Els ulls de felicitat al Ojos del Salado
Ja son les quatre i mitja, estic al refugi de Tejos, a 5840 metres, a punt per l'ascens del Ojos, estic neguitos, ja estic ben vestit, el gore-tex, el plumo, el windstoped.......tot posat. Les botes dobles ja fa estona que intenten escalfar els meus peus, al costat el fogonet m'escalfa mig litre de te, amb fulles de coca, que portaré dins el gore en un termo i aixi m'aniré hidratant mes seguit. També es mou al meu costat l'Elizabeth, estan escalfant aigua i bevent una sopa, el Grant esta fent la motxilla i se'l veu content. Em sento be, he passat una mala nit, pero ara estic preparat pel que pugui ser. Porto les manoples, a fora fa molt fred, i just a les cinc i cinc del mati sortim del refugi i encarem el camí d'ascens. A fora la nit esta preciosa, el cel s'ha omplert d'estels per veure'ns sortir, la lluna a quart minvant esta reposant les ultimes hores, pero tampoc es vol perdre l'espectacle. Com aniran aquesta gent(es el que penso per dins), aniran ràpid?, ho pararan molt?,es una incògnita que ja s'anirà desvetllant pas a pas. El ritme comença fort, els tres anem ràpid (rapid a gairebe 6000 metres, no es ben be rapid), primer jo, despres en Grant i la Liz a darrere. No parem en cap moment, i així anem fent metres, en Grant es posa al davant al principi d'un turo, ell coneix millor la zona ,i de nit tot es veu fosc. El frontal enfoca a terra, i la respiració es tant intensa que el cap costa molt d'aixecar, es com una marxa a la lluna.
Em sorprenc de la rapidesa de la parella, jo vaig bastant petat, em costa de coordinar la respiració amb la marxa dels peus, pero no desespero hi segueixo el ritme. La llum de l'albada a l'horitzó ja fa destells, el nou dia comença i a l'Argentina ja el veuen. Ja estem a 6200metres, son les set del mati, el fred es molt intens, no em trec les manoples tot i que no em van molt be per l'ascens amb els bastons. Parem un xic, bebem te calent, les cares dels companys radien felicitat, pero també patiment, el fred i el vent ens animen a no parar gaire.
La llum ja enlluerna els nostres ulls, el sol ja surt als volcans de l'est, i Atacama comença a lluir els seus colors del mati. Em sento be, mastego un xic de coca, em fa estar millor, tiro alguna foto, encara que les mans costa d'escalfar-les, però l'espectacle s'ho val. El cansament es dur, pero seguint la traça que fa ziga-zagues, el pas s'aguanta, com una marxa fúnebre anem guanyant metre a metre, a les vuit del mati ja estic vora la glacera que s'ha de travessar, pero la sorpresa es que esta molt trencada, inpracticable, i haurem de pujar la tartera pel dret, em fa por, el Maxi(jefe de expediciones) em va dir que era molt dura. Ja vaig davant, tot sol, rere meu en Grant va esperant la incansable Liz, com lluita i se la veu tant atenta i concentrada, son una gran parella, i al seu costat em sento segur. Pas pas, respiro fort, començo a recordar el Dani, el Met i el Milla l'Aconcagua i la lluita que varem tenir per aconseguir el nostre gran somni, al pensar en ells entro en calor, em sento be, m'acompanyen, com sempre, a tot arreu on vaig, pero aqui, a 6500 metres, es fan mes presents. Recordo a la familia, alla, lluny, patint, pero sabent que estic aconseguint realitzar un somni, m'emociono, i respiro mes fort. Als amics, a la gent que dia a dia m'esperona, i els ulls em brillen de felicitat. Buff, com cansa, la traça s'ha perdut, i jugo com una ploma intentant ascendir aquesta tartera maleida. Collons, s'hem dispara la respiracio, i es que no puc aconseguir un ritme que em faci coordinar el pas. Lluito com mai, i pateixo, els companys estan quedant enrere, els costa molt tambe ascendir aqui. El dia s'ha llevat, el sol enlluerna, em paro, m'estiro, em poso les ulleres i bec mes te, miro avall, som mot amunt ja, pero quan miro amunt em cau l'anima al terra, aquesta tartera es gegant, i jo aqui soc un gra de sorra, la muntanya juga amb mi, el vent em tomba, el fred em fa esgarrifar, els peus els tinc enrampats, pero no pateixo per ells. per que? perque es tant dur pujar per aqui? la rabia se'm emporta, no puc pujar mes així, m'estic morint. Busco la manera de travessar de costat per anar a buscar la traça de la ruta normal, alla hi ha cami, es lent pero el pas es continu, aqui les pedres em tirem a terra cada moment. I faig la travessa, us juro, que ensopego a cada pas, les pedres patinen sota els meus peus, i el meu cos es com un tros de carn amb el que juguen els elements. Per fi arribo a un collet, el cami es aqui, respiro a fons, respiro i aixeco el cap, ja estic proper al crater, i despres de reposar uns minuts continuu la marxa. Rere meu Atacama ja s'ha llevat, les muntanyes i els volcans miren l'espectacle, la lluita de tres animes per no parar, per viure, per respirar on l'aire cada cop es menys dens. Ja soc al crater, bufo, respiro i miro, el crater esta explotat, es com un coll de camisa, te dos cims, un a la dreta i l'altre a l'esquerra, quin es el mes alt??? 
