dilluns, 7 de maig de 2007

Alpamayo Chico I

Amistats noves sotes les glaceres de Chiar Khota

Estem a dijous dia 3 de maig, el taxi espera ja fora del hotel, en Miguel encara no ha arribat, collons aquest sevillà!!, ja es deu haver adormit. El transit encara es tranquil a la Paz, la gent ja comenca moure's, i el sol enlluerna ja algunes façanes de la plaça Murillo. Oita'l,venga Miguel,que nos vamos!!!!!!! Amb el taxi carregat i els anims ben alts, ens disposem a sortir. Com sempre per sortir de la ciutat es un caos, pero aviat ja estem pujant direccio a el Alto, alla el Miguel que no te material, ha llogat el necessari.

La vista desde on som es bestial, la Paz al fons de la vall, i l'Illimani, com si fos el rei mirant-so tot desde el seu tro. Passem el caos de gent, combis, parades, camions, pols, fum, vaja el caos del Alto, i ja enfilem una carretera que ens porta paralela a la Cordillera Real. En un poble agafem un cami, aquest ens porta a Chañavi, un poble ja endinsat a l'altiplà, aqui s’hi veuen conrreus de cereals, i tambe de papes, pero el que mes hi ha es bestiar, llamas, ovelles i algunes vaques pasturen sota el sol calent de mati, mentre els torrents comencen a desglaçar-se, uf, estem a 4200 metres. Passem Chañavi, i el paisatge es torna mes auster, pero quina vista!!, al fons, a l'horitzo es retallen totes les muntanyes de la Cordillera Real, es com una serra dentada pels meus sentits es mes que bonic, es el tot! Travessem turons, cases solitaries ,pals d'electricitat sense fils, ramats de llamas manats per mamitas que tranquiles filen la llana dels animals. I ja som a Tuni, el poble on la "movilidad"ens deixa,aqui encara hi ha glaç als torrents que baixen de les muntanyes i passen pel mig del poble. Tuni es un poble curios, hi ha dues zones construides separades pel riu, i sembla que estiguin enfrontades, doncs les dues zones tenen un mur que les ailla, aixo si, els animals passen tranquils d'una a l'altre.

Arriba la mula que hem llogat per pujar-nos les motxilles, i tambe quedem envoltats de nens curiosos, ens miren, ens toquen, ens agafen el material, son ben curiosos els petits. Inclus intento parlar amb ells, pero tenen vergonya,i tant sols s'els escapa el nom i els anys. Ja tenim la bestia carregada, ens desitjen sort, i marxem amunt, el Miguel, la mamita, el Javier ,que es un nen del poble, d'uns deu anys i que forta una fona i va tiran pedres als ocells, el consagrat te una punteria de collons, i be.. jo soc l'ultim de la fila, fent fotos i gravant, al fons el Huayna Potosi ens beneeix la sortida. El cami no es dur, nomes son tres hores, primer passem un panta i desde aqui ja veiem el Condoriri,i les seves arestes de roca i neu que rallen el cel. Ens endinsem a la vall, amb en Miguel ens anem coneixent, ell te 36 anys, es programador informatic, pero ara es vol quedar a viure a Bolivia, aviat anirà a la selva, en un projecte de Jaguars. Es un tio curios, simpatic, esclar es sevillà.., i es un amant de la natura i dels animals, i nomes per aixo ja se que passarem uns dies genials.
Arribem a la represa Condoriri, hi ha unes erugues al terra que es mouen rapid, suposo pel fred,tot i aixi son peludes, no entenc com collons sobreviuen aqui. Saludo una noia que esta vora el llac, davant nostre s'obre un paisatge cada cop mes majestuos, aquests cims son gegants i salvatges, pero al acostar-se un agafa amistat i seguretat, sempre donant gracies a la Pachamama. Tinc ganes d'arribar a la laguna Chiar Kota, els amics de Malgrat me'n van parlar tant be, que se'm posa la pell de gallina, mentres gravo la mula, el Miguel com curios observa el que l'envolta, i el Javier, que amb la fona ha tocat un pobre ocellet, el tio l'ha tocat a uns deu metres, es un tirador de primera. La mamita ja fa estona que va filant mentre camina, es d'admirar la traça que te, la dona vella i castigada pel pas de la vida en aquell lloc, mena el ruc i fila amb les dues mans la llana de les llamas.
Passem vora una casa, te un camp petit, minuscul de sembrat,de blat, esta envoltat per un mur d'un metre, de maons de fang. A dins, el blat florit i espigat puja amb força.aixo a 4600mtrs, crec que es el sembrat a mes alçada que he vist mai. Mes amunt llames curioses s'acosten al cami al veuren's passar tiren les orelles enrere, com desafiants, aqui es casa nostre, ens dicen. Badan amb tot, no he vist que el cel s'ha tapat,tot i aixi els colors son impresionatnts, els verds i marrons es barregen amb els negres i blancs de la neu i les glaceres, es un espectacle pels meus sentits, que estan sobrepassats de tanta natura. Un turo que fem en ziga-zaga, i ja som a la laguna, es preciosa, de colors foscos. A l'altre banda s'hi veu el campament, als peus de les glaceres que baixen de tots els cims, el Condoriri, el Aguja Negra, el Ilusionista, el Tarija, el Ala sur, el Ilusion i tants altres...., m'emociona estar alla, pero el fred s'encarrega de fer-nos baixar dels nuvols.

Amb la mula travessem el llac, pel costat dret, arribem a l'altre banda i la mamita amb un somriure timit, ens demana quan ha de tornar, li diem el dissabte, i en uns minuts despareix llac enlla, ella, la mula i el Javier, que continua jugant amb la fona, que no es res mes que un pal i una goma que el fan tant feliç com el que mes. Amb el Miguel quedem bocabadats, menjem un xic,doncs estavem bastant afamats i triem un lloc per plantar la tenda, hi ha tres tendes, pero ningu enlloc, extrany…. En un vivac amb parets altes, parem la tenda i acomodem les habitacions, a fora, la cuina i al voltant la natura mes salvatge que hi pugui haver. Comença a ploure, aigua o neu, tot barregat, pero amb el Miguel decidim anar a passejar, per tenir menys problemes a la nit,decidim començar a fer el cami de l'Alpamayo. El cami voreja per la dreta el riu que baixa de la glacera, alguna llacuna, aiguamolls amb molses fortes,i torrents que baixen de la vessant dreta son petits detalls que van passant per sota els meus cansats peus. Neva mes fort, arribem fins a veure el principi de la glacera i decidim tornar, mirant enrere es veu el cel ben blau, vall avall. Aqui els cims enfadats pels intrusos, reneguen amb trons i llamps, que ens fan acelerar el pas per tornar cap al camp.

Passem la tarda parlant, li explico al Miguel quatre coses sobre progres i seguretat a les glaceres, doncs sera la primera glacera que trepitjarà. A mes, nomes s'ha posat tres o quatre cops grampons a Sierra Nevada. Pero a escalat, i se'l veu segur i tranquil ,crec que serem bons companys de cordada. Passa la tarda, arriba la foscor, reflexes de llum al llac, mentre el fogonet comença a brunzir, s'acosta el sopar i a les tres i quart dempeus. Espero que dema sigui el nostre dia, i ofereixo a la Pachamama i al deu de la muntanya unes fulles de coca. Espero que ens acompanyin i ens resguardin dels perills.
Apu Alpamayo,Apu Condoriri!