diumenge, 1 d’abril de 2007

El Chalten,23 de febrer, (Cerro Huemul)


Despres d' una nit de guerra cervesera, el cap pesa molt, pero dins tambe hi ha quelcom que fa que hem llevi “al tiro”. El Cerro Huemul, una muntanya allunyada de les agulles conegudes, pero igual d'altiva, 2700 mtrs Patagonics, per a mi tot un repte, i en solitari. Ahir gracies a un guia hem vaig informar de la seva ruta, l'ultima ascencio havia estat la seva, el novembre del 2006, amb un client, i despres d'unes explicacions molt entenedores dins la seva casa furgo; “el Pollo”un tio de puta mare, hem va donar el punt de sortida per l'ascenció mes arriscada que feia en aquelles muntanyes. Ja tinc la motxilla mig feta, vull anar amb poc pes, menjar, una muda de roba, material tecnic i sac, no porto tenda, un plastic faria de lona si fa mal temps, diguem arriscat, jo crec que no. El dia s'ha llevat gris i plujos, com cap altre dia al Chalten, donaven dos dies de bon temps, jejeje, pero estem a la Patagonia, i ni el Molina s'ho creuen. En Marcelo, l'amo del hostel, molt amable hem porta fins a Parques, on haig d' inscriurem per fer l'ascencio, per que..? doncs per si no torno el dia previst, sapiguen que jec per algun raco de la muntanya. Es un home molt cachondo, i durant la travessa del poble conversem com amics. Arribo alla, la gent es lleva, hem donen un paper, m'inscric, i em posen al costat de gent com Huber o Iñurrategui, quins collons,jejejej!! L'expedicio catalana comenca a tirar sota la pluja i el cel gris, el peus i la ment comencen a funcionar, fins al camp base m'esperen unes 7 o 9 hores, depenen de mi i del temps. Hem desitjen sort mentre un plujim minuscul hem pica als ulls, començo a pujar el caminet, esta molt marcat,i va en direccio a la Laguna Toro, prop del paso del Viento, direccio al campo de hielo Paganico sur. Primer pujo uns lloms, atravesso uns torrents, el gris del cel es continu, i nomes al sud es veu el blau del cel, espurneja que hem dona ales per continuar. Sol pero content, vaig al meu ritme, una velocitat continua que aprofito, en pujada tiro i adelanto als primers turistes que han matinat mes que jo i aixi vaig guanyant alçada, vaig amb les botes de trek, i les dobles estan a la mochila, avanço be i aviat arribo al punt mes alt a 1100 mtrs, alla ja s' obre la gran vall, baixa el rio Toro, serpentega sota els meus peus, ara haure de perdre alçada, cosa no molt bona pero necessaria i aixi vaig guanyant metres a la ruta. El cel comenca a donar simptomes d'obrir se i aixo pel meu cap es molt bo, paro i menjo unes factures (pastes) i segueixo mentres travesso uns boscos on el puma deu vigilar, ja estic a l'alçada del riu. No hi ha ningu i continuu el meu ritme com una maquina ben engrasada, despres de atravessar un parell de torrents hem planto al camp Toro, a sobre meu la paret de roca del cerro Ñato, hem para el vent que pugui baixar del campo de hielo sur. No m'aturo gaire i busco la manera de travessar cap al llac, si pogues intentaria travessar el riu glacial ,pero nomes de mirarlo hem cago. Revolto el llac, i ingenuu de mi, penso que per l'entrada, en els rius que l'omplen hem deixaran pasar, collons...., nomes l'aigua fins als tornells hem fa cagar de fred, quin marica que soc !!Amb quatre hores ja estava alla, i ara perdo el temps en tonteries hem dic que el pes de la motxilla va pesant mes quan les coses no surten be, i jo sol, m'esbronco, qui em veies.
