Ja amb els grampons posats surto a fora, els nois ja s'estan preparant tambe, fa vent, pero menys violent del que semblava dins la tenda, nomes he tingut un problema amb el vent quan he hagut de cagar, be... estalviare els detalls.

Començem a pujar pels turons glacials que amaguen alguna esquerda, desencordats en Karl al davant, jo al mig i el Ralph tancant la cordada. El ritme es alt i aviat ja som al pont delicat on ahir havia arribat. Ens encordem i començem a creuar, un a un, el pont ni inmutar-se. Pujem una pendent i de nou un altre pont delicat, el passem mes atents encara, els frontals ja es començen a barregar amb les primeres llums del dia, fot un fred que pela i ara s'han acabat de despertar les meves tristes mans, quin mal!!. Som petits figurants per un mon inmens de gel, torres, triangles...les formes que la natura dona al gel son espectaculars i bocabadats passem les diferentes zones. Fem dos ressalts mes de gel i passem ara sota el gran serac. Parem un moment, ja es de dia, els tres estem be o aixo sembla al menys, bebem un xic de te i ens adonem de la grandiositat de la muntanya. Creuem la canaleta, on s'hi veuen caure projectils de gel. A sobre nostre el mitic pany glaçat de "El Escudo", amb un gel explosiu en la foscor. Ara anem mes lents, el Ralph ho passa malament i parem molt, abans no arribem al teoric camp 2, alla la cordada fa un altre tomb, estan esgotats. Em diuen que marxi sol amunt, que ells em retrassen, jo dubto un xic, pero penso..., si volies venir sol, ara tens el moment de creuret-ho.

I despres de beure un xic de granitzat, surto disparat coll amunt, sense mirar enrere, amb tota la ment i el cos pensant en el que ve d' ara endavant. El coll es ample i la via segueix per l'altre banda, es una volta on haig de creuar unes grans esquerdes, una d' elles molt bestia, al davant unes figures es dibuixen, es una cordada de dos que puja.

Van molt lents i pel dret els adelanto, ens saludem i torno a concentrar-me en la via. Esta marcat, pero en alguns llocs la ventisca ha tapat les traçes, a mes ara m'enfonso i perdo molta energia. Aqui hi ha fortes rafagues i haig de parar en algun moment i esperar que pari. Trobo un altre esquerda, ara el cami puja dret amunt, es un gran resalt, hi ha un pont quasi vertical, aixeco la vista i veig una estaca a una vintena de metres, travesso el pont i amb els dos piolets m'enganxo com una paparra a la pared, pujo be, em canso molt, pero sento la seguretat dels ferros com penetran el gel, m'acosto fins l'estaca esbufegant com un boig. M'asseguro, descanso un xic i continuo pujant. Em creu-ho amb dos guies i un client, aquest em saludem i em diuen,"tres horas!!!!", collons..., aixo vol dir que es ben llarg i quasi ni em giro per despedir-me, atravesso una pendent delicada i surto en un gran pendent, a dalt els seracs i la neu inunda la traça, tardo estona en travessar la pendent, paro i paro, doncs intento anar rapid, hi ha grans blocs de gel que anuncien alguna pluja traidora de tant en tant. Arribo a un gran serac, el vorejo i surto en una canal, flanquejat per una esquerda gegant que s'alça fins vint metres. Estic esgotat,descanso i miro la pendent, segueix sent molt dreta, pero m'hi acosto com un alucinat.

El vent ha parat un xic, ara no es veuen nuvols per sobre, nomes a l'est, tots els cims estan amagats sota grans exercits de nuvols que queden paralitzats al passar sobre els seus cims. Pujo pel resalt, es prou dret i m'ajudo dels dos piolets, ja estic a 6.400 metres i cada cop de piolet son uns quants esbufecs, pero gaudeixo un munt la sensacio d' esgarrapar pam a pam a la muntanya, a dalt s'hi veu una planicie i no se que m'esperara mes amunt. Surto per dalt i em trobo una gran i llarga pendent, nomes atravessada per un esquerda, a la dreta seracs que semblen a punt de desmoronar-se, pero que mai cauen. El cim potser esta alla dalt, al fil de l'horitzo, on la pendent sembla acabar-se, pero despres d'arrossegar-me com un gos per alla dalt, em trobo una altre pendent, igual de llarga, igual de penosa. Estic debil, tinc els peus glaçats i els sento molt compactes, pero aqui dalt no em treure res. M'assento, caic a terra com un soldat abatut, pero m'aixeco de nou, continuo i ara emergeix alguna gran força que surt dins meu i que em tira pendent amunt, hem sorprenc a mi mateix ja que el cansament fisic i psicologic m'ha atacat molt fort.Estic sol aqui dalt, nomes els cims mes alts i els nuvols hem poden veure, jo quasi no puc veurel's a ells. Per perdre menys temps m'arrepenjo als dos piolets, tot i que la pendent no es ara molt dura tot i aixis alguna vegada quedo exaust, enfonsat a la neu. En un atac de lluita, deixo la motxilla a la neu, m'enduc la senyera i continuo, les rafagues van tapant la motxilla de neu, pero no m'inporta, nomes miro amunt on s'acaba l'enesima pendent. Merda!!, continua de nou i torno a enfortir cos i ment, mentres fixo el meu punt alla dalt, on el gel deixa pas al cel. Pujo, babejo, tinc mocs glaçats a la cara, hem sento el bigoti punxir als llavis, estic donant tot i mes de mi, perque se que la muntanya em donara avui la meva oportunitat, haig de ser dur, lluitar!!, cap pensament mes colpeja el meu cap. I per fi, despres de moltes caigudes a la neu, arribo al fil, aqui marxa una planicie, ja tranquila i els meus debils ulls divisen que la muntanya cau al sud, s'ha acabat, SOC AL CIM!!!

