dijous, 3 de maig de 2007

El Sajama, andinisme d'alçada





Ja son les set del mati i el taxi m'ha recollit al hotel, el Jorge em porta a l'agencia, alla ja hi ha el cuiner i el guia que el Japones ha llogat. Jo soc un infiltrat en aquesta expedicio i no tinc gaires serveis, tot i aixi,l'unic que vull i l'unic que necessitaré es el transport al volcà, a partir d'alla les coses canviaran. Carreguem el taxi que sembla un cotxe de marroquins tornant de vacances, i anem a la busca del Japones, en Yosu un home de 65 anys, prim i sec com el tiroliro del Quim, sense experiencia, pero amb ganes de fer muntanya. El viatge es llarg, hem de pujar a El Alto, la ciutat que cuida la Paz, amb el doble de la població i amb una vida molt diferent a la capital. Allà comprem aigua, posem benzina, oli i aigua al cotxe, jo aprofito per comprar una bossa de fulles de coca que m'aniran be per tirar amunt i per aguantar millor les inclemències de l'alçada. Aqui m'enlluerno de la bogeria del ritme que porta la gent, taxis, busos, combis, gent amunt i avall amb carros plens de roba, amb farcells a l'esquena que els doblen el pes. Tothom es mou, agafen el transport i van movent-se com petites formigues, formant part d'un gran exercit. Es un inmens caos, dintre d'un petit ordre. El viatge s'endinsa a la província d'Oruro on l'agricultura juntament amb una mica de mineria, constitueixen gran part de la seva economia. Passem conreus de civada, de blat, de verd pels animals, de faves i de patates. Les patates ara es recullen, i molta gent esta al camp fent aquest acte tant bonic d'arrencar i collir el tubercle preferit per tots. Arribem a Patacamaya despres de pagar peatges i passar petites poblacions, i agafem el cami que ens portara cap a Sajama, direccio la frontera de Xile. El viatge es fa llarg, doncs dintre el Toyota Corolla som cinc, mes tot el equipatge per uns sis dies de muntanya. Passem zones de cultiu que despres es converteixen en zones volcaniques, grans canons de pedra, blocs gegants han resistit el pas del temps,i ara estan de sentinelles a vora la carretera veien passar el transit fronterer. Desprès de tres hores el paisatge ja ens delecta amb el gran volcà Sajama, que amb els seus 6543 metres es la gran deïtat de la zona. Ramats de llames que travessen la carretera ens fan somriure,i el claxon del conductor encara ens fan riure mes. Arribem al trencant de Sajama, un petit poble al mig del altipla, que viu del turisme i de la ramaderia de llames, junt al volca Sajama hi ha dos volcans mes, el Parinacota, que es la següent parada i el Pomerape, i també llacs i termes que si tot va be aprofitarem a la baixada. Arribem a Sajama, poble marro, empolsinat pero molt tipic, nens que corren pel carrer, dones que travessen ràpid mentre el vent aixeca grans polsegueres. Una església de maons argilosos, cases de fang i canya brava........., no hi ha electricitat, aqui amb plaques solars aprofiten la gran quantitat de sol que tenen per aconseguir el desitjat servei. Dono una volta i m'empapo de l'indret, parlo amb nens i em recolzo en les parets brutes i històriques de les cases d'aquest petit nucli. Dinem en una fondai de seguida el taxi ens porta fins al final del cami, a partir d'aqui les mules faran la resta, mes de tres hores de cami fins al camp base, just sota la gran cara oest del cim, plena de glaceres penjades, cascades de gel i unes parets de colors bonics, que li donen una imponent visió. Ens despedim del Jorge i carreguem tres mules, una per mi i dues per ells. El Julian Mamani i la seva dona son els encarregats de pujar el material amb el seu bestiar. Entre el Cecilio(guia), el Jorge(cuiner) i els arrieros l'idioma aimarà corre per les seves boques, jo escolto, intento entendre alguna cosa, pero es que a vegades costa entendre fins i tot quan parlen en castella, perque tenen la mania de barrejar els dos idiomes. A poc a poc la vista del volcà es va obrint, jo feliç i impertinent pregunto i pregunto coses sobre la muntanya als arrieros i al Cecilio, i em contesten amb afirmacions tot el temps, aquests Bolivians son ben boigs!!. Arribem al camp base a 4700 metres una gran planura de sorra i matolls, que a poc a poc agafa colors de tarda. Fa vent i costa muntar la tenda, tot i així m'hen surto i aviat ja estic preparant alguna coseta de menjar, doncs tinc gana i he de treure pes de les motxilles. El volcà al principi em fa sentir molt i molt petit, es gegant, i encara no se ben be per on es puja. Te unes torres de colors canviants que es fonen en la neu i unes tarteres de colors vermellosos que el vesteixen molt bonic. M'impacta i tot el temps penso en l'ascencio, crec que