Rapid busco el pas,que es una tirolina que atravessa el riu, molt mes amunt, sota la glacera, que tranquila s' en fot de les meves tonteries. Despres de voltar per fi trobo el cable, es d'acer i fa por la velocitat en que va l'aigua sota seu, pero s' ha de fer, llenço els pals i les botes, que si fa una ventada les torna i me les fot al riu, i m'enganxo jo i la motxilla despres. Quines pessigolles quan el cos queda suspes sobre el riu boig, tibo ben fort enlla com un desesperat, aiss mare meva, corro i corro, la motxilla ve amb mi i junts arribem a l'altre banda, adrenalina a tope. Amb compte de no tirar res avall, ho recullo tot, faig la motxilla de nou i continuu, ara vorejo el llac reculant per l'altre banda, doncs el principi de via es on el llac desemboca. Despres de fer-ne una altre de les meves, voltar i voltar com un boig, arribo on el “Pollo” hem va dir que hi havia el camp, el trobo i monto el vivac, menjo un xic mentre el cel ja s' ha obert i les muntanyes hem saluden tardanes. Cansat pero amb ganes per coneixer la via preparo el material tecnic, botes, piolet, cordino, paraneus casc....doncs vull fer un porteig avui, son les cinc de la tarda i al meu cos encara li queda corda. El vent e s fluix,ve comparat en altre dies,i amb referencies confuses comenco a fer la meva via,com li vaig dir al “Pollo”,vaig fent fites, marcant el primer tram, molt perdedor, on els arbustos i la roca pelada no dona cap intuicio de pujada. Nomes el fet de no haver de travessar el torrent en cap moment hem guia be, i aixi poc a poc en zig zag guanyo alçada mentres fito el cami. De tant en tant hem giro, el Fitz ja m'ha vist solitari, hem dona anims i m'orienta, el cordon Adela i altres muntanyes es posen en primera fila, gaudin tambe de l'ascens, i jo com una formigueta ajupo el cap i hem trec el suor. Per fi arribo on s'acaben els arbusts, aqui ja hi ha una tartere en diagonal, la travesso i vaig a trobar el torrent boig, aqui es mes docil, i ens tractem de tu a tu. Sota una gran llosa que es on deixare tot el material, miro que durant la nit no li puguin caure coses, i alla ho amago. Estic potser a 1300 metres, hen queda el doble dels que he fet avui, pero ja ho sabia i no deixo que afecti els meus anims. Encuriosit remunto fins un turo, vull veure les meravelles del nord, les agulles que fan ombra a tot el que s' hi acosta. Atravesso el torrent i pujo uns 100 mtrs, suficients per veure el perfil sud del gegants de mes de 3000 mtrs, ens saludem i conversem un xic, aqui si que el vent hem declara la guerra, disparo unes fotos, pero el clima hem diu que dema hi pugi si vull fer mes fotos, i suat per la pujada començo el descens, molt mes rapid i sense pes. No puc parar de mirar el paisatge, els nuvols allargassats juguen al cel, uns contra altres, i jo sol, ben sol en aquest gran paisatge soc un espectador privilegiat. En canvi el meu cim, el Huemul resta vergonyos o enfadat no deixa veure el que queda per dema, tot i aixi una gran barrera rocosa m' ho amaga i deixa que jo inventi el que falta de muntanya. Fa fresca, hem poso en cami, faig una gran fita on deixo el material, i conscient que dema el temps pot ser dolent, hem dono l'ordre de que fins aquihi haig de pujar, per collons!! Començo el descens, les rafegues de vent aqui, com que estic dresprotegit m'ataquen i em fan
trontollar, pero baixo segur i rapid. Ja surto on comenca el descens perdedor, pero com per art de magia, trobo una a una les fites que he fet al pujar, unes millor que les altres, pero bastant be. I m'esvero, nano que bo que ets, ets molt bo, jejejejeje!!. Un quan esta en solitari necesita que dins seu algu l'ajudi, i aixo l' omple com un pastis de xocolata. Baixo molt rapid els 600 mtrs de desnivell, i aviat la taca petita del llac, esdeve un gran bassal, i la serp del riu, un ample congelador de sentiments. Aixi, cansat, pero satisfet començo a fer el sopar, son les 8, el sol ja s' ha perdut pel Paso del Viento, el fred esgarrapa, i la nit ensenya les seves urpes. Aqui entra en accio el fogonet, gran company, que cremant cara a la paret comenta amb mi les sensacions del dia. L'arros ja esta, salsitxes i pa amb tomaquet, em fan fregar les mans, devoro tot, quina gana!!, avui he treballat molt, i ningu ho ha vist, nomes jo em puc consolar, consolar de que????? si soc jo el que em fico en aquest percals i sol. Les preguntes i respostes corrent soles dins la meva ment, pero un gran somriure se'm dibuixa quan penso en tots vosaltres, que a vegades em doneu tota la força que necessito, i que junts pujem una muntanya invisible, la de la companyia, la de l'amistat, la de la vida. La Patagonia m'esta devorant, m'esta prenent molt, pero alhora em dona tant, que es el que he vingut a buscar aqui? el cim? la maxima soletat? No ho se, no m'agrada estar sol, pero realment estic rodejat de molta energia, molta natura que es mou en altre direccions, pero a mi m' alimenta, m'alimenta de tot arreu. El sac ja esta inflat, dormire direccio sud, rere un mur que tapa la lluita del vent per baixar riu avall. Hi ha silenci, un silenci enganyos, doncs l'aigua baixa espumejant, i jo, cansat, treient el nas per l'obertura, desitjo el millor pel dia que ve, i perque dema les muntanyes vulguin jugar amb mi, al joc de la vida i el descobrir. Bona nit gran cel, bona nit nuvols, ara deixeu de jugar, i que la lluna ens envolti, i les estrelles ballin per nosaltres.