L'alçada no em deixa pensar molt, tampoc no paro gaire estona, dins el crater hi ha una petita glacera, la atravesso, pas a pas guanyo en forçes, em sento molt a prop, molt a prop del somni, i ric per dins, va nano..., ara si que ets on volies, juga be les cartes, el vent i el fred no deixen de ser els companys i quan vull tirar una foto, beure aigua, els dits es glacen a l'instant, que dur es voltar per aqui dalt, aguanta Raul, aguanta!!. Ja he atravessat la glacera de dins els crater i vaig en direccio a l'aresta, trobo una traça, pero els blocs de pedra que van caient dia a dia de l'aresta l'han tapada, i aqui es on comenco a cagarla. No se per que la vista i el cap em diuen que el cim es a l'esquerra, el sol m'enlluerna, i no se per on es el pas per pujar a l'aresta. Ahir el Grant, em va sorprendre amb la informació de que per arribar al cim cal grimpar (escalar) una paret d'uns quinze a vint metres, de quart grau, i que a 6900 podia ser força dur. Quina sorpresa, jo que creia que era un ascens sense mans. I ara, al mig del merder, no sabia per on pujar ,no veia cap zona facil per l'esquerre, tot eren parets de blocs, verticals, descompostes i sense senyals humanes de cordes. En canvi a la dreta, en una canaleta es veia tot mes factible, tot i aixi jo estava convençut que alla no era. A prop d'una taca de neu, veig la possibilitat de grimpar, em trec les manoples per seguretat, i pujo els primers cinc metres, uauuuuuuuuu!!, els dits, nen que s'han glaçat al moment, em poso les les manoples de nou, i en un repla reposo, la respiració explota. Mai havia sentit el fred tant rapid a les extremitats, em mentalitzo pels passos següents, una ma aqui, el peu alla, i l'altre ma mes amunt. I aixi ho faig, em trec les manoples i volant atravesso uns sis metres mes, ja estic on la pendent perd verticalitat, salvat, les mans calentes i el cim mes a prop. Pujo un xic mes, cansat, marejat per l'esforç darrer, i una gran sorpresa em cau com una llosa. Merda, ara si que veig on es el cim, es el de la dreta, veig un tripode metalic que altiu em saluda a l'altre costat. Nen, no te la juguis així, em dic, per aqui no tens collons de baixar ara, com ho faràs si no pots tirar mes enllà. 
L'aresta es un planell que em descobreix l'Argentina, s'obre la vista al sud, desenes de volcans i cims em saluden, tot nous, tot diferent. El somriure em flueix, penso en el Guillermo, ell fa anys va pujar per aquest altre vessant, salut amic. Pas a pas m'acosto al cim del crater de la dreta, pero la sorpresa agafa color. Abans de poder ascendir la seva aresta cimera hi ha una bretxa, una V, haig de baixar uns vint metres per poder pujar-ne uns trenta, i tot sota meu esta descompost, merda!!. Busco la solució a aquest problema, m'esperono, m'intento tranquilitzar, Raul, ets molt amunt ara, pensa, pensa clar, i sobretot actua, amb totes les conseqüències, aquí no pots caure, i molt menys plorar, no hi ha ningú ,ni cordes, ni rescats. Busco al canto Argenti, i trobo un cordill d'estendre roba, i em sorprenc al somriure, desgrimpo una canal descomposta amb molt de compte, i els darrers tres metres son mes drets, sense voler bellugo una pedra del tamany d'un búfal, i marxa pendent avall, enportant-sen una altre, el soroll es endimoniat, i espero que pari per passar jo. Ara es una travessa, uns deu metres a l'esquerre, i ja estaré a la bretxa, alla hi veig cordes, collons es clar, hi havia d'estar preparat el tram, aquest volcà el puja gent amb guies, i jo pensant en altres coses,o be..., a 6900 ni pensava. La seguretat d'un cordill vermell a les mans em dona tranquil·litat, estic fort i atent mentres grimpo els últims metres. Una aresta de grans blocs, que em recorda el Cerví, cada pas es un esbufec, pero sento el cim, el tinc molt a prop, sota meu, els blocs que dia a dia van caient em miren, jo grimpo com mai, mai a 6900 metres, feliç, molt feliç i emocionat toco el cim. 
Tiro la motxilla a terra, em tiro jo també, ric sol, soc feliç, soc al cim, el volcà mes alt del mon, l'experiencia mes dura fins ara, m'esta gratificant un xic. El vent es fortisim, pero la vista es inpresionant, es veu tot Atacama, lagunas, volcans, deserts, craters, la muntanya es grandiosa i em regala molta energia. Busco els companys al crater, pero encara no hi son, em faig fotos, s'hem glacen les mans, pero m'es ben igual, visca!!, la senyera del centre oneja a dalt el cim, el jersey dels 15 voltes pateix el fred que pateixo jo, m'emociono al pensar en el Guillermo, el tinc tant a prop ara, el puc tocar, si no fos per aquest collons de vent. Bec i menjo un xic, pero l'estona la passo mirant i remirant els voltants, soc al cim, mamaaaaaaaaaaaaaaa!!!! Abans de baixar m'enduc un record, dins una maleta metalica hi ha un banderi petit de l'Ecuador,el portaré i el deixaré al Chimborazo, el major cim d'aquest pais. Els nois ja han arribat al crater, lents pero segurs, jo com sempre massa rapid, potser son les deu i mitja, pero ja no puc mes, surto de l'infern del vent, marxo del cim, i començo a desgrimpar els primers metres. Estic content, pero se que ara toca el mes dificil i atent desgrimpo els blocs amb l'ajuda del cordino, disparo alguna foto de l'aresta i aixi descanso tambe. 
I per fi ja soc a baix de la bretxa, surto del caos de blocs i somric, Raul ja estas mes a prop de l'objectiu. Als cinc minuts em trobo el Grant, esta feliç i content, l'esperono, i ell em felicita, son uns guerrers aquest parell. No l'entretenc mes i continuo baixant, saludo a la Liz, esta radiant, cansada pero constant en lo seu, i li dic que a baix els esperarà un termo ben calent de te, gracias diu, es precios, estem tots compenetrats. El descens es penos, estic fatigat, fet pols, caic de cul, caic de cara, pero se que estic ben a prop. Bec aigua, menjo cacahuets, el sol al cap em mata, lluito per no perdre tant l'equilibri, pero mes impossible. Per sort trobo la traça, es directa i es de sorra, molta sorra que fa que baixi volant, i poc a poc s'acosta el refugi, el somriure es gran, parlo sol, m'emociono, pero em sento tant i tant cansat, que torno a descansar. Fatigat pero sencer arribo a Tejos, salvat, content i amb el primer petal del projecte, el cim del Ojos del salado!!.
Les muntanyes ens ensenyen a viure,per aixo cal baixarles per explicar les sensacions.
Gracies a tots us estima en Rusky.
L'alçada no em deixa pensar molt, tampoc no paro gaire estona, dins el crater hi ha una petita glacera, la atravesso, pas a pas guanyo en forçes, em sento molt a prop, molt a prop del somni, i ric per dins, va nano..., ara si que ets on volies, juga be les cartes, el vent i el fred no deixen de ser els companys i quan vull tirar una foto, beure aigua, els dits es glacen a l'instant, que dur es voltar per aqui dalt, aguanta Raul, aguanta!!. Ja he atravessat la glacera de dins els crater i vaig en direccio a l'aresta, trobo una traça, pero els blocs de pedra que van caient dia a dia de l'aresta l'han tapada, i aqui es on comenco a cagarla. No se per que la vista i el cap em diuen que el cim es a l'esquerra, el sol m'enlluerna, i no se per on es el pas per pujar a l'aresta. Ahir el Grant, em va sorprendre amb la informació de que per arribar al cim cal grimpar (escalar) una paret d'uns quinze a vint metres, de quart grau, i que a 6900 podia ser força dur. Quina sorpresa, jo que creia que era un ascens sense mans. I ara, al mig del merder, no sabia per on pujar ,no veia cap zona facil per l'esquerre, tot eren parets de blocs, verticals, descompostes i sense senyals humanes de cordes. En canvi a la dreta, en una canaleta es veia tot mes factible, tot i aixi jo estava convençut que alla no era. A prop d'una taca de neu, veig la possibilitat de grimpar, em trec les manoples per seguretat, i pujo els primers cinc metres, uauuuuuuuuu!!, els dits, nen que s'han glaçat al moment, em poso les les manoples de nou, i en un repla reposo, la respiració explota. Mai havia sentit el fred tant rapid a les extremitats, em mentalitzo pels passos següents, una ma aqui, el peu alla, i l'altre ma mes amunt. I aixi ho faig, em trec les manoples i volant atravesso uns sis metres mes, ja estic on la pendent perd verticalitat, salvat, les mans calentes i el cim mes a prop. Pujo un xic mes, cansat, marejat per l'esforç darrer, i una gran sorpresa em cau com una llosa. Merda, ara si que veig on es el cim, es el de la dreta, veig un tripode metalic que altiu em saluda a l'altre costat. Nen, no te la juguis així, em dic, per aqui no tens collons de baixar ara, com ho faràs si no pots tirar mes enllà. L'aresta es un planell que em descobreix l'Argentina, s'obre la vista al sud, desenes de volcans i cims em saluden, tot nous, tot diferent. El somriure em flueix, penso en el Guillermo, ell fa anys va pujar per aquest altre vessant, salut amic. Pas a pas m'acosto al cim del crater de la dreta, pero la sorpresa agafa color. Abans de poder ascendir la seva aresta cimera hi ha una bretxa, una V, haig de baixar uns vint metres per poder pujar-ne uns trenta, i tot sota meu esta descompost, merda!!. Busco la solució a aquest problema, m'esperono, m'intento tranquilitzar, Raul, ets molt amunt ara, pensa, pensa clar, i sobretot actua, amb totes les conseqüències, aquí no pots caure, i molt menys plorar, no hi ha ningú ,ni cordes, ni rescats. Busco al canto Argenti, i trobo un cordill d'estendre roba, i em sorprenc al somriure, desgrimpo una canal descomposta amb molt de compte, i els darrers tres metres son mes drets, sense voler bellugo una pedra del tamany d'un búfal, i marxa pendent avall, enportant-sen una altre, el soroll es endimoniat, i espero que pari per passar jo. Ara es una travessa, uns deu metres a l'esquerre, i ja estaré a la bretxa, alla hi veig cordes, collons es clar, hi havia d'estar preparat el tram, aquest volcà el puja gent amb guies, i jo pensant en altres coses,o be..., a 6900 ni pensava. La seguretat d'un cordill vermell a les mans em dona tranquil·litat, estic fort i atent mentres grimpo els últims metres. Una aresta de grans blocs, que em recorda el Cerví, cada pas es un esbufec, pero sento el cim, el tinc molt a prop, sota meu, els blocs que dia a dia van caient em miren, jo grimpo com mai, mai a 6900 metres, feliç, molt feliç i emocionat toco el cim. Tiro la motxilla a terra, em tiro jo també, ric sol, soc feliç, soc al cim, el volcà mes alt del mon, l'experiencia mes dura fins ara, m'esta gratificant un xic. El vent es fortisim, pero la vista es inpresionant, es veu tot Atacama, lagunas, volcans, deserts, craters, la muntanya es grandiosa i em regala molta energia. Busco els companys al crater, pero encara no hi son, em faig fotos, s'hem glacen les mans, pero m'es ben igual, visca!!, la senyera del centre oneja a dalt el cim, el jersey dels 15 voltes pateix el fred que pateixo jo, m'emociono al pensar en el Guillermo, el tinc tant a prop ara, el puc tocar, si no fos per aquest collons de vent. Bec i menjo un xic, pero l'estona la passo mirant i remirant els voltants, soc al cim, mamaaaaaaaaaaaaaaa!!!! Abans de baixar m'enduc un record, dins una maleta metalica hi ha un banderi petit de l'Ecuador,el portaré i el deixaré al Chimborazo, el major cim d'aquest pais. Els nois ja han arribat al crater, lents pero segurs, jo com sempre massa rapid, potser son les deu i mitja, pero ja no puc mes, surto de l'infern del vent, marxo del cim, i començo a desgrimpar els primers metres. Estic content, pero se que ara toca el mes dificil i atent desgrimpo els blocs amb l'ajuda del cordino, disparo alguna foto de l'aresta i aixi descanso tambe. I per fi ja soc a baix de la bretxa, surto del caos de blocs i somric, Raul ja estas mes a prop de l'objectiu. Als cinc minuts em trobo el Grant, esta feliç i content, l'esperono, i ell em felicita, son uns guerrers aquest parell. No l'entretenc mes i continuo baixant, saludo a la Liz, esta radiant, cansada pero constant en lo seu, i li dic que a baix els esperarà un termo ben calent de te, gracias diu, es precios, estem tots compenetrats. El descens es penos, estic fatigat, fet pols, caic de cul, caic de cara, pero se que estic ben a prop. Bec aigua, menjo cacahuets, el sol al cap em mata, lluito per no perdre tant l'equilibri, pero mes impossible. Per sort trobo la traça, es directa i es de sorra, molta sorra que fa que baixi volant, i poc a poc s'acosta el refugi, el somriure es gran, parlo sol, m'emociono, pero em sento tant i tant cansat, que torno a descansar. Fatigat pero sencer arribo a Tejos, salvat, content i amb el primer petal del projecte, el cim del Ojos del salado!!.Les muntanyes ens ensenyen a viure,per aixo cal baixarles per explicar les sensacions.
Gracies a tots us estima en Rusky.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada