Som a dissabte, 30 o 31 de març, ja ni ho se, son les set del mati, al refugi son nomes quatre, a fora el dia per fi s'ha llevat ben net, ha nevat tota la nit, pero avui la plana i les muntanyes estan esperant l'arribada de la calor. Esmorzo abans, pero foto una gran cagada, ahir vaig menjar calamarsets, a 2800 mtrs, ni hi m'ho creia, jejeje. Avui tinc pensat pujar el San Bernardo, un cim de 4350 mtrs, aprop de Piedra Grande, al nord de la traça que he fet aquets dies, un cim rocallos, de blocs pero que ara esta colgat per la neu, neu pols que em donara sorpreses. Surto a les vuit, grampons, piolet, menjar i gore-tex es el meu equipatge, lleuger pero segur. Pujo per la pendent a las Veguitas, cami ja força conegut. Adalt atravesso en direccio nord oest cap a una morrera, i cap a un torrent que em porta a una gran pendent nevada, alla hi veig una petita traça, es la d'un guia, pero esta gairebe difuminada.
Baixo cap al torrent, i busco el principi de la traça, la neu es pols i m'enfonso ja en els primers metres, avui pero sense pes, i amb el dia que s'ha llevat, m'ho plantejo diferent. Miro els metres seguents, paro, bec aigua, gaudeixo dels cims nevats que m'envolten, el Rincon i el Vallecitos estan esplendits, son monuments gegants, obres d'art fetes amb el pinzell de la natura. Pero continuo, la neu em carrega les cames, en zig zag i pujo fins a un llom, aqui el vent ha bufat pero no s'ha endut la neu, nomes l'ha deixat en formes ondulades, i els blocs sobresurten com bonys a la pell. Remunto el llom, hi ha llocs on ni m'enfonso, i gaudeixo d'un ascens mes placid, pero de sobte em trobo sota una canal, una canal que puja cap a una pendent ja mes vertical, la neu la fa bastant mes dreta. I aqui comenca el meu calvari, primer fins els genolls, i despres ja fins a la cintura, no puc ni caminar, nomes vaig fent forat, patino, em colgo de neu, bufo, m'enprenyo, i no trobo la manera de sortir d'aqui. Patalegant, arribo on hi ha un resalt de pedra, i obert de cames el sobrepasso i surto ja uns metres mes amunt, pero em trobo amb un paisatge ple de trampes. 
Els blocs sobresurten un xic, pero al seu voltant metres i metres de neu omplen els forats. En zigzag vaig pujant, pero es com un joc, haig d'anar triant el cami, i quan m'enfonso molt m'enprenyo amb mi mateix, quins collons Raulet!!. Enrere meu pero, els cims que van quedant per sota, i els que s'acosten mes em regalen unes forçes precioses, estan tant bonics, que quan paro quedo bocabadat al veure'ls. Sota meu es van unint nuvols de boira, pero no son perillosos, per molt que pugi la boira, amb la traça que estic fent no es perd ni un cec. Molt poc a poc, li guanyo metres a la muntanya, el joc va seguint, sempre buscant els blocs enterrats, pero quan en surto, patam..!! al mig del "kilombo",colgat fins als collons. Es un estil d'ascens que mai havia patit, pero em faig fort i segueixo pujant. Em trobo una petita cresta, que semblava el cim, pero no. La ruta segueix en direccio oest, pero jo, jo ja molt cansat de neu, m'enfilo a la roca mig descomposta i gaudeixo d'una grimpada mes agraïda. La cresta es va fent mes aèria a mida que pujo, i la seva cara nord cau en picat, les canals estan plenes de neu, i em fan estar plenament atent.
Arribo on la cresta agafa una alçada continua, i surto enrere una agulla, el cim altiu queda a prop, ja el veig. Haig de desgrimpar un xic i travessar un pla de neu, l'ultim dels llocs on m'enfonso fort, la creu altiva em dona unes forçes supremes, no hi ha res millor que un caramel a prop per començar a córrer. L'últim tram es un corredoret de roca i neu, una grimpada atletica i la neu que va caient avall, ja soc al cim, la creu es aprop, i m'hi llenço com un lleó, a la seva presa. Les vistes em delecten, i mentre encara bufo, ja estic jugant amb els ulls, per fi veig el Plata, de 6200, el que havia estat l'objectiu, mes llunyá al sud, a prop el Vallecitos i el Rincon em sorprenen amb les seves cares est, plenes de neu i amb canals pintades per pinzells celestials. Soc al cim per fi, la cara nord cau carregada de neu, la sud també, i jo sol al cim em regalo un gran somriure. Tiro algunes fotos i menjo, descanso a prop de la creu, doncs el voltant es ple de neu, i els forats em desequilibren. La boira com un tel fi, va travessant per un coll que marxa a l'oest, ve i s'em va, i juga al joc de la vida, em fa somiar, qui pogues volar i ser transparent com ella. Rere meu, queda la traça feta, una gran feina, una obra d'art tambe, i la gaudeixo com artista que soc. Al sud gairebe davant meu ben llunyá queda el Franky, un cim de 5050 mtrs, dema si puc el intentare ascendir, i si no provare de pujar tant com pugui, l'analitzo te uns quants avantcims que poden fer agafar il·lusions, i despres et foten. 
Començo la baixada amb molt de compte, les cames poden quedar enfonsades en els forats, i depen com puc turçar-me un turmell o genoll, i aixo seria la fi. desfaig el cami, la traça es la ruta a seguir, el pensament del cim baixa amb mi, i aixi poc a poc, recorro per la neu els metres tant durament lluitats en la pujada, recordo cada lloc, cada pas, cada gota de suor caiguda en l'ascens. I en poca estona ja soc al llom, sota la canal, i mes avall, al torrent, i content ja surto del cim, entro dins la boira i de sobte surto on el sol ja es l'amo, amb el pensament a la creu, el cap ja corre, l'endema al Franky, les cames volen i jo tambe. El diumenge 31, ho no se, surto a les vuit, recorro el mateix cami per cinque cop, i començo l'ascens al Franky, el dia esta blau com mai, i trobo una traça, la segueixo fins a la meitat de l'ascens, despres s'acaba. Jo obro despres cami, per l'aresta rocosa, i per zones nevades, l'alçada en moments em fa maregar, tremolo, quasi caic, el cap em roda, pero ho aguanto mentres bec aigua i em tapo del sol. 
Despres de veure tots els avantcims, arribo a l'ultim, un vent infernal bufa, i aixeca remolins de neu, quin joc mes bonic el de la vida, el vent cruel m'acompanya fins al cim. I jo marejat pero conscient arribo a l'aresta, a la creu, a la part mes interior de mi, al cim. El Franky m'ha deixat jugar amb ell, gaudeixo d'unes vistes genials, pero el vent em fa estar molt atent, doncs el cim es una gran aresta aerea. El Plata, el Vallecitos, El rincon, El St.Bernaro, El Lomas Amarillas...., tots agafen unes perspectives diferents, tots son meus. La baixada es rapida, i aviat soc al refugi. Gracies Cordon del Plata, gracies per fer-me sentir viu, per fer-me sentir insignificant al voltant de tanta natura, de tanta vida salvatge, gracies per haver-me deixat passejar pels teus altius cims. Fins aviat,fins sempre! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada