-La perdua d'un amic, el sentiment de rabia!!
Hola amics, avui no us escric un text de muntanya, tampoc us envio fotos de llocs meravellosos. Avui us escric trist, enfonsat, llagrimos i amb el cos fet pols. Just avui he arribat a Santiago de Xile procedent d'Alvear al sud de Mendoza, en alla com us deia m'allotjava a casa d'un amic el Guillermo Rodriguez, de 59 anys, un tros de persona, un bohemi que aguantava els cops que el seu pais li donava. Vaig viure a casa seu uns quinze dies, amb la seva dona, els seus nets, els seus fills i es clar..., jo em sentia com un d'ells. Amb ell varem ascendir l'Aconcagua, el somni de tot muntanyenc, amb ell havia recorregut paratges preciosos del riu Atuel, les dunes, amb ell havia apres una altre manera de veure la vida als 60 anys, amb ell havia rigut tants i tants cops mentre menjavem un asado o pedalavem amb la bici. Doncs ahir dia 6 d'abril de 2007, ell ens va deixar, em va deixar mentre dormia a casa seva, sense saber-ho, vaig despedir-me de la seva familia i ell encara estava a la muntanya, al Nevado, un cim de 3800 metres del sud de Mendoza. I es va quedar per sempre a la muntanya, on segur que hauria apostat per fer-ho. Una relliscada al gel, una baixada descontrolada, un salt massa alt i un cop al cap, i alla es va quedar per sempre mes, al Nevado. Jo ara no em sento be, estic a Xile, lluny de la seva familia, lluny del Pancho i els meus amics, lluny d'ell. Amb ell, al desembre voliem pujar de nou, el cim de l'Aconcagua. I aixi ho farem,ho pujarem i el gaudirem com mai. Avui es un dia trist per la gent d'Alvear, per mi es un crueltat, el desti m'ha jugat una mala passada, ha volgut esborrar un home de cap a peus, pero dins meu, dins meu sempre hi haura el Guille, somrient adalt d'un turo, explicant la fauna, explicant la vida, vivint...
Quan he rebut la noticia no la entenia, no sabia que fer. He trucat el Pancho, i m´ha dit amb el cor trencat.. “lo que quiere es que sigas con tu proyecto,que no te pares por nada del mundo, no se perdonaria que por su culpa vos no siguierais, y acuerdate:, en diciembre vamos a subir el Aconcagua todos juntos, con el entre nosotros y guiandonos con su manera de vivir." I aixi ho fare, mes que mai ho fare per ell, per que ell es un gran culpable de tot aixo, es i sempre sera un amic, un gran amic que sempre seguira entre nosaltres.
- Gracias Guille, gracias por compartir un pedazo de tu vida conmigo, yo, ese catalan loco, que un dia te conocio, y no quedo indiferente ante ti, en mi corazon y en mi mente siempre estaras, cada cumbre que suba, cada lugar que descubra, seran para vos. -
Ell com tots els muntanyencs ha fet que el seu somni es convertis en realitat, ara la muntanya es ell, i no hi ha res mes gran que formar part de tot el que un n'apres, fins aviat Guille, fins sempre. Jo seguire endavant, el cop ha estat dur, pero no hem donare per vençut, i el proxim cim que puji, espero que el Ojos del Salado, sera per ell i amb ell. Fins aviat amics, espero que el record del Guille resti en tots nosaltres, per sempre. Petons i emocions, per tots cantons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada