dijous, 3 de maig de 2007


Una nit freda i ventosa...



Ja es l'una, a fora fa vent, la tenda es mou, i el Cecilio amb el “japo” ja fa una estona que han marxat, també hi ha un altre guia, amb un noi suïs, ara estan encordant-se a fora les tendes i es preparen ja per sortir. Jo, ben desvetllat(doncs no he dormit quasi), em començo a vestir amb els típics problemes que això comporta dins d'un sac. La roba ben freda em fa obrir mes els ulls, i els nervis d'una gran ascensió ja corren pel meu cos, a fora només silenci, pau i soroll de petjades a la neu crosta de la matinada. Surto de la tenda, ja amb l'arnes posat i amb la claredat de la lluna i mentres m'escalfo una tetera de mate de coca. Fa fred, pero no el que em pensava, els estels i la via lactea, regnen a sobre meu, al fons la lluna es tapada per una congregació de núvols impertinents. El soroll del fogonet em relaxa, i aviat l'aigua ja bull,i mentres prenc el mate de fulles de coca, preparo la motxilla, cordino, termo, cantimplora, fruits secs, galetes i la farmaciola, pero res mes, no vull portar molt pes, doncs l'escalada en algun tram es delicada. Les llums de les dues cordades ja van serpentejant per la pendent glaçada i jo ja em calço els grampons ben lligats, no vull sorpreses al mig del merder. Amb molta força vaig amunt, em sento be, descansat i apunt de fotre-li, però la part tècnica m'ha tingut tota la nit en "vela", sense mourem de la tenda m'imaginava les seccions i em posava tens i nerviós sabent el buit que hi havia sota meu. El soroll dels grampons en la neu em relaxa i em fa sentir molt segur, vaig ascendint, seguint la traça dels companys, ells ja mes amunt lluiten per trobar un oxigen molt buscat. Remunto uns 300 metres, cansat i amb alguna arcada, reposo en una aresta molt bonica. Sense voler ja he atrapat al Cecilio i l'altre guia va uns 50 metres davant meu, el segueixo com si ell fos el meu mestre i em portes a la gloria. Aviat arribem a una secció mes vertical, el noi suïs va un xic estrebat, jo decideixo seguir-los, doncs aquesta zona es la difícil i vull referències. Tot i així la lentitud de la cordada em fa agafar fred, vaig parat i el cos em respon amb dificultat. En un repòs, els passo i em planto sota el corredor, son uns cent metres d'uns 45 graus d' inclinació, la petjada de la cordada d'ahir(la primera en ascendir el cim aquest any) em facilita les coses, tot i així m'aferro als piolets com si fossin els meus dits, doncs ara només les puntes dels ferros em mantenen agafat a la muntanya. Poc a poc, per que la pujada es dura i l'escalada em fa bufar, vaig guanyant metres al corredor, i aviat em trobo en una aresta, no es molt ample, pero em deixa reposar un xic, i encarar el tram següent. Ara arriba la travessa que l'Alain Mesili em va dir que era bastant exposada i les pessigolles em corren per tots els poros de la pell, sento els dits freds però la concentració es tant alta que evito qualsevol distracció. Busco la traça, la veig, una ultima mirada a les cordades de baix, i amb un pas de roca em planto a l'aresta, primer vaig gairebé a cavall i els piolets em fan progressar molt segur, pero després uns ressalts molt complicats de roca em fan tirar uns tres metres a la cara oest de l'aresta, sota els peus 1500 metres de buit i la nit fosca, com la gola d'un llop esperant la seva presa. De costat vaig travessant metres, em trobo un petit ressalt de roca que pujo molt segur, tot i que la neu no esta en les millors condicions asseguro cada pas que faig i aixeco la vista, doncs el frontal m'il·lumina els següents metres. Bufo fort, inclus em sembla que parlo sol, aqui la traça pels peus es mes ample, mes segur?? no, aixo vol dir que la neu esta en pèssimes condicions i fa que els piolets treballin al cent per cent.
La traça ara marxa per sota un ressalt de roca, pero jo mirant amunt decideixo travessar-lo pel dret i buscar una escalada mes segura. Remunto uns deu metres bastant drets i per fi em planto en el fil de l'aresta, ja molt mes ample i mes segura, la tranquil·litat flueix dins meu i la segueixo uns vint metres per sortir al final en un lloc mes pla, on per fi només s'hem presenta la dificultat dels lloms gegants de neu. Respiro a fons amb dificultat, doncs ja he sortit de la zona perillosa, em relaxo un xic i llenç o la motxilla a la neu, m'assento i bec el te del termo. Estic arresarat del vent i el cel em fa somiar, els estels brillen amb força, la lluna ja es perd en l'horitzó, rere els núvols foscos i al fons, molt al fons, una gran tempesta de llamps em regala un castell de focs genial. Passo uns minuts tranquil escoltant el silenci, i uns estels juganers em fan riure sol, n'han passat tres o quatre en dos minuts i em tranquil·litzem molt mes. Sento ja mes proper el cim, tot i així ara haig de remuntar uns 400 metres de pales nevades, que no passen dels 35º, i on no es val a badar perquè que una patinada podria ser massa perillosa. Tot i així la corda de la vida m'enganxa molt fort i no badaré en cap moment. Encenc el frontal de nou, el casc em fa nosa, però es el que hi ha, la seguretat s'ho val. Em costa trobar la traça, doncs la neu te irregularitats i no es distingeix molt el pas de la cordada d'ahir. Remunto uns metres pel dret i la trobo, es petita pero no la vull perdre per res, doncs es el cami cap al cim. Aquesta zona es molt ample i no em puc desviar ni a la dreta, on cau la glacera per l'oest, ni a l'esquerra on les pendents nevades es barregen amb grans torres de roca. El vent que ve de l'oest em glassa la cara, tot i així el cansament em fa mirar el terra tota l'estona mentres la lluita per cada metre es fa mes dura a mesura que ascendeixo. La nit fosca no dona senyals d'obrir-se, es molt d'hora encara i la foscor em perseguirà fins al cim. En petites zigues-zagues vaig guanyant metres, paro i descanso, bufo fort i segueixo, es el pas que necesito i ja estic mes amunt. Ja als 6300 metres veig les llums sota meu, les cordades ja han sortit de l'aresta i es preparen per la dura pujada que els ve ara. Jo, ja mes amunt, hem dono forçes interiors, doncs em falta molt menys que a ells, jejeje!! De tant en tant aixeco el cap buscant la fi del pendent, pero no, els estels encara son molt amunt i la pendent no em dona cap respir. Em trobo una esquerda, es petita i la salto i em sembla que la cosa ja s'aplana un xic, la traça es dura i m'enfonso un xic, pero no paro, mentres el vent es mes fort i el fred es fa sentir en els meus gelats peus. L'alegria s'intensifica quan veig que els estels que eren tant verticals es van deixant veure mes, inclus sembla que totes les arestes que m'envolten es volen ajuntar per acabar en un gran cim. El cim es de unes desenes de camps de futbol, molt pla i començo a sentir-lo a prop. La traça aqui s'enfonsa un vint centimetres i en aquesta alçada cada pas es una lluita, pero ja hi soc, la planura del cim s'obre davant meu, i tot el que m'envolta es veu, segueixo uns dos cents metres i ja veig tot l'altipla. La tempesta segueix a l'est, una llum blava indica el principi del crepuscle i els volcans al nord em feliciten, ja hi soc!!, el cim del Sajama, i tot als meus peus. Tinc els dits de les mans glaçats, els dels peus ni els sento, pero tot i el vent i el fred, em quedo una estona fent fotos i contemplant la foscor que m'envolta. Un altre somni fet realitat i dono gracies a tot i a tothom per deixar-me ser tant feliç. de seguida el calor interior es contrarestat pel fred i el vent i decideixo començar el descens. Tiro enrere la meva traça i començo la baixada. Vaig baixant de costat, doncs la pendent es un xic pronunciada i al fons nomes hi ha que corredors gegants. La neu em fa baixar millor s'enfonsa el peu i em frena, i aixi vaig guanyant metres, ara però al reves. Ja a l'horitzó, la llum groga del nou dia es distingeix i jo em creu amb el Cecilio i el Japones, son amunt pero van molt lents, em felicita i segueix amb la seva penuria d'aquest ascens molt dur. Els volcans agafen color i l'altipla es lleva en un nou dia, jo pero concentrat continuo el descens, que a cada metres es fa mes dur. per fi veig el planell desprès de l'aresta, el suïs i el guia em saluden, van molt lents i em sembla que aviat ho deixaran. Jo, amb compte arribo a l'aresta, em llenço a terra i descanso uns minuts, doncs ara ve la part mes bonica. Menjo un xic, que encara no ho havia fet i bec aigua, be... granitzat de taronja. Tinc un buit a l'estomac, suposo que es de l'esforç, pero ara he d'estar molt atent i em mentalitzo fort, mentre al fons els colors de la natura em donen la benvinguda. No tinc estaques, però ara recordo per moments en Josep de Malgrat,quan al Peru, em va ensenyar a fer un pont de neu, i em sembla que el primer tram, on haig de baixar uns quinze metres els faré amb aquest procediment. I aixi ho faig, amb el piolet pala, faig un arc i el rebaixo de neu, després trec el cordino i el passo pels costats, funciona!!!!! Començo a da vallar, pero sense deixar tot el meu pes mort, amb un piolet em vaig assegurant per si de cas, pero poc a poc marxo de l'aresta i m'introdueixo en la vessant oest, sota meu ufff, a sota meu metres i metres de caiguda, pero em sento tant segur que ni noto el buit. Sorprès trobo una baga amb un mosquetó, el guia la deu haver posat, doncs aqui comença la travessa de costat. Em planto al costat de la protecció, m'hi asseguro i recupero la corda, la passo pel mosquetó i comenco la travessa, uauuuuu, em sento el rei del mon, tant i tant be!!. S'acaba la corda i encara em queden uns 30 metres, pero el terreny es millor i recupero la corda, la plego(tot això assegurant-me amb els piolets a la pendent) i continuo la travessa, que per fi em porta dalt del corredor. Alla descanso un xic, doncs per dins em corre tot, i inclús sento alguna arcada. I ara el descens del corredor, de cara al cim i metre a metre desgrimpo avall. Es fa llarg, doncs asseguro molt cada pas, la ma dreta em fa mal de picar amb el martell del piolet. Pero en uns minuts ja soc a l'aresta inferior i surto de l'exposició de la paret, ara si, ara estic molt a prop de la fi. Ja mes tranquil contemplo les primeres llums del dia, el sol ja enlluerna la paret est i l'altipla andi ja comença a treballar en un nou dia, el meu dia. Al camp d'alçada es mou algu, es el Jorge que ja s'ha llevat, son prop de les vuit del mati, i les ultimes pendents les faig mes relaxat i amb les ulleres de sol. de tant en tant miro amunt i em corren sensacions interiors que he viscut a "full" en aquesta ascensió i ara per fi, la calor del sol i de les tendes em tranquil·litzem. Arribo al camp i la mirada somrient del Jorge em saluda,"hicisteis cumbre?pucha tan rapido!!!son les paraules que surten de la seva boca, abans de fer-me una gran encaixada, estic exhaust, el descens m'ha mort i caic rendit al terra. Em dona un mate de coca i parlem un xic, pero després entro a la tenda i m'estiro, fora grampons i fora pressio, em relaxo i m'adormo un xic, per fi. L'ascens del Sajama, un altre somni, un altre aventura, la vida em fa gaudir de llocs i sensacions impressionants i jo, les engoleixo i les gaudeixo.

Gracies Sajama, gracies Bolivia, Fins un altre, salut a tots!!!

1 comentari:

masfi ha dit...

Si ja et passeges pels sis mils com qui va a pujar al Garrofí!

M'has de deixar provar akets mates que et fots ke em sembla ke fan bastant servei eh... ;)

Apa disfruta-ho, ke aquí n'hi ha que ens cau la baba!!

SALUT I ANIMS!!