Em tiro al terra, respirant fort, pero content, exaltat m'aixeco i intento veure relament on soc, ostia nen!!, ets al Huascaran Sud, al cim, a dalt de tot del Peru, a la major muntanya tropical del mon i sembla que tot sol, pero no..., estic amb tots vosaltres, amb la gent que estimo, amb el Pep i la Laura, amb el Guille........... A poc a poc vaig posant en ordre el meu mutilat cervell i camino pel cim, un gran pla, veig tant lluny i clar desde aqui, nomes els nuvols gelosos es posen al mig dels cims, llacs, muntanyes, nevados...., territori, molt territori on regna el Huascaran i ara complagut me'l deixa uns minuts pel meu gaudiment.

Fa vent, aqui molt mes, tinc freds els dits, pero faig les fotos que puc, l'energia sembla que torna, pero he donat molt fins aqui i ara la baixada sera dura. Uns deu minuts dura la meva estada al cim, el sol cau molt fort i el vent al cim m'expulsa com un parrac.Ultima mirada enrrera, m'emociona estar tant amunt, el que costa la bojeria de la llibertat, el sentir-se viu i volar amb els somnis, el creure en coses tan simples i boniques. Surto avall pitant, deixo que els peus s'enfonsin en la neu tova aixi cansa menys, estic un xic esgotat, pero aqui em deixo anar, doncs no hi ha perill. Amb el Huascaran Nord just al davant, tambe una gran muntanya, nomes adelantada per la seva germana gran. Trobo la motxilla, m'assento al seu costat, l'espolso, bec un xic i avall que fa baixada.En poca estona arribo a l'esquerda i el gran ressalt, el comenco a desgrimpar amb molta cura i uns llampants cascos em sorprenen paret avall. Son la parella que ha sortit de camp1, l'argentina i el colombià, ja fa estona que volten, ells han sortit a la una molt abans que jo. Els saludo, amb la meva veu trencada i cansada i els dic el que encara els queda, ells marxen amunt a pas lent i segur. Sota seu el Karl, collons, no us esperava!!!! Van lents tambe, el Ralph molt mes i al final, despres de conversar entre ells, decideixen baixar, son quasi la una del migdia i els queda bastant pel cim.

La baixada es lenta, no tant pel cansament, sino pels paisatges i les fotos que tirem. Arribem al camp2, dos catalans sabien de mi, em saluden i em feliciten. Continuem avall, lents, cansats, pero cautelosos i encordats. Comencem a baixar la canaleta, els nuvols ja creuen per tot el cel, el sol ja perd força i el fred torna a esgarrapar, el gel es inmens i em fa sentir diminut, pero dins meu guardo el millor record de la muntanya, el seu cim. Rapelem uns resalts de gel i ja estem creuant l'ultim pont, la tranquilitat torna i em relaxo mentres baixo les ultimes pendents. Arribem al camp1 i decidim baixar fins al refugi, alla dormirem milor i a mes soparem com reis, avui em mereixo que m'ho facin, jejejeje!! I baixem la glacera i la morrena, i per fi a les sis de la tarda arribem, esgotats, cremats, desfigurats, carregats de inolvidables records, fins al empedrat del seu terra. Tres cerveses, un bon sopar i em diuen que dormi dins, que no em cobraran, que macos, no els ho discuteixo, ja no hem queden forçes jejeje, i caic rendit sobre una llitera, amb doble matalas.... Ha estat un somni? he pujat al cim? sembla que el temps es pari i jo m'interno en els meus pensaments, la finestra del refugi fa la resta!!!

Salut i força i gracies a tots per estar al meu costat!!!