dissabte, 12 de maig de 2007

Huayna Potosi, l' ascensio...



Nit de frontals, i de dia al cim...



Venga Raul,que ya toco el despertador!!!!! “Collons, em sembla que somiava, pero no, ja es l'hora, per la nit m'he despertat alguna vegada, doncs el vent de la glacera picava i picava a la tenda, era com una ma i deia, no dormireu, no dormireu!!!!! Buff, quin fred que fot!!, ens vestim rapid i sortim fora, be,la nit esta bastant estelada, nomes fines capes de nuvols allargassades recorren parts del cel, la lluna, ja en quart minvant reposa al sud i enlluerna el just per fer algunes feines. Encenc el fogonet i la coca ja em corre per les mans, en Miguel, com sempre, mes lent, va fent els seus preparatius. Bebem els mates i em diu, “¿llenamos el termo?”, Miguel, ja ho he fet, li dic, jejejeje!!!!!

A la glacera ja fa estona que esta sortin la gent, he vist frontals que sortien del refugi de dalt i tambe ha sortit algu del refugi d'aqui. Preparo el cordino i ens calcem els crampons, uff, quin fred que fot aqui, em recorren calfreds pels braços que pujen fins a l'esquena. Ho porto tot, el windstopper, el goretex i el plumo, doncs tinc la intuicio de que no em sobrara res.

Ens posem en cami, abans parlem un xic amb el Juan, un guia que porta a dues noies franceses. Que bonic, la sensacio d'entrar a la glacera es intensa, i aviat la neu sona cruixent sota els ferros punxeguts. Pujem la primera pendent que ens fa treure el fetge i quasi les galetes que amb feines ens hem empassat, portem poca cosa, menjar i beure, la resta tot posat. La nit fosca, demana l'ajut del frontal per veure la traça i aixi anem fent els primers lloms. Veig una corrua de frontals, ja son quasi al camp Argentino i es perden a poc a poc. Ara ja hi som nosaltres, em giro i veig les llums d'altre gent, son sis llums, aixi un sap la gent que hi ha, al fons de la vall, els llums d'un refugi tambe ens iluminen.

Arribem a Campo Argentino, quin fred, bufa el vent i aixeca remolins de neu, que s'escolen per la xaqueta, collons amb el pilot de jaquetes que porto i encara m'entra a la pell. Recordo l'altre ascencio, fa dos anys, aqui era ple d'esquerdes i ara, ni una, la glacera es plena de neu, als topes, tambe m'enrecordo que per aqui vaig haver de cagar, quins problemes!!. I com no, l'estomac tambe s'enrecorda d'aquestes coses i es comenca a remoure i remoure, fins que interiorment ens preguntem, “no puc mes, haig de fer-ho, pero aqui????? “I si, quasi al mateix lloc, com un gos marcan el seu terreny, m'aparto un xic de la traça i comenco a treurem-ho tot, tot es tot, les tres xaquetes, l'armilla, el mono goretex, l'arnes, uauauau i despres una ventada on finets grans de neu s'escolen pel meu"orto", quin fred!!. En Miguel s'acosta i li dic,”tio que estoy cagando”,i em diu,”ez que yo tambien me cago!!!!!!” I ja ens veus, com dos bombarders de cara a la pendent, l'escena es prou comica, a mes no poder, com no, a baix puja gent, la cosa s'ambienta. Just a temps, arranquem abans de que ens arrepleguin les seguents cordades i seguim ja molt mes forts i descarregats la traça amunt, amunt i fora.

Aviat atrapem els primers de la fila, son dos grups, un de cinc i un de nou. Aqui hi ha l'ascens d'una pendent bastant empinada i la neu nova ho fa dificil, pero tots junts, un rere l'altre anem pujant, es curios veure una muntanya tant i tant enorme i tots quinze posats en el mateix lloc, per que som aixis? Sortim en una aresta preciosa, l'altre vessant ens saluda i sense perdre temps seguim tirant, ara ja rere el grup de nou, be set, perque l'italia i el guia s'han parat. No reconec res de l'altre ascens, la neu i la nit m'ho fan impossible. De tant en tant parem i bebem te, els guies del grup em diuen, “Catalunya, Catalunya, tu delante, abre huella, tu delante!!!” Jo els responc: “collons, como abro huella si no se donde tengo que ir, si lo supiera ya estaria delante”, i aixi comença un petit enfrontament entre els guies i jo, que suposo que el fred i l'alçada engrandira, fins arribar a algunes males paraules. Després de sentir-los ja tres cops, em poso al davant, pero com no, m'equivoco i no em diuen res, tiren per un altre canto, collons aixi com quedem? El vent es fort aquí dalt, hem passat ja els 5.850 metres, remolins ventosos porten neu i mes neu, tapen les traces i glacen els cors, a mi, per molt fred que porten m'hes igual, aquesta gent m'ha escalfat i el que ho esta pagant es el pobre Miguel, que rere meu no diu res i va de cul amb els meus "tirons" de la corda. Ja estem sota la rampa, l'ultim obstacle abans del cim, al fons a l'horitzó ja s'intueix el dia. I aqui els guies m'acaben els nervis, la mateixa canço, “Catalunya, Catalunya, adelante tu, abre huella hasta cumbre”, els demano per on i suposo que per culpa de l'alçada i el seu vocabulari que es pitjor que el meu, no ens acabem d'entendre. Encaro la rampa pel dret, en Miguel rere meu pateix les consequencies, pero ara ja esta, la neu es tova, m'enfonso, pero aviat agafa mes pendent i menys gruix. Em giro per veure si em segueixen, i no, collons!!!! Per aquí tampoc, doncs que els donin, i segueixo la pala, això de pujar un cim on es ple de guies i de clients, no ho faré mai mes, son uns busca-raons.

El Miguel, crida com una bestia, pateix els meus nervis, pero ara, ja mes tranquil tornem a ser la cordada de dos. Mentre es va fent de dia, la corda i les nostre figures van ascendint la paret, es realment preciós. De tant en tant em giro, el miro, miro el seu voltant i m'emociona estar aqui, aixo si, tambe pateixo un fred als dits que es massa. Anem guanyant metres a la paret, eren dos cents els que ens restàvem i ja en portem cent, parem sovint, doncs es dur i fins i tot en algun tram exposat veig que ell pateix un xic i li deixo un piolet enganxat a la paret, “Miguel, agarralo, iras mejor!!” Ell assenteix amb el cap. Els colors del sol esclaten al cel, es bestial el que estic veient, a l'est la rodona explota i crea mil grocs i taronges, m'encantaria agafar la camara, pero em sembla que no podre de moment.

La pendent agafa verticalitat, jo sempre busco la zona mes aplanada, pero collons, no hi es!!, fa dos anys aqui tot eren penitents, era una escalada ingrata i lletja, ara es una escalada potent a sis mil metres. Pico fort amb les botes, aixi en Miguel ho tindrà mes facil per assegurar-se i amb el piolet i el basto vaig guanyant metre a metre. Tinc els dits del mig glaçats de ficar-los dins la neu i els peus semblen blocs de gel, no noto els dits, pero no pateixo, he sentit aixo abans i no es greu, es sols momentani. I per fi, l'aresta de roca que segueix al meu costat s'acosta a la fi i la pendent comença a ensenyar-me el cel de l'altre vessant, em giro i crido al meu company, “venga Miguel, que ya llegamos”. Em mira, els seus ulls mostren fred i patiment, pero un bri d'alegria que el fa seguir endavant.

I l'aresta cimera es tomba, es ample, es plana, m'hi poso a sobre i veig la caiguda de la cara nord, uuauaua!!!! Clavo el piolet i vaig pujant el Miguel, de mentres parlo sol i gaudeixo de la sortida del sol, nuvols de tots colors es passegen per sobre meu, i de sobte els dits es comencen a despertar i el dolor es intens. Quin mal, crido com boig, renego, inclus ploro del mal, pero en Miguel arriba i aixo em relaxa, soc feliç!!!!

Son les set del mati, el cim esta verge, nomes les nostres petjades cansades si han posat, l'aresta aerea recorre uns cent metres de llarg, es veu al nord la cordillera Real, bojeria de cims, glaceres, arestes, es un espectacle pels nostres cansats ulls. Som feliços d'estar aqui, ens encaixem les mans i de nou aprofitem el regal que ens ha donat la natura, tenir ulls per veure tot això i despres sentir-ho tot dins nostre, som els reis de les alçades, som els mes alts!!!!

Fem fotos, aprofitem que no hi ha gent al cim, aviat potser aixo estara ple d'animes cansades. Gaudim uns quinze minuts de la solitut a 6.088 metres, penso en la gent dels 15 i en especial a la familia de Cal Cic i trec la samarreta, es el meu humil regal per ells, a ells dedico en especial aquest cim, felicitats Cics! Els minuts passen i aquell fred gelat, ara amb el sol, es torna una escalforeta atraient, perillosa. Arriben els guies, els clients estan esgotats, inclus n'hi ha algun que el tiben, m'esgarrifa que hi hagi gent que faci aixo i no en sigui conscient, on anirem a parar!!,”pero el dinero es el dinero..”

Felicitem als amics vascos, al Marcel, que es un tio enorme i aqui a l'aresta fa por, de cop la gran aresta es fa petita, aixo sembla un bar, amb en Miguel decidim sortir d'aqui i aixi ho fem. La magia del cim s'ha acabat, tot i aixi el que ens envolta, enlluernat pel sol, ens hipnotitza igual i ens costa deixar aquest paratge idilic. Huayna Potosi, en Aimarà significa la Muntanya Jove, 6.088 metres de glaç i sensacions contraries. Al cim, he parlat amb els guies, hi ara amb mes calma tots ens hem disculpat, ens hem donat la ma i ens hem ajudat. Ells han d'entendre que hi ha gent que no paga per pujar cims i jo he d'entendre que no puc perdre el respecte per un ofici respectable i dificil com el seu. Una encaixada de mans i ens deixen rapelar per una corda seva, be, nomes son trenta metres, pero res es menys!!

La retirada la fem de cara al cim, doncs la pendent es massa dreta per que en Miguel es giri de cara, jo nomes amb un piolet tambe m'hi poso, ens separen quatre metres, en cas de patinada l'hauria de parar, pero som una bona cordada, ens coneixem força, i poc a poc, anem perdent la vista al cim i metre a metre baixem els dos cents que ens separen de la glacera. Buff, com cansa baixar de cara al cim, pero es mes segur pels dos.

A la glacera bebem el que ens queda d'aigua i mengem algun fruit sec, el sol ja comenca a escalfar fort, pero tot i aixi els remolins de vent ens ataquen igual d'implacables. Ara ens enlluernen les vistes que a la pujada no hem pogut apreciar. Grans esquerdes, parets gegantines de gel, on s'hi formen estalactites de totes les formes, quedem extasiats pel espectacle. Unes fotos a la paret del cim, on ja comencen a baixar la gent, es si mes no comic, els clients queden penjats al final de les cordes i han d'esperar els guies que els tornin a muntar els rapels per baixar, amb en Miguel ens mirem i somriem.

Arribem al coll, arestes de neu es perden avall, esquerdes penjades cauen en diferents direccions, pero aquest vent animal e implacable ens fa recular com gossets cap a casa!! Descendim l'altre pendent, aqui ja de cara, el gruix de neu es tant que ens enfonsem fort ,s'hi coneix la gran esquerda que a final de temporada només es travessa gracies a un petit pont de neu o una escala d' alumini, realment esgarrifa la visió. Aqui se'ns mostra la gran paret, on hi ha la via dels “Francesos”, esta bonica, suposo que en bones condicions, tot i aixi un guia amb dos clients han reculat, no se ben be perque. Em quedo mirant la grandiositat de la paret, hi ha seracs penjats, esquerdes, rimaias, petits trams de roca sortits del no res, nomes l'aproximacio ja es veu atractiva. Travessem les campes nevades i arribem on hem cagat, un petit somriure se'ns escapa. A Campo Argentino, parem i descansem sobre la neu, tinc mal de cap, l'alçada, els nervis, el poc liquid que he ingerit, hi ha tantes possibilitats, puc triar!!

Descendim ja l'ultim tram, que es la travessa direcció nord, el cami esta tapat sota la neu que el vent fa jugar, pero al fons veiem llacunes de tots colors, el refugi, arestes de roca, tot es veu perfectament, la blancor de la glacera impressiona mes sota el contrast fosc del que hi ha sota nostre. Inclús el volcà Sajama, que tota l'estona ens ha anat seguint, es veu des de aqui, esta lluny, pero es altiu el consagrat. Cansats, desfets, arrosegant-nos per la glacera arribem sobre el refugi, la tenda blava ens saluda i ens dona les ultimes forces per sortir d'aqui, rere nostre queda una ascensió rapida, bonica i inoblidable, gracies Pachamama, se que m'escoltes i em dones la possibilitat de seguir endavant.

Arribem a la tenda, ens treiem els ferros, ho tirem tot pel voltant, l'aire es fred, pero dins la tenda no en fa i caiem com ferits de bala, entrem en un somni cansat, somiem, somiem que hem pujat el Huayna Potosi o potser no?, potser si que l'hem pujat!! Agraeixo en Miguel el haver compartit amb mi totes les sensacions, les bones i les dolentes, ha esta un company molt bo, bona persona, atent, mai impertinent, al contrari sempre atent a tot i voguen ajudar, suposo que estava escrit que ens trobéssim en aquest gran mon dels cims, hi ho hem aprofitat.

Tot el que hem viscut mai es perdrà, mai s'oblidarà i per sempre ens unirà, gracies Miguel, gracies per compartir la vida, sort i fins aviat!

APU HUAYNA POTOSI!

1 comentari:

masfi ha dit...

FELICITATS REI DE LES AMÈRIQUES!!!