dissabte, 26 de maig de 2007

Sucre, el dia de la llibertat, la metxa de la revolta.

Be, ja fa estona que he sortit de la freda Potosi, en un autobus bastant atrotinat, pero be Rusky, no vols sopa, doncs dos tasses.

Estic ben incomode, una dona grossa va al meu costat, la molt consagrada ocupa el seu seient i un tros del meu i collons no puc moure-la i aconseguir el que em pertany. L'olor general del bus es de camp, es de gent que no li importa ni coneix els ultims models de fragancias de Calvin Klein!!

El viatge es tranquil, de tant en tant faig algun cop de cap, pero l'olor del plat de menjar que porta la meva companya i que s'esta fotent em retorna al present. Passem dels 4000 metres, d’una zona arida, de muntanyes de minerals, d'algun conrreu que pateix les inclemencies del clima a aquesta alçada. A 3500 metres, un poble ja mes arreserat per la natura, viu el mercat diari, de gent que puja i baixa, mamites desde fora que et venen per la finestra del bus el que vulguis, blat de moro, plats de carn, refrescs de tot i lo millor es que tot esta envasat en plastic, ja us podeu imaginar on van a parar despres totes aquestes bosses. La carretera baixa i baixa en picat, perdem alçada, per fi el fred deixa de sentir-se de veritat, valls amb arbres i matolls ens van seguint mentre perdem alçada. Aixo si, tot es ben arid, ben sec, els rius o torrents estan mes aixuts que la Segarra al juny, pero hi ha gent que hi viu, hi ademes s’hi veuen ja mes conreus. Molt blat de moro on petits camps voregen la vall i torrents ben verticals cauen fins on hi hauria d'haver un riu. Per fi sortin entre les muntanyes i els turons, una petita vista de la zona sud de la ciutat constriuda en una confluencia de torrenteres, entre turons i vessants, ens saluda Sucre(azucar en castella).

Arribem a la terminal, per fi em despedeixo de la gruixuda, que fins i tot feia uns sorolls amb la boca que em sacsejava per dins, busco la informacio, busco la zona centre i tambe en Txabo un vasc que fa de voluntari en una escola de nens. I com sempre, per coneixer millor la ciutat mai agafo un taxi, jo comenco a pedalar i pedalar, buscant i buscant, sense trobar res, aixo si…, coneixent la ciutat, que si la avenida Fernando Siles, que si la Calle Junin, que si el Estadio Patria, pero del centre, res de res. Quan per fi trobo l’epicentre de la ciutat, he de buscar hostal, atravesso la plaça, es gran i precisosa, monuments i façanes d'una arquitectura colonial exquisita(jejeje,quina frase eh!!!!).

Els preus dels hostals em fan caure les calçes al terra, 130, 85, 70 bolivars, pero jo dur i ferm continuo i per fi un dels meus!!, un llit, una taula, una tableta i una dutxa compartida, per 35 bs, ahh i amb esmorçar inclos. Ja allotjat, net i polit, vaig a passegar, el sol ja s’ha posat, pero els colors del centre son igual de bonics. Les façanes de les cases, els edificis de govern, la catedral, l'ajuntament..... aqui es nota clarament que fa temps hi va haver una majestuosa ciutat, el centre de Bolivia. Aqui es de suposar que els españols benestants fugien del fred gelat de Potosi, hi vivien les families mes poderoses que administraven tot el metalls preciosos d'aquell temps, a mes de la governavilitat, doncs era la capital del pais.

Avui fan un acte multitudinari i sembla que conmemoren alguna cosa gran, jo incredul de mi pregunto. ”Es el aniversario de la liberacion de la ciudad,de los españoles, y Sucre fue la primera ciudad de Sudamerica donde empezo la revuelta”,collons, collons,"Yo soy Catalan, no Español” jejejeje, li dic somrient, ben mirat no son els millors dies per treure pit amb orgull i dir que ets Espanyol.

I com no…, em trobo l'Evo Morales, un dels protagonistes del meu projecte, un asiduu. Vaig a sopar perque no he dinat i aviat i solitari m’hen vaig a dormir, la nit fresca i seca, m'envolcalla en el llit, que per cert supero de llargada, trec els peus per la punta, jejeje. L'endema em llevo descansat com una rosa, passego i coneixo mes del centre, pero un collons d'aquestes marxes militars em barra el pas a la plaça d’armes i decideixo anar a veure el Txabo, el Pamplonika. Segueixo com puc les instruccions i arribo al Centro Educativo Ñanta, un col.legi de nens del carrer, que molts europeus voluntaris ajuden a fer funcionar, amb gent de Sucre. Alla conec francesos i nens, nens que juguen a quelics i se les tenen entre ells, son vius com guilles, i passo l'estona conversant amb algun voluntari i jugant amb els petits, de fet massa petits per estar al carrer. Son els que soviet a la plaça et volen netegar les sabates o vendret un caramel, quina injusticia, aixo em rebenta.

Em trobo el Txabo, alegre com sempre, em presenta el Julio, un Catala de Barcelona, un "urbanita" com diu ell, ja fa sis mesos que volta pel mon i ara passa per aqui, el desti fa que ens ajuntem i despres de coneixens, fumem un cigarret i anem a dinar pòllo con papas en un comedor popular, i poc a poc l'amistat comença a forjar. Es un tiu divertit, un xic mes gran que jo, que ha viatjat molt, mestre de FP i enamorat dels trens.

A la tarda visitem la Casa de la Cultura, tambe atravessem la ciutat i anem al mirador de Recoleta, a la zona est, que es un turo altiu que et dona una vista de la ciutat preciosa, amb els seus carrers estrets, cases baixes, façanes blanques, hi ha gent que diu que sembla un poble d'Andalusia, aixo si, un poble excesivament gran.

Al mirador hi ha una esglesia, uns arcs preciosos que donen una sensacio molt bonica, i tambe una gran font al mig d'una plaça, alla un artesà ens ofereix "marihuana",li agraim, pero no.

Baixem al centre, per un altre carrer i a dos quadres de la plaça, un esbalotament de policia de motos, de cotxes governamentals ens atrau l'atencio, curiosos com mussols ens acostem a la porta d'un luxos hotel, on han parat els cotxes de govern, pel darrere reconec el que va ser el Jefe de campanya de l'Evo Morales a les eleccions (com veieu,tinc el tema ben controlat jejeje). Ens plantem a la porta de l'hotel i preguntem a un gorila gros, “quien esta aqui????” ”El presidente de la Republica”, ens respon escuetament. "Collons l’Evo!!!" I ansiosos, expectants i neguitosos l'esperem, sabem que surtira aviat. Als deu minuts surt, la camara de fots fa tard, ell entra rapid, pero tampoc massa, per fi tinc la primera xerrada amb ell, mai hagues dit que el tema de la nostre primera xerrada seria el futbol, potser hagues estat mes escaient: la fulla de coca, la nacionalitzacio, els indigenas, la riquesa mal repartida de Bolivia..., pero clar, ell va ser futbolista de Jove i quan em veu la gorra del FC Bolivar, em diu:

-Eh, Boliviar, Bolivar, viva el Bolivar!!!!

-Jo li dic: Viva el Bolivar i viva Bolivia!!!

-Ell somriu, aixeca el polze,i diu: Viva,Viva!!!

-Jo flipant, ja sense veurel, doncs els vidres foscos del seu carro ho tapen tot, el saludo i faig el posible perque la meva cara se li gravi, segur que a la Paz ens tornarem a retrobar, jejeje, el Julio flipa per la proximitat de la historia i contents per la trobada anem a la plaça i gaudim dels seus colors a mitja tarda. A la nit hi ha desfilades militars, amb en Julio anem a sopar i despres com no, a fer un beure, ens anem coneixent, realment es un tio maco, simpatic i molt agradable, m’hi sento be amb ell.

Anem a un pub de gringos, jejeje, i alla m’hi trobo els Italians de Potosi, en Marco, que es del Milan esta euforic, doncs per enesima vegada son campions d'Europa. La colla s'engrandeix, amb una Belga i dos nois de Sucre, que al tancar el local a les dues de la nit ens porten a altres llocs i aixi anem coneixen la nit de Sucre, tambe molt interessant. A les quatre de la nit, estic picant la porta de l'hostal, s'ajunten amb mi tres isrealites i junts entrem per anar a dormir, malauradament tot mascles.

L'endema o sigui avui, em llevo d’hora, osti entra una llum clara del dia asolejat que fa, aqui no coneixen les cortines encara, no puc mes i baixo a esmorzar, apurant l'hora, doncs a deu es tanca el menjador, hi ja ho son.

Avui es el dia i mentre esmorzo passa una banda, surto rapid al carrer i veig que son politics, com no l'Evo Morales, el ministre Linera que es el vice i envoltats de tota una corria de militars amb cara de "Golpistas" que no s’els hi aguanta, quina colla de llops.

Avui fa 198 anys Sucre va fer el primer crit de llibertat i va engegar una metxa que va anar fumejant per tot el continent sudamerica, gracies a Simon Bolivar, als generals Sucre i Murillo i molts altres ben anonims... Aquests paisos castigats i lligats de peus i mans als Espanyols(esglesia i reialesa), van comencar un cami cap a la llibertat i la governavilitat plena on uns s'han ensortit mes que altres, tot i aixi encara hi ha paisos que estan lluitant per no ser governats pels paisos occidentals, per la politica imperialista, pels drets de tots els ciutadans i aixo a Europa es molt diferent.

Be, doncs avui voltare, m'empapare de desfilades, de banderes Bolivianes, de gent humild que passeja, de una festa colorida i sobretot de Sucre, una ciutat que no et deixa indiferent, crec que mes capital que la Paz, a mes de bonica te molt carisme.


VIVA BOLIVIA, CARAJO!!!!!!

2 comentaris:

Pep ha dit...

Quan estiguis de tornada et compro la gorra del FC Bolivar per uns quants bolivars! jejeje

Molts ànims!!

Anònim ha dit...

Hola Rusky,sos un genio las fotos de Argentina estan espectaculares,espero que te haya gustado!!!
Mariana y soy la novia de Camil