Copiapo – Xile, 17 d' abril del 2007

Els Ojos del Salado en van mirar de tu a tu

Hola gent de terres llunyanes, ja soc a Copiapo. Tot va comencar el dia 11 d'abril, varem carregar la camioneta i amb l' Agustin varem començar a fer la ruta cap al Paso San Francisco, fronterer amb Argentina, uns 260 km de carretera, be,millor dit de cami de carro. Amb nosaltres ens acompanyava un amic seu, per que ell no hagues de tornar sol, pel mig d'aquell desert de sorra, roques i pols. El cami va ser entretingut, teniem que sortir de Copiapo a 1000 metres d'alçada i arribar al refugi Atacama a 5200 metres, per mi tota una experiencia, perque no sabia si el meu cos aceptaria aquest canvi tant sobtat.

A la companyia d'expedicions per precaucio em van donar a part del telefon satelital, una bombona d'oxigen, si, si, com als himalaies, jejeje... El cami es sumament pintoresc, tot de colors rosats, marrons,t aronjats, gairebe sense vegetacio, jo per dins m'anava cagant a poc a poc. Pero l'Agustin, un payo foll em feia sentir be, i reiem per que el seu company començava a apunar-se (mal d'alçada), a mida que pujavem de metres. Varem atravessar una vall verda, com un oasis al mig del no res, i despres un parell de mines d'or, es massa el que l'home es capaç de fer per el collons de mineral, on no hi viu cap esser viu, els humans hi montem tot d'infrastructures.

Despres vam atravessar el salar mes austral del mon, el de Maricunga, i lesmuntanyes de sis mil metres ja es feien sentir a la nostre vora, el nevado Tres Cruces, el Mulas Muertas, en aquella zona n'hi ha catorze. I per fi a la laguna Verde, on vaig descobrir el volca mes alt del mon, l' Ojos del Salado. Abans toca fer els tràmits amb els Carabineros de Chile, paperassa i sol·licituds. Els últims 22 kilòmetres, eren pel mig del desert. Un cami ple de sorpreses, bunkers de sorra es barrejaven amb pendents de roques volcàniques,i jo darrere ben nerviós, la muntanya ja m'esperava,i la primera vista va ser amistosa. Al arribar al Camp Atacama, a 5200 metres, la gran sorpresa, una camioneta estava allà estacionada, i vora seu, dos nois, la solitud ja no seria tanta....L'Agustin em va deixar les motxilles, el menjar, les garrafes d'aigua, mentres ell es va perdre desert enllà, amb els vòmits silenciosos del seu company. La primera sensacio va ser bona, i em vaig anar a presentar amb els meus veins, una parella de Canadencs de 23 anys, ells feia nou dies que voltaven per aqui, aclimatant i provant l'ascencio del volca, i quan em van veure baixar a mi de sobte a 5200 metres, es van espantar i tot, crazy,crazy..!!, hem deien. Ells l'endema ja tiran amunt, a Tejos, refugi i camp 2, a 5850 metres, preparant-se per l'atac al cim, jo, tot just arribava i no sabia si el cos em respondria be o no. Només arribar, el vent fred i sec del desert em va glaçar les idees ,i aviat em vaig ficar dins la tenda a menjar i situar-me en aquell desert tant gran de sorra i muntanyes.
La nit va arribar, el mal de cap també, les fulles de coca es passejàvem per les meves galtes, i no va ser tant dur. Les constants dels quatre dies abans de fer l'atac al cim van ser molt semblants, tenia molt fred, em sentia molt sol, perque els canadencs ja havien marxat al camp 2, les nits eren durissimes per que el cap em bategava, em bullia, hi sentia com si m'hages d'explotar, pero vaig ser pacient, vaig lluitar per cada minut que passava i vaig llegir l'ascencio perfecte. El quart dia pujava a Tejos, ja havent fet un porteig, per sort aquella nit va ser molt ventosa i els canadencs van decidir no tirar amunt, i es va escaure que el cinquè dia, seria el nostre, ja s'estava larvant l'expedició Catalano-Canadenca. Aquella tarda del 14 d'abril va ser màgica, dins de la caixa metalica, converses en angles, rialles, crits i jocs de cartes anaven semblant la llavor que l'endemà naixeria. A 6000 metres tot es veia bonic, jo aprenia un joc de cartes en angles, a fora el vent volia afluixar, l'esperit del Ojos ens donava una oportunitat i la teníem que aprofitar. La llum del sol a les muntanyes desèrtiques dels voltants ens feien somiar, menjavem i bebiem sense parar, simptome de bona salut i millor hidratació. I aquella nit va ser dolenta, igual que les altres, a les quatre hores de dormir, rere el cap, tot em bullia, i no podia fer gaire be res, nomes no posar-me nerviós, i respirar amb molta cautela, les ultimes tres hores abans de despertar-nos, les vaig contar minut a minut, i aixo em va fer passar el mal de cap, a les quatre, sorolls de roba, de motxilles i de fogonets, presagiaven l'ascencio al Ojos del Salado, tot estava a les nostres mans. I jo, em sentia fort, concentrat i sobretot acompanyat, les cartes estaven jugades.