sera diferent a totes les que he fet i estic nerviós com un nen al estrenar una pilota de futbol. Passem el vespre menjant i parlant,be..., el Japones no diu res, nomes renega, fa uns sorolls estranys, que a mi em resulten bastant comics. La posta de sol arriba i embriaga els nostre sentits, la lluna mig plena aviat enlluerna tambe la muntanya i cansat m'hem vaig a dormir, dema sera un dia dur, pujem al camp d'alçada a 5700 metres, amb el material i el menjar necessari per fer cim el dia despres. Dormo be i la nit passa rapid, i a les set del mati el soroll de la cuina del Jorge em desperta, rapid una apretada estomacal em fa correr cap un turo on descarrego la meva rabia. Esmorzo amb els portejadors que els pujaran tota la part pesada del material, no se si m'empenedire, pero crec que puc pujar jo sol i amb el meu material. El sol surt per l'aresta nordoest i comenca la caminata, que travessa tarteres en direccio est, fins arribar a l'aresta, cansat paro bec, mastego coca i gaudeixo de les vistes que cada cop son mes grans. Ja a l'aresta em creu amb un portejador i conversem un moment. Al mig de l'aresta, just abans de posar-me els grampons, trobo un guia i un yankee que acaben de baixar del cim, son els primers en pujar-lo aquest any,i hem diuen que l'ascencio es pot fer, sense molts perills objectius. M'acomiado i aviat em poso els crampons, una pendent nevada em porta sota unes torres de roca, alli busco una canal que em deixa en una aresta ample, on la vista s'obre infinita a l'est. El pes de la motxilla em pesa molt, respiro fort, progreso amb piolet i pal, doncs la pendent no deixa de ser de 30 - 35 graus i la motxilla em tira enrere. Per fi, en una plataforma, trobo indicis de campamanet, un bivac colgat de neu,i una zona de pedres, allà llenço la motxilla i em tiro asfixiat. Per aquest aire tan enrarit que hi ha. estic al campo alto a 5700metres, i la vista que hi ha, es com la de un niu d'àligues, les pendents cauen per una banda i l'altre i el silenci que hi regna em fa ser privilegiat. Faig una plataforma per la tenda, trec neu i intento de que l'estada per una nit sigui la millor, pero l'espai es reduit i no aconsegueixo l'objectiu. Estic solitari, i veient et el cim, intuint la traça, pero nervios, doncs alla dalt es veu una zona bastant exposada,un corredor i una aresta a 6100metres que em faran bufar de valent. Tant punt començo a desfer neu i omplo uns tres litres d'aigua, quan un xiulet em fa sortir del meu mon, veig que els portejadors i el cuiner ja son prop del camp,la petita i solitaria plataforma,en dues hores es transforma en un poblet de muntanya, quatre tendes, vuit persones, olles, menjar, crits..
La cosa ha canviat, pero el cim continua manant, i ens fa esser petits com grans de sorra. La neu al migdia es dolenta, tova i per això l'ascencio s'ha de fer de nit i pel mati ja baixar. Bevem i mengem, recorro amb la vista tot l'horitzo, cap a Chile, cap a la Paz i a totes bandes, el pensament es perd molt mes enlla. La tarda arriba i la gent es comença a preparar per dormir, doncs a les dotze es lleven els guies amb els clients, jo ho faré a l'una per sortir a les dues, em sento fort i aclimatat, i així aprofitaré l'experiència dels guies en el primer tram mes perdedor. El vent va agafant força a mesura que la tarda arriba i el fred es fa notar, ja no tinc ganes cuinar i em tumbo al sac, escolto musica i em mentalitzo per l'atac al cim. Desde les tendes aprenc Aimarà, doncs el Jorge m'ensenya un seguit de frases i paraules que ja us podeu pensar de que van, jejeje.... I la foscor de la nit arriba, nomes son les set del vespre, pero el silenci s'ha fet gegant, el vent mou la lona de la tenda, i el meu cap no pot para quiet.
Tinc al cap la zona tecnica, la canal, la travessa de l'aresta, alli no hi ha zones per errades, no tinc cap protecció, i només la meva confiança, i ara m'estic mentalitzant i això em posa a mil. No puc dormir, doncs en tota la nit el cap no hem para i així passen les hores, la tenda fent soroll, jo movent-me i la llum de la lluna enfocant la pendent vertical que cau a dos metres de la tenda. Per fi sento el Cecilio, son les dotze, ja només em falta una hora i la passo escoltant soroll de ferros, de cuines i de cordades que estan a punt de pujar, aviat em toca. les pessigolles exploten quan em sona el despertador, dos minuts i reacciono, be noi, avui tens feina i de la bona!!, poset el vestit i ves a ballar, que avui balles amb la mes maca.

Bon dia Sajama, bon dia esperit dels cims.

1 comentari:

Anònim ha dit...

BOOOOOOOOOOOOU!!

Què tal les tovalloles de decartron? Van bé, oi? Celebro que vagi tot bé.

Salut!
willow